L'ÀGORA DE LA NACIÓ

Escòcia, Baviera... Catalunya !

2012-02-14T18:07:00.001Z

Girona ha viscut avui l'acte solemne de constitució de les assemblees territorials de l'Assemblea Nacional Catalana amb la presència dels 49 municipis gironins i 1 consell comarcal que s'hi han adherit a data d'avui. Demà, Girona viurà una altra fita important: el Ple aprovarà l'adhesió a l'Associació Catalana de Municipis per la Independència, i n'aprovarà els seus estatuts. Esdevindrà, d'aquesta manera, la primera capital de província que proclama el seu independentisme des del màxim òrgan de representació i govern de la ciutat.

El canvi de govern a Girona s'ha volgut expressar, aquests primers mesos de legislatura, a través de gestos simbòlics que no han estat insignificants: la hissada de la Senyera a la Plaça Catalunya o l'estel·lada que oneja del pal de la torre del Museu d'Història de la Ciutat, a tocar de la catedral, visible des de tots els angles de la Girona eterna. Són, sens dubte, gestos que busquen distanciar-se de les etapes dels governs tripartits, quan la ciutat amagava la seva capitalitat de país.

Son temps de sentiments, de gestos, de símbols i de referents d'autoestima ... són temps de patriotisme, de lideratges, de fermesa, de convenciment. Però, sobretot, haurien de ser temps d'esforç, de coratge, decisió i valentia, de cap fred i cor calent. Recordo que quan Lluís Llach es va acomiadar dels escenaris a Verges, el 2007, va dir que el catalanisme ja no era qüestió, com abans, de sentiments, sinó de ponts i carreteres, de TAVs i de serveis que no funcionen, de balances fiscals emmascarades i de gent emprenyada que s'ha cansat d'aguantar.

És en el context d'aquesta situació actual que un camí equivocat ens pot portar al desastre; no tindrem una altra oportunitat ni a curt ni a mig termini si errem en el càlcul de l'estratègia a seguir a partir d'ara. Mal ens pesi, som un poble docilitzat per conquestes i segles de repressió, un poble malauradament massa pràctic, acostumat a resistir des de la discreció, sense aspirar a ser més del que li han deixat ser durant segles, terriblement ofuscat per les derrotes, porug i manyac.

Aquest és el nostre principal perill, aquest és el nostre principi debitori, el que ens pot conduir a la paral·lisi o, el que seria encara més greu, a l'agemoliment dels acostumats a rebre garrotades.

Ens cal coratge i lideratge polític, ens cal unitat social i econòmica... ens cal un model de país-estat que encara no albirem perquè ningú no s'ha pres, encara, amb prou seriositat la feina de redactar el full de ruta de la sobirania.

Ens cal mirar enfora, cap a Europa i prendre model de nacions que volen seguir el seu particular camí vers la independència. Escòcia i Baviera en són dos, però en podríem citar d'altres. Escòcia ha anunciat a través del seu govern que convocarà el referèndum d'independència per la tardor del 2014 i la resposta del premier britànic ha estat exigir la seva convocatòria abans de 18 mesos i declarar que serà vinculant. A Baviera s'estan movent les aigües polítiques en demanar el replantejament de les aportacions que els lander més rics han de fer a les arques estatals en concepte de solidaritat territorial, sobretot vers els lander del nord i de l'antiga Alemanya de l'est. No en và, Baviera, amb Baden-Württemberg, Hesse i la ciutat estat d'Hamburg, configuren l'Alemanya rica, potent econòmicament i capdavantera en tecnologia, recerca i innovació.

Ens cal mirar a Baviera, a Flandes, a Escòcia, a la Llombardia, per traçar el full de ruta de la sobirania que no ens distregui de l'objectiu nacional de la independència: des de baix o des de dalt, amb complicitats de polítics visionaris però estadistes, d'empresaris decidits i, sobretot, d'una intel·lectualitat cultural i social que sigui digna dels seus avantpassats del segles XVIII i XIX, d'aquells que van saber conservar la nació, aquells industrials i polítics que Jaume Vicens Vives va fer subjectes d'una empenta que, ara més que mai, Catalunya torna a necessitar com el pa que no menja... encara !

www.diarigran.cat

PSC, cap a on ?

2012-02-09T16:35:00.002Z

El congrés del PSOE ha evidenciat el que ja s'intuïa, que la pèrdua de gairebé tot el poder institucional i polític arreu de l'Estat ha sumit el partit en una profunda desorientació; i el que és més grue, en una profunda divisió que, fins i tot, ha traspassat el secretisme de la cuina i s'ha mostrat en tota la seva crua realitat en el propi congrés: 22 vots de diferència entre dos candidats políticament i personalment enfrontats, guerra soterrada, trasvassament de vots, incapacitat d'articular discursos coherents...

Em va sorprendre, com a gairebé a tothom, el discurs de la candidata Chacon davant de propis i estranys: un discurs incendiari, desarticulat, sobredimensionat, cridaner, crispat, més semblant al d'una aspirant novella de les joventuts de partit que no pas d'una dirigent madura al zènit de la seva carrera, o a l'inici del seu declivi polític. Algú, amb tota la raó del món, va qualificar el discurs de twittero, i és que era de frases curtes i inconnexes, un vull però no puc perquè no tinc prou espai per articular les idees, sense contingut, sense xispa, sense carisma.

Amb tot, era d'esperar que passés el que va acabar passant perquè es veia a venir. Chacon va confiar massa en el joc net, i va topar-se amb les arts florentines de la vella guàrdia psoista que no volia permetre que se li escapés aquest com aquell últim congrés en què Zapatero va tombar el candidat Bono per pocs vots de diferència. El que estava en joc era la pròpia supervivència i això era molt més del que uns i altres estaven disposats a tolerar, sobretot Guerra i González, les dues ombres allargades que, encara ara en la segona dècada d'aquest nou mil·leni, continuen tutel·lant un PSOE en hores molt, però que molt baixes.

Amb tot, el que em va preocupar més va ser una frase del candidat Rubalcaba que, segurament per a molts, va passar inadvertida. El candidat va venir a dir que el PSOE no podia traspassar la línia vermella que separava un partit federal d'una federació de partits. Aquesta és, a parer meu, el desllorigador de tot plegat, un a diferència que no és de matís i que caldrà seguir molt d'aprop en els propers mesos perquè és en aquest enunciat que s'hi pot articular la nova relació entre PSOE i PSC.

De tots és sabut que la federació de Catalunya del PSOE va apostar clarament per la candidata Chacon, que dies abans va fer professió de fe andalusa peregrinant als orígens paterns per tornar a ser Carmen. Recordo que el nou primer secretari del PSC deia, pocs dies abans del congrés, que no seria ell qui manifestaria a quina candidata votaria. Tot dit, més clara, l'aigua.

La derrota de Chacon ha comportat una presència gairebé testimonial a la nova executiva: dos vocals i cap secretaria; nul poder efectiu, gens de capacitat d'influència... i això pels propers quatre anys.

Davant d'aquest panorama el PSC es veu abocat, inexorablement, a iniciar un nou procés de reflexió, ara que haurà de renovar les seves estructures territorials aquest mateix mes de febrer. La porta de la tan reivindicada confederació, de dos partits diferents, ha quedat tancaa definitivament i ara què?

Catalunya, i ho dic amb tot l'èmfasi que sóc capaç de donar-li, no es pot permetre un PSC anestesiat, ni tan sol invisible o translúcid. El país ha d'afrontar en els propers mesos i anys una transició nacional que demana el joc democràtic de majories i minories polítiques que confrontin idees, projectes i sumin complicitats. Necessitem un PSC nacional que, d'una vegada per totes, recuperi el seu orgull, la seva vena nacionalista amb totes les conseqüències i que reinterpreti aquell parlar i pensar de Josep Pallach tan oblidat, i tan enyorat, ara més que mai.

www.diarigran.cat

Spanair, o quan la burgesia catalanista va claudicar

2012-01-29T22:47:00.003Z

El títol no és encertat, ja ho sé ! I no ho és perquè hom claudica quan, després de lluitar i de fer l'indeleble i l'impossible, hom desisteix per evitar un mal major... que no es rendeix. Amb tot, he volgut fer servir el verb claudicar per no emprar-ne d'altres més malsonants i de contingut inequívocament acusador. M'ha semblat que no calia fer sang acusant o assenyalant aquells qui dormen el son dels justos repanxolats en les seves còmodes chaise-longues Le Corbusier.

Té raó la Pilar Rahola quan diu que Spanair és el fracàs de la burgesia catalana. I mira que ho lamentem profundament. Encertada o no la decisió de conservar un nom que no lliga massa amb allò que ens hauria d'identificar com a nació, el projecte Spanair no deixava de ser un somni que podia, o es volia, fer realitat: el de vertebrar un gran projecte de país que injectés coratge, esdevingués estendard i pugés l'autoestima d'un poble castigat per les continuades limitacions legals i apallissat per la sentència de l'Estatut.

Res no ha sortit com calia perquè en el projecte d'una aerolínia nacional catalana no hi van participar (ho ha recordat Pilar Rahola, com sempre amb claredat meridiana) cap de les 100 famílies més insignes de l'anomenada burgesia catalana. Aquestes famílies que al segle XIX van tenir visió de país i van aixecar la cultura i el patrimoni públic i privat a través del desviament de diners que serviren, des del mecenatge i el patrocini, per refer la nació de la Renaixença, el Modernisme i el Noucentisme, ara no han sabut estar a l'alçada dels temps i van girar l'esquena d'una operació que, segurament arriscada, era molt necessitada de la iniciativa privada per triomfar. Llavors, ja només quedava el miracle de les injeccions públiques en un temps de crisi que no permet ni ara, ni fa tres anys, pensar en grans projectes de país.

La burgesia catalana de signe catalanista ja fa temps que brilla per la seva absència. Les grans fortunes, les grans empreses i les grans entitats financeres miren cap a Madrid, i abandonen l'estendard de bastir un estat català en mans d'idealistes, nostàlgics, i advocats de les causes perdudes. Deuen pensar que ells sols s'estrellaran, que aquest sentiment sobiranista, que no deixa de créixer a les enquestes i al carrer, no és més que una moda passatgera i que ja tornarà el seny i el conformisme amb una realitat política que s'ha de mantenir inalterable i perpètua.

Certament, aquesta manera de pensar i d'actuar és letal per a les aspiracions polítiques de Catalunya. Ens cal entendre entre tots que no n'hi ha prou amb la direcció política ni amb els diners públics per a capgirar inèrcies i superar voluntats i entrebancs legals, que a la plena sobirania no s'hi arribarà sense el concurs, la complicitat i l'empenta de la iniciativa privada de tipus empresarial, aquella que genera riquesa i que permet, a tot arreu del món mundial, competir i progressar.

Spanair ha estat un somni convertit en un malson, però no per això el somni era en origen un somni possible. Molts són ara els qui hi veuen deliris de grandesa, futileses en temps de crisi, irresponsabilitat. Segurament tenen raó i caldria depurar responsabilitats i assegurar els drets de tothom que ha resultat perjudicat o agreujat. Però no és menys cert que un país s'articula des de grans projectes compartits, d'il·lusions col·lectives, de bogeries fetes realitat. D'exemples a la nostra història n'hi ha uns quants, alguns de molt recents, d'altres de llunyans en el temps però molt propers en la metodologia que llavors es va emprar i que ara podria servir de model. Només ens cal recuperar la il·lusió i implicar-hi tothom. I la burgesia, en aquest projecte de bastir un estat propi, no pot abandonar la seva responsabilitat i el seu paper capdavanter... ara com quan va ser així fa cent-cinquanta anys, quan també renaixíem de les cendres.

www.diarigran.cat

Unió democràtica: retorn als orígens

2012-01-24T20:57:00.003Z

Unió Democràtica ha estat, des de la seva fundació l’any 1931, un partit independentista. El Manifest publicat al Diari El Matí així ho expressava en afirmar: “Exigim per a Catalunya la reconeixença de la seva personalitat nacional, en una autonomia plena i absoluta, dins d’una Confederació Ibèrica lliurement pactada”; i rematant: “Propugnem la personalitat i independència de les entitats naturals i històriques, i tots els drets que la seva naturalesa reclami”.

De la lectura d’aquests dos principis fundacionals se’n deriva la convicció que una Catalunya plenament sobirana pot trobar el seu encaix en un Estat confederal, sempre i quan sigui pactat; i això només s’aconsegueix –ja ho hem vist- des de la igualtat política de dos estats lliures i independents.

Aquesta és l’ànima d’Unió, com han recordat els signants del Manifest La independència de Catalunya, és una utopia?, on destacats militants històrics del partit, entre els quals hi ha Josep Maria Vila d’Abadal, Agustí Bassols, Antoni Castella, Eduard Cardona i Ferrant Pont, consideren que "la independència de Catalunya és necessària, és possible i és justa, dins del marc d'una Unió Europea interdependent".

Dir això en un Manifest que, tot i escrit l'11 de setembre de l'any passat no s'ha fet públic fins ara, és dir molt més que no ha dit el propi líder Duran Lleida en tot el llarg temps que porta al capdavant de la presidència del Comitè de Govern. Sempre ha volgut fer creure que Unió Democràtica no era un partit independentista, bastint una cerimonia de confusió que congrés rere congrés contraposava, fictíciament, l'independentisme al confederalisme.

Tothom sap (fins ara dins del partit ningú no s'atrevia ni a pensar-ho, ni molt menys a dir-ho) que, des de la dependència política, una nació no es pot situar en la confederació si abans no ha assolit la independència perquè, per definció, en política només es confederen dos estats lliures i sobirans, això és independents.

El 1963 Unió va celebrar un Congrés Nacional clandestí, presidit per Miquel Coll i Alentorn, on va reblar el clau del seu catalanisme i va reafirmar els seus tres pilars ideològics: "independència política, inderdependència econòmica i fraternitat espiritual". I advertia a qui políticament n'obstaculitzés els objectius: "Cal no oblidar amb tot, que per a una solució confederal, no basta la conformitat d'un dels membres a confederar, ja que si mancava la dels altres, no seria viable la fórmula propugnada. En aquest cas, els que la fessin impossible serien els responsables que els catalans haguessin d'acudir a la que llavors seria l'única solució compatible amb la dignitat de Catalunya i l'únic mitjà de garantir el seu normal desenvolupament que seria la independència total".

Faria bé la direcció, l'actual i la que surti del proper Congrés ordinari, de tornar a situar aquesta ànima d'Unió en la centralitat política catalana i deixar de confondre militància i ciutadania. Hom seguirà amb molta atenció aquest congrés, el debat que s'hi produeixi i les conclusions polítiques i organitzatives que se'n derivin, perquè serà en aquest mandat congressual que s'hauran de prendre decisions que, encara que algun dirigent vulgui ignorar, esdevindran inajornables, també necessàries i justes. I no cal oblidar el que deia el màrtir Manel Carrasco i Formiguera: "A les vostres mans hi ha el destí del nostre poble; compliu amb el vostre deure". Compliu, doncs, amb el vostre deure !

www.diarigran.cat

Mossos, llengua i iniquitat

2012-01-17T20:51:00.002Z

Els sindicats majoritaris, SAP-UGT i SME-CCOO, dels mossos d’esquadra divendres van anunciar que el cos policial deixaria d’emprar la llengua catalana i que prenien aquesta decisió com a mesura de pressió laboral davant del Govern de la Generalitat. Dos dies més tard, s’han fet enrere pressionats també ells per l’opinió pública i publicada i per un manifest redactat per un grup de mossos i mosses enrabiats i tristos de compartir professió i organització amb aquells qui havien pres la decisió o l’havien secundat, als qualts titllaven d’(ir)responsables per menysprear la llengua catalana. Fins aquí els fets; ara pertoca fer-ne el comentari.

L’any 1983 una llei del Parlament creava la policia de Catalunya, que adoptà l’històric nom de Mossos d’Esquadra. La voluntat del legislador no fou, només, crear un cos policial, sinó deixar clara i manifesta la continuïtat històrica amb aquella policia defensora de les llibertats de Catalunya que fou abolida per la dictadura franquista l’any 1939.

Cal, doncs, no abordar aquesta decisió, ja rectificada, des de l’asèpsia informativa. La mesura dels sindicats va ser errònia, vergonyant per al propi cos, potser ajustada a la llei vigent, però iniqua. És de poca-soltes i d’irresponsables instrumentalitzar la llengua per aconseguir beneficis laborals, ni que siguin justos.

Catalunya és, en gran mesura, la seva llengua perquè és el que ens identifica, ens uneix i ens diferencia. Atiar voluntats i teixir complicitats basades en la confrontació lingüística esdevé una mesura d’enorme càrrega política que atempta contra el principi de la convivència que la mateixa policia assegura defensar i protegir.

Si bé és cert que rectificar de savis, no ho és menys que el mal ja està fet, pel que ha suposat d’erosió de la imatge del cos per la iniciativa no d’elements aïllats sinó dels dirigents sindicals que els representen i que, a priori, haurien d’actuar amb més prudència i seny. Potser seria hora, ara, de netejar aquest despropòsit malintencionat amb les oportunes dimissions.

Quants de nosaltres no hem sentit parlar els mossos en castellà, entre ells o adreçant-se a la ciutadania, abans que els sindicats no proposessin elevar una pràctica corrent i massa estesa a la categoria d’arma política i sindical?

Catalunya no es pot permetre, ni ara ni mai, tenir un cos policial desprestigiat, impopular o, simplement, sentit com a estrany. Ells deuen saber més que ningú, o almenys m’agradaria pensar que és així, que ser mosso d’esquadra no és només pertànyer a un simple cos policial, perquè és en el nom i en la trajectòria que hi ha un plus d’identitat col·lectiva, de resistència i d’esforç per ser davant l’adversitat. També hi hauria d’haver aquell plus de responsabilitat i d’excel·lència d’una policia que ens mereixem, que no és la que pren aquestes mesures de pressió sindical. Miserable, doncs, la idea de pressionar amb la llengua, patrimoni de tots i signe d’identitat col·lectiva.

Publicat a DIARI GRAN DEL SOBIRANISME

Des de Girona, per la sobirania

2011-12-18T08:32:00.003Z

El Ple de Girona va votar, el dia 12 de desembre, per majoria simple, la declaració d'adhesió a l'Associació catalana de municipis per la independència. Hi van votar a favor CDC, CUP i ICV (11 vots), es van abstenir UDC i un regidor socialista (5 vots) i van votar en contra la resta del PSC i PP (9 vots). Va ser, doncs, una votació ajustada que, a parer meu, no reflecteix la més ampla majoria que, en aquest tema, hi ha al propi consistori. El proper pas, un cop l'Associació hagi acceptat la candidatura de Girona a formar-ne part, serà votar els Estatuts que, si no canvien, necessiten ser ratificats per majoria absoluta. Estic convençut que s'aconseguirà ! Deixeu-me, però, que a rel d'aquesta votació expressi unes reflexions en veu alta.

Ja sabeu que no m'agrada parlar amb termes d'independència, que prefereixo expressar les idees en termes de sobirania, perquè sóc del parer que l'objectiu principal no és la independència; el que ens cal és ser plenament, totalment, integralment sobirans, decidir per nosaltres mateixos com a poble, en el context de nacions que tenen plenament reconegut i acceptat el dret a l'autodeterminació que proclama (i hauria de defensar) el concert de les Nacions Unides. La independència pot venir després, com una fórmula d'organització política possible (diria que probable), però no exclusiva...

En el context d'aquest inici de segle XXI tan convuls a tot arreu no crec que la reafirmació de microestats sobirans sigui el camí a seguir. Si mirem amb ulls més globals el panorama internacional ens adonarem que el món avança cap a la configuració de grans estructures polítiques més o menys definides que jugaran un paper clau en els propers decennis. Ho compararia (encara que el símil no és del tot encertat, però serveix) amb les plaques tectòniques. Així doncs, endevinem geopolíticament els clústers asiàtic, àrabo-musulmà, occidental i americà.

Com s'acabaran definint i estructurant aquests clústers polítics és, ara per ara, una incògnita i d'aquí que hi hagi, de moment, una multitud de països no alineats que naveguen a dues aigües i encara difícilment ubicables. De totes maneres, només és qüestió de temps, i de no massa temps.

El que sí que tenim clar és que Catalunya, des de la seva sobirania, pertany i s'ha d'integrar en el clúster occidental. En el context d'una Europa que lideri aquest clúster es pot i cal assegurar l'operativitat amb quotes de sobirania molt més elevades que no pas les que permeten els Estats nacionals i liberals forjats entre els segles XVII i XX i dels quals en són hereus França, Regne Unit, Itàlia, Espanya i Portugal.

Cal una reforma urgent de la Unió Europea que permeti redefinir sobiranies i donar cabuda, encaix i comoditat a nacions que no van acabar d'eclosionar: Escòcia, Gales, Flandes, Euskalerria, Bretanya, Còrsega... i Catalunya, entre d'altres. Només des d'aquests paràmetres serà possible un clúster occidental fort i cohesionat, que continuï assegurant el progrés i el benestar i que afronti les crisis i les pors generades per segles de repressió nacional.

Primera estació: pacte fiscal

2011-12-03T12:41:00.005Z

Amb l'encàrrec que el president Mas ha fet a la Fundació Catdem perquè defineixi el full de ruta de la proposta de pacte fiscal, s'inicia el camí -segurament llarg i dificultós- per aconseguir la sobirania plena de Catalunya.

Ningú no ha dit mai ni que fos fàcil, ni senzill, ni automàtic... ans al contrari, serà un camí tortuós, ple d'entrebancs, complex, amb intermitències si voleu, però val la pena córrer-lo, perquè l'alternativa és l'immobilisme i un estancament que, a poc a poc, ens conduiria a l'endarreriment en tots els sentits.

Hi ha moments a la història dels pobles en què les decisions que cal prendre són agosarades, necessiten d'un punt de risc i de coratge, en què cal apostar-ho tot a una jugada que, potser, no és la més segura... però cal fer-ho. I ara ens trobem en un d'aquests moments. Cal prendre la decisió d'iniciar el camí del que el president Mas ha batejat amb el nom de TRANSICIÓ NACIONAL DE CATALUNYA, i l'expressió no és inoqua, està carregada de simbolisme i transmet un missatge d'un profund sentit de país.

La primera estació d'aquesta transició nacional és, sens dubte, el pacte fiscal, que s'ha de configurar com una refundació del pacte constitucional, d'aquell pacte que ara fa trenta-tres anys va permetre cauteritzar les ferides de la guerra civil i de 40 anys de dictadura i avançar sobre nous fonaments. També va ser un moment de coratge, de risc, d'incertesa... però, sobretot, va ser un moment d'esperança. Catalunya hi va ser perquè va creure que el més urgent i necessari en aquell moment era refer ponts de diàleg entre dues Espanyes ideològicament enfrontades, sense oblidar, però, que l'anomenat "problema català" podia esperar, però no eternament.

Trenta-tres anys més tard, ens trobem allà mateix; més encara, ens trobem en una involució d'un procés de reconeixement nacional que no ha acabat de quallar. I és ara, precisament, quan cal avançar.

El pacte fiscal és, doncs, la primera estació d'un itinerari de transició nacional que ha de portar a plantejar una solució per a Catalunya des d'un doble vessant: el model d'estat propi i la relació d'aquest estat propi amb Espanya. No hauria de fer por plantejar-ho. El que hauria de fer por és que, en el context d'una crisi mundial que no és només econòmica, no es plantegés. Tot es mou, com deia el filòsof, i res no és igual, i el món que s'albira segurament es configurarà en base a fonaments que no són els propis dels estats moderns sorgits de la revolució francesa.

I llavors, a on serem nosaltres?

Cartell de les Fires de Girona 2011. Ja hi som !

2011-10-16T21:31:00.002Z

15M revisat el 15O

2011-10-16T20:51:00.002Z

Fa ara exactament cinc mesos que vaig deixar d'escriure un post a l'Àgora. Ara hi torno i ho faig reemprenent el mateix tema que vaig comentar en aquella ocasió: el moviment contestatari del 15 de Maig, mal anomenat dels "indignats".

Què ha passat en aquests cinc mesos? quina ha estat l'evolució que ha sofert el moviment? cap a on s'encamina? quins són els seus postulats, les seves idees, els seus objectius? qui el dirigeix? qui en forma part? Moltes preguntes i no massa possibilitats de resposta perquè, hores d'ara i des del meu punt de vista, no s'ha produït encara l'eclosió d'un moviment encara massa dispers.

El que sí que podem afirmar amb prou evidència és que el moviment ha traspassat fronteres en un món global que tot ho maxifica, ho facilita i ho sobredimensiona. "Indignats" ja n'hi ha aquí i a l'altra banda de l'Atlàntic i sembla que tots protesten pel mateix, almenys en aparença. I igualment podem afirmar que si un tret defineix el moviment ara per ara (el 15 d'octubre) és el rebuig frontal que fan del capitalisme com a sistema econòmic i social.

És aquest rebuig del capitalisme el que m'ha fet decidir a escriure un nou post, en aquesta meva represa de la cita amb el bloc, dedicat a la revisió del moviment del 15M a la llum de l'actualitat. Ara fa cinc mesos deia que el govern havia estat miop en no detectar la crisi a temps, en no saber-la explicar i, el que és més greu, en no saber-la prevenir o minimitzar; ho repeteixo ara i crec que aquesta miopia s'ha agreujat perquè, cinc mesos després, assistim encara a una agonia excessivament llarga d'un socialisme incapaç de donar respostes, de trobar desllorigadors que permetin albirar ni la més mínima de les vies de resposta. Assistim a una incapacitat manifesta de les esquerres utòpiques d'aquest país per credibilitzar-se, per actualitzar un discurs caducat de fa temps, impotent i carrincló, ple de tòpics i buit de propostes o de continguts creïbles.

Mai ni enlloc les esquerres han tret un país d'una situació de crisi econòmica, mai ni enlloc les esquerres han apostat per un model que generés riquesa equivalent a la càrrega de gratuïtats que han anat sembrant mentre ha durat el seu període de poder.

És en aquesta perspectiva que no cal oblidar que, amb les imperfeccions molt considerables i necessitat de revisió urgent, el capitalisme ha estat, fins ara, el sistema econòmic i social que més llibertat política ha donat a la humanitat, ara i en tot lloc.

Moviment 15 de maig

2011-05-18T21:36:00.003+01:00

Està passant el que ja fa temps que es veia a venir que passaria i que els polítics d'aquest país es negaven a acceptar... més encara, estigmatitzaven a tot aquell qui gosava advertir del perill. la crisi no porta només desafecció política (no és el més important), sinó també angúnia, conflictivitat social, desestabilització, descontentament... i si també portés revolta... o potser fins i tot revolució?

La crisi és més profunda, greu, injusta, implacable del que semblava. Fa exactament tres anys el president Zapatero encara negava l'evidència i s'atrevia a enviar a l'infern a tot aquell qui gosés contradir-lo, sota amenaça d'alarmisme polític i social. Han passat tres anys i, com sempre, la societat va per davant de la política. Polítics que només han estat capaços d'injectar milions i milions a un sistema bancari que és el gran responsable de tot plegat, abaixar el sou a uns funcionaris que mai en la bonança no es van enriquir i ara en la crisi hem de pagar els plats trencats i, sobretot, castigar una classe mitjana (ara en diuen "els rics", abans eren la "riquesa de la societat") sense la qual no sortirem de la crisi ni en el dia del judici final.

No m'agraden les acampades que s'estan produint en la majoria de les ciutats d'aquest i de l'altre país, no pressagien res de bo, no resoldran el problema, en patirem segurament les conseqüències... cert, però també ho és que les entenc perquè cap partit polític ni cap govern no ha estat capaç d'avançar-se als esdeveniments i minimitzar els efectes d'una crisi que està adoptant característiques de drama col·lectiu. Veurem què passa!

Bin Laden, La Haia, Nuremberg

2011-05-04T20:40:00.003+01:00

Em preguntareu que tenen en comú els tres mots que encapçalen aquest post. Intentaré establir-ne el nexe que els fa convergir en una relació que, a parer meu, és (disculpeu, era) totalment necessària.

Bin Laden és, tristament, arxiconegut com a fundador i màxim dirigent del trust terrorista d'alQaeda. Des de dilluns ho és també perquè ha finit com a conseqüència d'una operació militar dels EUA que el va localitzar en una mansió propera a Islamabad (Paquistan). Considerat per EUA com l'encarnació absoluta del mal, el dimoni en persona, qui encapçalava la llista de malfactors de la CIA. Només un apunt que no cal oblidar: abans d'arribar al zènit del mal, Bin Laden va ser col·laborador estret de la CIA en la Guerra de l'Afganistan i educat a occident.

La Haia és la ciutat seu del Tribunal Penal Internacional (TPI), un tribunal de justícia internacional que té com a missió jutjar els acusats de crims de genocidi, guerra i lesa magestat. Al TPI hi acudeixen, precisament, els criminals subjectes de crims de repercussions mundials, especialment execrables, perseguibles més enllà de les fronteres d'un estat (principi de jurisdicció universal). EUA mai no ha tingut bones relacions amb el TPI, de qui ha discutit la jurisdicció i, per això, no ha ratificat l'Estatut de Roma que en reconeix la seva competència.

Nuremberg és la ciutat on van tenir lloc els famosos processos (1945-46) contra dirigents, funcionaris i col·laboradors del règim Nazi, després de la II Guerra Mundial. Hitler s'havia suïcidat al búnquer de la Cancelleria de Berlín, i també s'havien suïcidat Joseph Goebbels i Heinrich Himmler. Al Tribunal de Nuremberg hi van comparèixer 611 persones, entre les més destacades: Karl Dönitz, Rudolf Hess, Hermann Goering, Alfred Jodl, Alfred Rosenberg, Albert Speer , Franz von Papen i Joaquim von Ribbentrop. En aquell moment no hi havia precedents de jurisdicció universal i, per això, el tribunal de Nuremberg va ser discutit i la seva legitimitat va quedar en entredit, tot i que va suposar un gran avanç en l'establiment de la justícia universal.

Fins aquí la definició dels tres conceptes que encapçalen el post. A ningú no se l'escaparà que he establert aquesta analogia perquè continuo pensant que la solució final a Bin Laden era la captura i la seva compareixença davant del Tribunal Penal de La Haia. La "solució final" executada per EUA no facilitarà ni la pau, ni l'esclariment dels fets, ni la informació necessària per a preveure futures accions terroristes... malgrat que tots ens vam alegrat que finís el dimoni.

No ho entenc ! ho enteneu ?

2011-05-02T21:40:00.002+01:00

Ho escrivia al facebook avui mateix: "M'està passant una cosa molt preocupant, la meva capacitat d'entendre el món minva en progressió geomètrica. Era, certament, una manera de dir que hi ha fets, decisions o actituds que, en el meu esquema ideològic, ètic i educacional, no tenen cabuda o, com a mínim, no tenen fàcil explicació o encaix. En posaré dos exemples d'aquests últims dies:

1. La beatificació del Sant Pare Joan Pau II. No discuteixo la seva personalitat religiosa (fins i tot política) transcendental per a explicar una part substancial de la història dels últims decennis del segle XX, sobretot pel que fa a la projecció mediàtica del catolicisme i a la caiguda del comunisme. No discuteixo, tampoc, els mèrits que pugui arribar a ostentar en la causa de la santedat. El que no comprenc és la pressa en pujar-lo als altars, sense la perspectiva històrica, sense el filtre de la història, tan necessària per a tot. Tan prima és la frontera entre l'existència terrenal i la santedat?

2. La mort de Bin Laden. També ho he escrit: algú em pot explicar la compatibilitat i la coherència entre l'estat de dret i la fi de Bin Laden ? Criminal, terrorista, assassí... un monstre sense matisos; sí, sense cap dubte. Però això no treu que "la democràcia més antiga i gran del món" executi algú sense judici, i el llanci al mar. No és aquesta la millor manera d'actuar segons els principis de la justícia universal i del dret internacional. No és aquesta la millor manera de reafirmar al món sencer que hi ha una diferència entre un terrorista impiu i sense ètica i el procedir segons les regles generalment acceptades dels drets humans.

Molt Honorable De Gispert, m'heu decebut !

2011-04-24T20:26:00.003+01:00

Sincerament, us feia més seriosa; us tenia per una persona culta, assenyada, ponderada, recta, responsable, formal, sensata. És ben cert que tothom, en un moment o un altre, té dret a una sortida de to, a descabdellar-se, a frivolitzar, a desabarrar fins i tot... però no ho pot fer quan és la segona autoritat institucional i política del país. No ho pot fer quan ostenta la més alta magistratura de Catalunya, la presidència del Parlament, amb tractament de Molt Honorable.

Us heu disfressat de fada i no era carnestoltes, heu triat el diumenge de Pasqua una democristiana devota com vós, en una entrevista foraassenyada, fora de to, irreverent... diria que fins i tot maleducada. Sincerament, no venia a to, no té ni solta ni volta, no entenc el sentit de tot plegat... heu desbarrat a consciència... o inconscientment, fet que encara seria més greu.

Us conec (us coneixia) de fa temps i m'ha dolgut no solament la fotografia que heu triat, l'haver-vos prestat al joc del periodista disfressant-vos de fada i frivolitzant amb desitjos impossibles, també m'han dolgut les respostes que heu donat, impròpies d'una presidenta del Parlament, vós que hauríeu de fer honor a la dignitat institucional que mereix el poble que us ha escollit perquè el representeu en la més alta magistratura.

La imatge m'ha recordat aquella estampa del primer tripartit, aquell viatge del president Maragall i del vicepresident Carod-Rovira a Jerusalem: aquella fotografia amb la corona d'espines al cap, aquella imatge patètica que tant havíem criticat i que ara vós voleu emular.

No sé què està passant a Unió Democràtica però aquests últims dies entre el currículum falsificat de la Vicepresidenta, el "perquè em dóna la gana" de Duran Lleida i, ara, la vostra frivolitat feta fada no guanyem per ensurts... acabararem, si no està passant ja ara, fent el ridícul !

L'exigència, el primer antídot contra el fracàs escolar

2011-04-11T21:25:00.003+01:00

Tohom coincideix, des de fa temps, que el sistema educatiu del nostre país no funciona; ho diem els mestres i professors, els pares, ho pateixen els alumnes (que encara que, a curt termini, ja els va bé, a la llarga també ho retreuen), en rep les conseqüències el teixit social, se'n ressent el teixit productiu... I qui hi posa remei?

Anys ençà ningú no havia sentit a parlar mai de l'anomenat Informe PISA, ni sabia que existia, ni la classe política en feia "casus belli". Ara sembla que tot es resolgui o s'espatlli en funció si l'informe en qüestió dóna unes dades o unes altres referents als ítems que avalua amb uns barems, dit sigui de pas, que estan pensats per a sistemes educatius d'altres latituds que no són la nostra i, per tant, poc extrapolables a Catalunya.

Si l'informe PISA diu que tenim un dèficit (que el tenim) en coneixement de la comprensió lectora o en càlcul o en habilitat escrita, els polítics s'esveren com si fos un galliner en perill imminent de guineu, gesticulen excessivament però, al capdavall, quan el "perill de premsa" ha passat, tot queda pràcticament igual.

Certament, el nostre sistema educatiu no funciona, però no pas perquè l'informe PISA en detecti les mancances, ni de bon tros. El nostre sistema educatiu no funciona perquè té un problema estructural de base, que no és altre que oblidar-se del principal factor que l'hauria de sustentar: l'EXIGÈNCIA. I ho escric en majúscules per veure si algú, d'una vegada per totes, se'n dóna compte.

Ja se que aquest post no el llegirà la Consellera d'Ensenyament, tant se val! Però ella sap que tinc raó i ho saben, també, molts (per no dir tots) professionals del sistema educatiu. Ja n'hi ha prou de "comprendre" tant els alumnes que no els exigim res per por o per prevenció; no els fem cap bé, no fem cap bé al futur del país. Educar sempre és partir d'uns nivells d'exigència i d'esforç, de treball i de dedicació, que han d'anar augmentant a mesura que es van superant llistons i cursos escolars, nivells i etapes. Educar no és divertir-se, així de senzill, com tampoc no és assajar models d'igualitarisme mal entès que els "progres" d'aquest país ens han volgut fer entrar amb calçador. Educar no és passar cursos i matèries encara que estiguin suspeses; ni superar els objectius perquè una votació democràtica (democràtica ?) de la junta d'avaluació ho decideixi per majoria de dos terços (vaja bajanada!).

Mentre no tinguem clar això, i no donem un gir copernicà al sistema educatiu, totes les mesures que prenguen seran inoqües i malgastades... i l'informe PISA (l'açot dels polítics) continuarà donant registres de fracàs escolar que el "galliner" esvalotat no podrà minimitzar. I passarem els anys, posarem pedaços i perdrem generacions per a un país que, com els crancs, va marxa enrere.

Mai es vota a títol institucional

2011-04-03T16:34:00.002+01:00

El president Artur Mas i l'expresident Jordi Pujol van votar aquesta passada setmana, de manera anticipada, en la consulta popular per la independència que se celebrarà a la ciutat de Barcelona el proper diumenge 10 d'abril. Ho van fer, com calia, a títol personal, perquè en una societat democràtica l'exercici del vot sempre és personal, lliure, únic i secret.

No hi ha, doncs, vots representatius, ni vots condicionats perquè s'ostenta determinat càrrec públic, ni vots impossibles per aquesta mateixa raó. Els qui acudeixen a aquestes raons per justificar la seva negativa a votar estan enganyant l'opinió pública, fent creure que voldrien però no poden votar, que ho farien si puguessin... però el pes de la seva "responsabilitat" els li empedeix.

La presidenta del Parlament Núria de Gispert no votarà, ja ho ha dit... però no ho farà no pel que ha dit, sinó pel que en realitat pensa i hauria d'actuar en conseqüència. Núria de Gispert podria votar a la consulta, sent com és presidenta de la màxima institució de catalunya? sí, és clar que sí ! I ho podria fer perquè, independentment del càrrec que ocupa, el vot és sempre individual i personal i no hi ha cap impediment, ni cap condicionant que en limiti l'exercici. Si fos així, aquest país com qualsevol altre del món que es digui democràtic, deixaria de ser-ho precisament per aquesta raó.... No és així, afortunadament !

Més reprobable és, encara, l'actitud del líder d'Unió, que manifesta que no anirà a votar perquè es trobarà fora del país quan se celebri la votació. Sembla com si li fes por fer pública l'autèntica raó, que no diré jo perquè no em pertoca. Votar podria perquè ho han fet els dos presidents aquesta mateixa setmana, és a dir anticipadament. I crec que votar caldria perquè sempre hem considerat tots plegats que en una democràcia cal anar a votar, és imprescindible anar a votar, encara que es tracti d'una votació de l'associació de veïns. Un polític sempre és un mirall, o hauria de ser-ho, i cal ser molt respectuosos i dilectes amb una ciutadania que observa atentament qualsevol moviment que fain els seus líders... ni que siguin les pròpies o alienes veleïtats.

I com que l'exercici del vot és secret, se suposa que deuen saber que es pot anar a votar i votar de vàries maneres; se me n'acudeixen unes quantes, totes elles previstes a la llei: vot afirmatiu, vot negatiu, vot en blanc i vot nul. També està prevista l'abstenció, és cert, però s'ha convingut, i hi han estat d'acord totes les forces polítiques i la societat en general, que no votar és la pitjor de les solucions adoptades per una ciutadania responsable.

Per què no hi van, doncs... si podrien anar-hi?

Quan tinguem un país normal...

2011-03-19T11:04:00.002Z

Article publicat a EL PUNT el 18 de març

És cert que la política és l’àmbit de realització de les idees col·lectives (la res publica, dels romans). I per això, hereus de la Revolució francesa, els polítics dels segles XIX i XX van realitzar aquestes idees polítiques en un immens tauler d’escacs mundial: peces blanques i negres que es corresponien amb dretes i esquerres, conservació i progrés... que, al capdavall, van acabar confrontant persones i conduint el món a dues guerres mundials de fàcil explicació i impossible justificació.

Se’ns planteja, doncs, en aquest inici del segle XXI si cal mantenir el mateix esquema polític o cal canviar radicalment, i si l’opció triada és la segona, en quina direcció cal avançar. Hi ha hagut intents, mai reeixits, de plantejar la dicotomia de les ideologies contemporànies des d’una nova perspectiva: del pensament únic de l’Antic Règim, a una tercera via que superés aquesta ofegant confrontació esquerra-dreta. Ho va intentar, sobretot, Willy Brandt amb la seva ostpolitik, o Mijail Gorbatxov amb la perestroika, o Tony Blair amb la formulació de la Tercera via per citar tres intents concrets de superar, d’una banda i de l’altra, el mur de les ideologies.

I a Catalunya? Al nostre país el debat de les ideologies ha conviscut, al llarg d’aquests últims cent-cinquanta anys, amb la necessitat de formular un cos ideològic a l’aspiració de recuperació nacional (catalanisme polític). Dretes i esquerres, regionalistes i nacionalistes, ara també sobiranistes i independentistes, que, amb tota la gama de colors polítics possible, han confrontat idees però també models de país.

Fa cent-cinquanta anys que debatem, idees i models, i no ens n’acabem de sortir perquè dóna la sensació que sempre tornem al punt de partida (fa temps ho vaig explicitar en un article titulat “La Catalunya de Sísif”, prenent com a imatge la de l’heroi grec condemnat pels déus a reiniciar eternament la seva obra).

És, doncs, des d’aquesta percepció, potser personal però crec que compartida, que ens caldria d’una vegada per totes tancar el debat del model de país i avançar, ara sí, en el debat de la realització de les idees col·lectives; avançar, en definitiva, en la política. Només llavors, i ningú no ho pot fer per nosaltres, tindrem un país normal i no ens caldrà ni plorar, ni reivindicar constantment; ni tan sols no ens caldran aquests gurus que des de Madrid estant llancen cants de sirena apocalíptics profetitzant que la sobirania plena de Catalunya no és possible, perquè és a ells que no els interessa que ho sigui.

Quan tinguem un país normal serem el que vulguem ser... senzillament.

Pels seus actes els coneixeràs. Reflexió a compte del currículum de la Vicepresidenta

2011-03-12T10:34:00.004Z

Acabem de conèixer per Nació digital que el currículum oficial de la Vicepresidenta del Govern de la Generalitat de Catalunya va inflar el capítol de titulació afirmant que era llicenciada en Psicologia quan no ha arribat a acabar els estudis. La pàgina web de la Generalitat ja ho ha canviat (només són els errors els que es corregeixen, les intencions es canvien), tot i que tots recordem l'anterior versió.

Falsejar dades acadèmiques d'un currículum és una pràctica massa estesa entre la classe política, malauradament. D'exemples n'hi ha a cabassos, des del legendari José Luís Roldan al més recent del ministre de defensa de la República Federal Alemanya, que va plagiar parts importants de la seva tesi doctoral. La diferència radica en l'assumpció de responsabilitats per conductes impròpies dels servidors públics i aquesta ho és de totes totes: el ministre alemany ha dimitit dels seus càrrecs i Roldan ja sabem tots com ha acabat.

El fet, que no és anecdòtic i totalment reprobable, em serveix per fer una sèrie de reflexions que ens haurien de fer pensar:

primera. La formació és important, és bàsica... però sobretot és una qüestió seriosa amb la qual no es pot jugar. En totes les societats, a la nostra també hauria de ser així, formar-se és apostar pel futur, donar valor a allò que és més propi de la humanitat que és la capacitat per a adquirir coneixements.

segona. Es pot estar format sense tenir títols, possiblement sí... però cada vegada menys, perquè tot el sistema educatiu gira al voltant de l'estructura corporativa sigui en el nivell que sigui i culmina a la universitat, única institució autoritzada a expedir el més alt grau de formació. En el marc d'aquest sistema, no hi ha lloc per a una pràctica antigament molt arrelada com era l'aprenentatge professional pràctic i formatiu alhora, o l'ensenyament autodidacta reconegut.

tercera. És important la formació acadèmica per a l'exercici d'un càrrec polític d'alta responsabilitat ? jo crec que sí, perquè no tothom està capacitat per desenvolupar qualsevol tasca (no estem parlant d'electes en el sentit de representació del poble i, per tant, de sobirania del conjunt dels individus d'aquest poble). Si convenim que està format aquell qui ho pot acreditar, caldria tenir en compte, i molt en compte, la formació a l'hora de triar qui ocuparà un lloc d'alta responsabilitat política. Tots coneixem de sobres que els partits polítics demanen molts currículums però se'n miren pocs i que la tria de persones es fa més en funció de les afinitats polítiques o personals amb el líder més que no pas pel currículum acreditat.

quarta. Si convenim que no és important la formació acadèmica per a l'exercici d'un càrrec polític d'alta responsabilitat, per quina raó hi ha aquesta tendència a tapar o a falsejar dades acadèmiques dels currículums per part d'aquests polítics i dels seus entorns i a tot arreu? senzillament, perquè en el fons els qui diuen ser partidaris d'aquesta premissa no ho són tant, i el que pretenen, només, és tapar les seves pròpies mancances.

Falsejar dades d'un currículum és una actitud totalment reprobable es parli de qui es parli, però venint d'un polític en ple exercici d'altes funcions ho és encara més, així de clar. Cal tenir en compte que per a ser conseller d'un govern no fa falta tenir una titulació determinada, és cert, tot i que jo sóc partidari de que es tingui en compte per tot el que he exposat més amunt, però per això mateix cal ser molt curosos. Un funcionari qualsevol del mateix departament de Governació ha hagut d'acreditar una titulació universitària per exercir un càrrec, i la majoria d'ells passar unes oposicions; en respecte al seu esforç i al compliment de les regles del joc de les quals ens hem dotat, cal que l'actuació dels responsables polítics siguin impecables... però sobretot per respecte a la ciutadania i en conherència amb els valors que volem transmetre a les generacions més joves.

Sóc professor d'educació secundària i ja estic cansat d'arribistes i frescos; els docents estem cansats que no se'ns valori però que tampoc no es valori que l'esforç, el treball i la formació constant han de ser els ingredients que han d'assegurar el futur de benestar d'un país que vol situar-se entre els millors. Ja n'hi ha prou.

Sobiranistes de Catalunya, unim-nos!

2011-03-04T10:32:00.006Z

Publicat al Diari de Girona (9 març 2011)

Fa pocs dies, en una entrevista en un diari de casa nostra, Josep Antoni Duran Lleida afirmava que ell treballava per un model d'estat confederal per a Espanya. Jo també, i per aquesta mateixa raó se m'ha apartat de la suposada "línia oficial" del meu partit. M'explicaré.

Unió Democràtica ha defensat des dels seus orígens, l'any 1931, en plena II República, que Catlaunya ha d'assolir el més alt grau de llibertat nacional per a poder treballar en un projecte comú d'estat confederal en què sigui tractada com el que ha de ser: una nació entre nacions iguals. Només cal acudir als documents fundacionals (Manifest a El Matí) i a les ponències aprovades en els primers congressos, quan personalitats com Romeva, Roca, Vila d'Abadal, Coll i Alentorn, Carrasco i Formiguera, van donar carta de naturalesa a una veritable "tercera via" per a resoldre l'embolicat i crispat ambient català dels anys trenta.

Sempre he defensat això mateix, que Catalunya ha d'avançar cap a la més alta cota de sobirania nacional, perquè tenim voluntat d'ésser i d'estar, perquè ens cal fer un pas endavant en un context internacional que, a inicis d'aquest segle XXI, s'està configurant com el "món dels pobles", perquè Catalunya no es pot instal·lar en la reivindicació perpètua d'allò que no pot aconseguir per ella mateixa, ni en la queixa constant, ni en el rèdit immediat però insuficient (l'anomenat "peix al cove" que tanta fortuna va fer en temps del president Pujol i que, segurament en aquell moment, era el que calia sortint com sortíem d'un procés de més de quaranta anys de dictadura i immersos en un procés de reconstrucció nacional que partia des de zero), perquè la història només té en compte els agosarats, els freds de cap i calents de cor, els que treballen i s'esforcen per assolir allò que persegueixen.

Però Catalunya no ha d'aspirar a aquesta més alta cota de sobirania nacional per quedar-se aïllada, ni tan sols per esdevenir un estat independent a qualsevol preu. Aquest no és el plantejament principal, perquè també en el context d'aquest segle XXI estem convençuts que canviaran radicalment les concepcions geopolítiques basades en models d'estats com els d'ara, hereus d'aquells que es van configurar al segle XVII i a Europa. Catalunya ha de ser plenament sobirana, això primer, i llavors ja es veurà, i no es pot descartar que es pugués articular un projecte espanyol, o europeu, de confederació de nacions o d'estats de nacions; les vies estan obertes en tots els sentits, i més que mai.

Tanmateix, el que és important és moure's, avançar, superar idees caduques. Catalunya necessita d'un projecte ben definit que sumi voluntats, que integri corrents polítics, idees i accions. Catalunya necessita que el Catalanisme polític, ara com al segle XIX i al XX, es torni a erigir en el veritable pal de paller de les aspiracions catalanes de ser i d'estar.

En això estem, o almenys en això hauríem d'estar !

La tercera via musulmana

2011-02-25T10:47:00.005Z

Quan fa gairebé un mes s'aixecava el primer brot de revolta a Tuníssia només els més entesos en política internacional es van adonar que allò no era un fet aïllat sinó l'expressió d'un moviment estructural de contestació revolucionària a uns règims polítics que basaven l'statuo quo en el cabdillisme sovint messiànic, la segregació social entre el poble i les elits del poder, el fort control policial i militar i el paternalisme cultural. Bona part del món musulmà ha viscut en aquestes circumstàncies polítiques des que van deslliurar-se de l'imperialisme occidental practicat a la segona meitat del segle XIX i fins a l'esclat de la primera guerra mundial.

Amb els mesos, l'eclosió d'aquest moviment s'ha manifestat també a Egipte, Iemen, Jordània, Algèria, Marroc, Bahrein i Líbia, amb el denominador comú de responsabilitzar els règims polítics respectius, no només els governs, d'una situació de pobresa accentuada per la pujada de preus de les matèries primeres i dels productes bàsics, sobretot alimentaris.

La situació no és idèntica a tots ells, ni molt menys, només cal consultar els principals indicadors econòmics per adonar-se'n, però en tots ells el sentiment de rebuig ha estat semblant, esperonats per la influència que irradia, sobretot, l'Iran, que s'està erigint en el país que vol liderar el món musulmà.

En pocs anys assistirem a canvis substancials en el panorama geopolític mundial; la crisi econòmica general i la globalització fan que res no sigui anecdòtic i que qualsevol esdeveniment a escala local tingui una repercussió que depassa, de bon tros, l'àmbit en el qual aquest fet es podria aillar i, per tant, resoldre.

El món musulmà s'està convertint, de fet ja ho és, en un dels grans actors d'aquest principi del segle XXI; només cal recordar que vam inaugurar segle i mil·leni amb l'atemptat de l'11 de setembre del 2001 contra el World Trade Center de Nova York, en un acte terrorista d'impacte global que va obligar les potències mundials del caduc segle XX a redibuixar estratègies seguint el guió imposat per Al-Qaeda.

El que està passant avui a aquests països àrabs no és, a parer nostre, la constatació d'un moviment popular d'ànsia democràtica, encara que ho pugui semblar, tot i que es faci servir el desig d'autodeterminació de pobles i individus per remoure masses, més fàcilment maniputables.

El món musulmà es reivindica com a actor global en un món que ja no es divideix només entre l'occident i l'orient. Faria bé occident, i és urgent perquè ens afecta a nosaltres, d'analitzar el fenomen amb detall i de prendre les mesures preventives que calgués, en el benentès que s'està albirant un món amb noves regles polítiques, econòmiques i, sobretot, culturals. El temps dirà si tot plegat pot qualificar-se de xoc de civilitzacions, però sembla que la cosa va per aquí.

A Guinea no se'ns ha perdut res !

2011-02-16T15:01:00.002Z

Fa uns dies el President de les Corts espanyoles va encapçalar una delegació parlamentària a Guinea Equatorial, antiga colònia espanyola. Tothom sap, i no està de més recordar, que aquest país centreafricà continua presidit i governat per Teodor Obiang Nguema Mbasogo des del cop d'estat del 3 d'agost de 1979.

No hem conegut amb exactitud les intencions de la visita, ni quin és el missatge que portaven els excel·lentíssims diputats al Congrés que van acompanyar el qui és, per rang constitucional, la tercera autoritat de l'Estat, després del Rei i del President del Govern.

No sabem tampoc quin rendiment s'ha tret d'aquesta visita; si realment s'ha aprofundit en l'exigència inexcusable d'obertura política del règim dictatorial equatorià, en l'exigència també inexcusable d'alliberament de presos polítics... o si s'ha tractat, com sembla, d'una excursió turística o d'un simple brindis al sol.

No estan les coses com per a mirar cap al sud; més ens valdria mirar cap al nord on ens hauríem d'emmirallar per a sortir de la crisi amb competència, esforç i eficiència. No estan les coses per a recuperar glòries imperials passades, ni per somniar altra vegada a ser metròpoli d'unes colònies explotades fins a l'extenuació.

I ja no diem res sobre les declaracions fetes per Bono per justificar la visita a Guinea en el sentit que compartim una mateixa cultura i una mateixa llengua i que, per això, cal reforçar els lligams que suposadament ens uneixen amb el país centreafricà.

Des de l'òptica castellana possiblement sí, tot i que també seria dubtós; des del punt de vista català res de res. Aquest no és el model que hem intentat promoure des de Catalunya, ni abans ni ara. Catlaunya ha mirat sempre cap a Europa, ha buscat emmirallar-se en les nacions més desenvolupades, obertes i progressistes, i ens caldria avançar per aquest camí després d'anys de política exterior erràtica i inconsistent practicada pel Tripartit.

Ens cal anar a Guinea? sincerament crec que no... i m'agradaria que algú m'expliqués per quina raó hem acompanyat Bono.

2011-01-23T19:09:00.004Z

"El més assenyat que pot fer un home llest i no gaire valent quan topa amb un de més fort que ell és esquivar-lo i, sense avergonyir-se'n, esperar un canvi, fins que el camí torni a quedar lliure."

Stefan Zweig

Sí, Virgínia, Santa Claus existeix !

2011-01-04T15:47:00.007Z

Amb el títol que hem encapçalat aquest post, el 21 de setembre de 1897 el diari novaiorquès THE SUN publicava una editorial ben curiosa. La història té el següent fonament real: aquell mateix any 1897 una nena de vuit anys, Virginia O'Hanlon (1889-1971), resident a Manhattan, va preguntar al seu pare, jutge de primera instància de l'Upper West Side, si Santa Claus realment existia perquè els seus amics li deien que no. El seu pare la va animar a escriure una carta al diari THE SUN, assegurant-li que si el diari deia que existia, realment era així ("If you see it in The Sun, it's so"). La nena ho va fer i la resposta, en forma d'editorial, es va publicar al diari de la mà del seu editor Francis Pharcellus Church.

L'editorial és un preciós text adreçat a una nena de vuit anys que dubta però que vol comprendre, que va més enllà d'acceptar com a real només allò que veiem o comprenem, i que esdevé una veritable joia literària per la seva senzillesa i humanitat. Reproduïm a continuació la carta de Virgínia i l'editorial que li donava resposta. BON ANY 2011!

"Estimat Editor,

Tinc 8 anys. Alguns dels meus companys diuen que Santa Claus no existeix. El meu pare diu: “Si ho veus a The Sun, així és”. Si us plau, diga’m la veritat, existeix Santa Claus? Virgínia O’Hanlon"

"Virgínia, els teus companys s’equivoquen. Estan influenciats per l’escepticisme d’una època escèptica. Només creuen en allò que veuen. Pensen que no pot haver-hi res que no sigui comprensible per als seus petits enteniments. Tots els enteniments, Virgínia, tant si són d’home com de nen, són petits. En aquest nostre gran univers, l’home és un simple insecte, una formiga, en la seva intel.ligència, comparable amb l’immens món del seu voltant, tan moderat per una intel.ligència capaç d’acaparar tota la veritat i el coneixement.

Sí, Virgínia, Santa Claus existeix. Existeix amb tanta certesa com existeix l’amor i la generositat, com existeix la devoció, i tu saps que són abundants i que donen a la teva vida la bellesa i la joia més gran. Pobre de mi! que avorrit seria el món si no existís Santa Claus ! Seria tan avorrit com si no existissin Virgínies. Aleshores no hi hauria fe com la dels nens, ni poesia, ni amors per fer tolerable aquesta existència. Nosaltres gaudiríem dels sentits i la vista. La llum externa amb què la infantesa omple el món s’extingiria.

No creguis en Santa Claus! No ho facis tant com no creus en fades. Tu podries agafar el teu pare i tenir homes a totes les xemeneies la Nit de Nadal per atrapar Santa Claus, però fins i tot si no veiessis Santa Claus baixant, què provaria això? Ningú no veu Santa Claus, però això no significa que no existeixi. Les coses més reals del món són aquelles que cap nen ni cap home no pot veure. Has vist mai fades ballant a la gespa ? És clar que no, però això no prova que no siguin allà. Ningú no pot concebre ni imaginar totes aquestes meravelles que no són visibles en un món invisible.

Tu pots trencar els sonalls dels nens i mirar el que fa fressa a dins, però hi ha un vel tapant el món invisible que ni l’home més fort, ni fins i tot unint la fora dels homes més forts que mai han viscut podrien trencar. Només la fe, la poesia, l’amor, el romanticisme pot apartar aquesta cortina i veure i dibuixar la bellesa sobrenatural i la glòria del més enllà. És tot això real ? Ah, Virgínia, en aquest món no hi ha res tan real ni respectable.

No Santa Claus! Gràcies a Déu! ell viu i viu per sempre. D’aquí a mil anys, Virgínia, o millor dit d’aquí deu vegades deu mil anys, ell continuarà fent feliços els cors dels infants."

Amb plena fidelitat al Poble de Catalunya

2010-12-27T14:01:00.002Z

Artur Mas ja és el 129è President de la Generalitat de Catalunya, el 5è de la Generalitat restaurada, el 8è de la Generalitat contemporània. En el debat d'investidura, Mas va qualificar la nova etapa que comença com de transició en un símil polític que no devia tenir massa lluny la transició espanyola de fa trenta anys.

Una transició no és mai el destí sinó l'inici d'un camí que no trenca amb allò que s'ha caminat sinó que ho assumeix plenament per seguir avançant. Una transició significa tenir clars els objectius, l'equipatge que es vol portar i el traçat per on es vol caminar. A Sant Benet del Bages, quan ara fa un any va ser solemnement elegit candidat de CIU a la presidència de la Generalitat, Mas va acabar el seu discurs convidant tots els assistents i tothom a pujar a la barca de Catalunya i partir rumb a Itaca. Aquest és el nostre destí, aquest és el camí que ens cal navegar.

Avui, ha jurat el càrrec com a 129è President de la Generalitat amb una fórmula nova que no és inoqua perquè darrere del protocol·lari acatament a la Constitució i a l'Estatut, Mas hi ha afegit de pròpia iniciativa l'expressió "... amb plena fidelitat al poble de Catalunya".

Entenc la fórmula Mas com a voluntat explícita de reafirmar, des del moment fundacional de la seva presidència, la sobirania de la Nació Catalunya expressada en la voluntat del poble que va ser arrabassada per una sentència del Tribunal Constitucional que algun dia haurem de corregir. No en va les lleis les redacta el poble i és aquest qui, en democràcia i en un estat de dret, és el dipositari únic de la sobirania, és a dir, de la voluntat de ser.

Som una Nació des de fa més d'un mil·leni; Mas també s'ha encarregat de recordar-ho perquè els temps de les persones es mesura en dècades, el dels estats en centenes, i el dels Pobles en mil·lenis. Catalunya és un exemple d'aquesta voluntat resistent per ser un poble sobirà.

Amb plena fidelitat al poble de Catalunya, enhorabona Mas President !

I el Temps els ha devorat...

2010-12-18T19:52:00.007Z

(foto: e-notícies)

A l'antiguitat clàssica el Temps (Kronos, el déu tità) devorava els seus fills impassiblement, conscient que el seu era un comportament inútil però inevitable. Al cap i a la fi, tot va tornar al seu lloc i l'ordre còsmic es va imposar perquè també era inevitable per necessari.

A semblança d'aquesta imatge mitològica, el temps polític també ha devorat els fills del Tripartit; un a un han anat caiguent els arquitectes d'un invent polític legítim però artificiós: Maragall (engolit pels seus propis germans), Saura (engolit pels seus propis despropòsits), Carod Rovira (engolit pels seus propis errors), Montilla (engolit per la seva pròpia ineficàcia), Puigcercós (engolit per la seva pròpia arrogància) i Benach (engolit per la seva pròpia vanitat).

Han estat 7 anys volent exercir guiatge en una casa que no els va ser donada, perquè la voluntat de les urnes, el 2003 i el 2006, va ser una altra. En política no tot el que es pot fer, convé de fer-ho, ni és èticament correcte fer-ho, encara que ho sigui legalment. El Tripartit va ser un exemple de conquesta del poder en negatiu, un projecte que mai no va ser ni "progressista" ni d'"esquerres", ni "d'entesa", con volien fer creure. El llistat de despropòsits és llarg i continuat, des de l'anada de Carod Rovira a Perpinyà, o la mofa del viatge de Maragall i de Carod Rovira (inefable ell) a Israel, passant per una voluntat manifesta, i en moltes ocasions explícites, per anorrear el rival polític més que no pas per portar el país a més altes cotes de bon govern.

I així els ha anat, que ningú no se'n declara hereu, ni els seus mateixos. Engolits per la iniquitat i la desídia, per la prepotència i la sobèrbia, els arquitectes han marxat i han deixat el ramat orfe i desorientat. Queden els de sempre, encapçalats per Aquell a qui res no l'afecta, i ara negaran tres vegades abans el gall no canti o miraran cap a un altra banda quan algú els assenyali amb el dit.

El Tripartit deixa una herència nefasta, amb un deute acumulat de més de 30.000 milions d'euros, molt per damunt de la resta de Comunitats Autònomes, i un paisatge dessolador d'atur, quietud econòmica, desafecció política, inquietud social i pessimisme nacional. Amb un país sense horitzó a curt termini, trinxat jurídicament per una sentència del Tribunal Constitucional de la qual ens constarà recuperar-nos i amb una burgesia capdavantera en franca decadència sobre la qual s'estén, injustament, l'ombra de la sospita generalitzada.

Paisatge dessolador a curt termini, dèiem, però esperançats per iniciar, de nou, el camí des del començament. Ítaca ens espera i hi arribarem, costi el que costi.

Unes eleccions... una victòria

2010-11-30T19:20:00.003Z

Els resultats electorals de diumenge passat van donar una victòria espectacular a Convergència i Unió, com no haguéssim pogut somiar fa tan sols un any. Una victòria que caldrà analitzar amb atenció, sense que les presses de la constitució d'un nou Govern -certament una tasca urgent i prioritària- no l'acabin prorrogant fins a fer-la impossible.

La majoria dels electors catalans que van acudir a votar van dipositar la seva confiança en CIU i no ho van fer com en qualsevol elecció normal. Vaig exercir d'apoderat a la ciutat de Girona i vaig visitar varis col·legis electorals de la ciutat durant la jornada d'eleccions i no havia vist mai uns resultats tan aclaparadors en una ciutat en què CIU ha guanyat sempre en unes eleccions nacionals però amb un comportament de vot molt matisat pel que fa a d'altres eleccions, sobretot municipals i estatals.

A parer nostre, la ciutadania va respondre a la crida del canvi cansada d'una situació d'estrés polític generada per un segon tripartit que, com el primer, no ha estat capaç, ni tan sols en els seus votants tradicionals, de generar una mínima credibilitat. La culpa no és, doncs, de la crisi, perquè les tres forces polítiques del tripartit no han fet més que perdre vots des de l'any 2003, però certament, l'elector ho podia aguantar perquè la situació fins al 2008 era de progrés econòmic i, per tant, fàcilment dissimulable per part del Govern o païble per part de la ciutadania.

Ara, en plena crisi i amb unes perspectives a curt termini clarament desfavorables, els electors han emès un vot de socor, un vot d'urgència política, han enviat un missatge clar i potent de necessitat primària davant d'un panorama certament erosionador que causava el propi govern del país. A l'altra banda del missatge només van saber trobar una força política, moderada i de missatge clar, que contestava a la crida de la urgència. En ella, doncs, han dipositat el vot gent que, en d'altres circumstàncies, segurament hagués emès un vot més matisat. Jo diria que en aquestes eleccions una bona part de l'increment de vot a CIU ha estat el que podríem anomenar VOT PRIMARI, aquell que s'emet considerant la prioritat primera, la urgència, la necessitat més bàsica, i s'ha deixat per a una altra ocasió el VOT SECUNDARI, aquell que pot tenir en compte d'altres variables no tant bàsiques com la ideologia filiprimada, les simpaties personals o les aventures polítiques.

Artur Mas s'ha convertit en el dipositari d'aquest vot que ha sumat al tradicionalment més fidel, al gruix d'electors de CIU que, des de sempre, han restat a la disposició d'un projecte polític que sempre ha estat majoritari a Catalunya per moderat, per nacionalista i per pragmàtic.

S'inicia, doncs, el camí del canvi. S'inicia, per tant, el viatge a Itaca.

Diari de campanya (5)

2010-11-22T22:12:00.002Z

Disabte a la tarda hi havia míting de CIU a Figueres, el segon dels actes electorals de gran format de les comarques gironines, després de l'acte dedicat a la família del passat cap de setmana a Banyoles.

Carpa instal·lada a la Rambla Nova, a tocar de l'antic hotel Rally, mític establiment i porta d'entrada sud de la capital de l'Alt Empordà durant anys, i centre de trobada del turisme dels anys setanta. Tot a punt, ambient de gala, il·lusió i molta energia en els centenars de persones, militants i simpatitzants, que ens hi vam aplegar.

Parlaments dels presidents comarcals d'UDC, Josep Blanch, i de CDC, Pere Vila. Les veus del territori per donar entrada al candidat de les terres de Girona, Santi Vila, l'alcalde que jugava a casa seva, amfitrió perfecte, pulcre en paraules, en anàlisi política, excel·lent comunicador... persona de gestos refinats i maneres moderades.

Tancava el míting el secretari general de la federació, Josep Antoni Duran i Lleida, presentat en la distància física per Artur Mas. Brillant, com sempre, enèrgic, clar, contundent, engrescador... directe.

Es respira un aire nou, una il·lusió que no vaig veure ni viure a les campanyes de 2003 i 2006.. un desig de canvi que travessa el país de nord a sud, de mar a muntanya i arriba a tots els racons. El canvi està en marxa, però no tenim res guanyat, com diu en Santi Vila "no tenim res"... diumenge cal fer realitat el canvi per aconseguir una majoria de progrés nacional que ens torni al lloc que vam ocupar com a nació, com a país.

Espero que tots plegats sapiguem estar a l'alçada ! No hi pot haver cap més frustració perquè el país no ho entendria, ni ho resistiria.

Diari de campanya (4)

2010-11-18T14:58:00.003Z

El tram central de la campanya està derivant cap a la xabacaneria. Aquí van alguns exemples:

· les Joventuts del PSC presenten el candidat Montilla com el causant del deliri sexual experimentat per una noia quan introdueix la papereta de vot a l'urna, davant la mirada incrèdula (jo també la tindria aquesta mirada) dels membres de la mesa electoral.

· la candidata Montserrat Nebrera presenta la seva opció política amb un video eròtic (això sí molt elegant i elitista) en què s'insinua de tot i no es veu res, però se sent la melodia de l'aparellament.

· el candidat Albert Rivera, impecablement vestit, s'envolta de seguidors nus per a presentar la seva opció que crida a la rebelió, a la transgressió. A l'anterior campanya era ell qui es despullava, ara ja és un senyor diputat i segurament no queda tan bé.

· la candidata Carmen de Mairena acudeix a la Universitat Pompeu Fabra, canta una cançó i causa l'histerisme dels pulcres estudiants pujant-se el jersei i ensenyant les mamelles.

Vaja, un catàleg de mostres xabacanes en campanya electoral.

No havíem quedat que el país estava en crisi, que la situació era tan difícil, que les taxes d'atur ens ofegaven, que les empreses tancaven, que la gent no podia arribar a final de mes... no era la fi del món.

Doncs, potser perquè és la fi del món... i el que és més important un País en situació de finiquitat, que ens hem tirat a la mala vida... Allò que diu la dita: "para lo que me queda de estar en el convento..." Amén.

Diari de campanya (3)

2010-11-17T19:49:00.004Z

A mitja setmana de la segona de la campanya, el pas dels dies esdevé cadenciós al ritme ensopit d'una campanya amb poques novetats per a descobrir. Certament, les posicions dels partits són prou conegudes, el currículum polític de l'última legislatura excessivament patit per part d'una ciutadania que, majoritàriament, viu d'esquenes a l'esdevenir electoral.

Ara és quan més perillosa es torna la campanya perquè entrem a la recta final i qualsevol error pot ser fatal: per a prova les declaracions de Puigcercós del cap de setmana sobre el no pagament d'impostos per part dels andalusos, o les d'avui mateix de Sánchez-Camacho, transformer de Lara Croft, matant immigrants il·legals, però immigrants a la fi i al cap i per tant persones.

Esperem no cometre cap d'aquests ni altres errors que hipotequin una percepció de la ciutadania que CIU és l'unica força seriosa que pot treure aquest país de la crisi. Ens presentem a les eleccions amb aquest convenciment, amb aquesta tarja d'identificació, perquè l'ADN de Convergència i d'Unió està fet de gent seriosa, il·lusionada i competent en la seva gran majoria.

Ja hi ha hagut intents de boicotejar aquest plantejament positiu de la campanya i han vingut tots des del partit socialista: eslògans sorneguers com el "Mas de lo mismo", videos presentant Mas com un transvestit, repartiment de préssecs, acusats de porugs, d'amagar el cap sota l'ala, de no dir tota la veritat, de voler retallar prestacions socials.... tot mentida perquè diuen totes aquests i d'altres barbaritats des de la consulta al manual de campanya dictat per la direcció del PSC, sense haver ni fullejat el nostre programa electoral.

No caurem en la provocació i continuarem anant a la nostra fins al final, en positiu, gent competent, gent il·lusionada, gent que creu en el progrés del país, gent d'ara i de demà... i a poc a poc, dia a dia, i esforç a esforç guanyarem l'opinió majoritària perquè es palma al carrer i això ens fa estar esperançats que aquest cop la victòria, i això vol dir el Govern, se'ns donarà a nosaltres perquè ens en consideraran mereixedors.

Diari de campanya (2)

2010-11-15T08:04:00.002Z

Ja hem acomplert el primer cap de setmana de la campanya electoral i s'ha viscut, com no podia ser de cap altra manera, amb intensitat, calma relativa i maquinària de partit al cent per cent de rendiment. L'acte central, el de la família a Banyoles, amb afluència important de gent i amb l'ànim serè però tens.

Avui dilluns s'ha fet públic el nou Racòmetre de RAC1 i, tot i que hi ha una baixada en les previsions de vot que ens allunya de la majoria absoluta, les expectatives de vot majoritari per a CIU continuen intactes i ja portem mig any en aquesta línia. En clau interna de partit és una bona previsió perquè calma les eufòries i esperona els militants i simpatitzants a no adormir-se i a continuar batallant per un vot abstencionista que podria capgirar totes les previsions, fins i tot aquelles que, ara per ara, no ens donen majoria absoluta.

Estem a l'espera de la tercera setmana de campanya que és quan crec que la situació s'acabarà fixant del tot. Algú ha qualificat aquestes com les eleccions més importants per a Catalunya i, de fet, ho són perquè per primera vegada no es mesuren les forces entre partits sinó entre un partit majoritari i tres partits (Tripartit) que no és ni coalició electoral ni es presenten junts. Tothom sap que la partida es juga a una sola volta entre aquestes dues opcions però l'aparició de noves forces polítiques, majoritàriament independentistes, fa que el panorama no sigui estable i que calgui extremar la prudència, l'esforç i el missatge clar.

El que més ens ha de preocupar ara és no cometre errades pròpies. De les errades alienes ja en tenen cura els propis interessats: certament la campanya dels socialistes no és d'allò que en puguem dia molt imaginativa ni molt precisa. Presentar Montilla com la garantia de progrés ratlla el ridícul, i presentar préssecs com a exemple del que és CIU no se si ratlla el ridícul o ja el depassa. En fi !

Diari de campanya (1)

2010-11-12T23:47:00.002Z

Primer dia de campanya i s'ha demostrat que tots van contra Convergència i Unió en la que, certament, seran les eleccions més transcendentals de la història de Catlaunya fins al moment. Queden 14 dies per davant i es comença a configurar una certesa: les eleccions les guanyarà aquell partit que aconsegueixi fidelitzar el seu electorat, però sobretot qui aconsegueixi mobilitzar-lo.

Campanya especialment tensa que s'anirà embolicant a mesura que passin els dies perquè els membres del Tripartit no es poden arriscar a perdre una quota de poder que ha estat, sobretot per als socialistes, de les més absolutes de la història recent de Catalunya i d'Espanya. Els socialistes ho volen tot, ho volen mantenir tot, i apostaran fort per una campanya que, a mesura que passin els dies, aniran embrutint. Ja s'ha vist en una precampanya que s'han dedicat molt més a malparlar de CIU que no pas a explicar propostes de govern que no tenen.

Mas ja ha dit, a tort i a dret, que CIU no ha de caure en la provocació i que a cada desqualificació cal oposar una proposta, a cada retret un gest positiu. Això és el que cal fer durant tota la campanya, i això és el que farem.

Hem llaurat la terra, l'hem preparat i adobat, l'hem sembrat i regat... i ara toca recollir els fruits. I els fruits cauran i seran recollits pel bé de Catalunya.

Rumb a Itaca !

Amb tu comença el canvi

2010-11-11T20:47:00.002Z

D'aquí a pocs minuts s'inicia la campanya nacional catalana més apassionant dels últims anys; i ho és d'apassionant per molts motius: perquè el país necessita aire renovat en la direcció política, perquè hi ha il·lusió per tancar la pàgina d'una fórmula tripartita de govern que no ha convençut ni els seus, perquè calen esforços seriosos per sortir d'una crisi que ens està ofegant, perquè volem recuperar el lloc que ens pertoca en el concert estatal i internacional, perquè Catalunya s'ho mereix, perquè tots ens ho mereixem, perquè cal posar fre a un desgovern que ens ha maltractat, ens ha enfonsat al pou del descrèdit, de la mediocritat, de la desídia, de l'oportunisme, de la cobdícia, del nepotisme, del tantsemenfotisme, de la ganduleria...

Amb tu comença el canvi, però només serà possible si aquest TU és un tu amb majúscules, que aplegui una majoria suficient, que sumi esforços, que generi il·lusions, que prometi treball, esforç i dedicació, que encomani complicitats, que demostri eficàcia, que exemplifiqui gestos, que agermani voluntats...

Amb tu comença el canvi i el canvi es diu CONVERGÈNCIA I UNIÓ, gent de la Terra, vinguda d'on sigui però de la Terra, gent que s'estima el país, gent que es dóna, gent que creu en una Catalunya forta i lliure, plena i sobirana, una Catalunya que està orgullosa d'ella mateixa i que vol compartir aquest orgull amb tots els qui també se la vulguin estimar.

Amb tu comença el canvi perquè el vaixell ja ha sortit de port i navega rumb a Ítaca.

L'Empordà amb ferida sagnant

2010-10-06T16:10:00.003Z

Article publicat a EL PUNT (6 octubre 2010)

Recórrer L’Empordà seguint el traçat de la nova C31, entre La Tallada i Torroella de Fluvià és un trist exercici de conscienciació paisatgística i d’interpel·lació constant: calia fer una obra d’aquestes característiques? Rotundament no, des del meu parer.

Certament, la C31 és l’exemple d’un eix viari fet a empentes i rodolons, en trams discontinus, que s’aprima i s’engreixa sense raó i que conté, i això és el més trist, elements paradigmàtics de la sobèrbia humana dels polítics de torn que toquen poder i no saben com emprar-lo.

Desdoblada en el seu tram de Santa Cristina fins a Platja d’Aro, i de Palamós fins a Palafrugell, s’estreny a l’alçada de Llofriu, per deixar enrere aquell faraònic i desmesurat búnquer de formigó de Mont-ras, i preferir aprimar-se, encara més, fins a la mínima expressió, des de Regencós fins a Pals. Carretera inacabada, inaudita obra, testimoni de desmesura.

El tram inaugurat és l’exemple d’una mala planificació, feta per un Govern que es diu progressista i d’esquerres i que s’ha omplert la boca d’autoatribuir-se la defensa del territori i de la sostenibilitat. Quina paradoxa més gran, quan el traçat que ara ens fa patir s’erigeix ja com a perenne cicatriu incurable d’un Empordà que no serà ja mai capaç cicatritzar-la.

La C31 és un despropòsit i els polítics que n’han fet de pares putatius, uns veritables Midas a la recerca d’un bé que no és ni volgut ni de tots. Vanagloriats en la seva pròpia sobèrbia, no han atès a res ni a ningú i han emprat els seus acòlits territorials, alcaldes afins que han piulat al so del seu amo, per arrodonir la cort dels seus miracles i passar a una posteritat que no els agrairà.

L’Empordà sagna per una ferida que no cicatritza i no serà l’última si no hi posem remei, perquè aquests polítics, maldestres i estufats com a cardenals de la progressia, seguiran actuant amb mirada càndida però amb cor de ferro i butxaca de plom, sigui des del lloc que sigui, buscant, com sempre, influir i decidir.

El canvi és al carrer

2010-10-05T12:55:00.003Z

Brillant ha estat la declaració solemne que Artur Mas ha llegit avui, un dia després que es dissolgués oficialment el Parlament i el President de la Generalitat convoqués les eleccions nacionals per al proper 28 de novembre.

To solemne però proper, contundent però amable, enèrgic en conviccions, segur en accions a desenvolupar, realista i inconformista, encertat en els objectius a prioritzar, confiat i serè, gens cofoi, agosarat però no temerari. Un discurs que és tot un preludi de responsabilitat i d'agudesa política.

Conec Mas des de fa anys i he de reconèixer que, aquests últims anys, ha experimentat, ell mateix, un canvi notable. Sempre ha estat un home senzill, discret i callat, observador i escoltador, poc enraonador; un home que guanyava, i molt, en les distàncies curtes, que era quan realment apareixia com el que era, un bon observador de la política que maldava per gestionar des de l'honestedat i el bon saber fer.

Però a Mas li ha fet molt de mal la caricatura, injusta i cruel, de personatges que d'inocència humorística en tenien poca, perquè l'objectiu no era precisament aquest, caricaturitzar el personatge, sinó destruir-lo. Però Mas ha aguantat, paciència de Job durant set anys de travessa del desert portada amb dignitat i aprenentatge, que han reforçat un lideratge polític que avui comença a reconèixer tothom.

Aquests dies molta gent parla, gent del carrer de pensaments diversos i confrontats, gent que mai no ha votat CIU i que potser en aquesta ocasió tampoc no ho faran. Certament. Però en cap cas no he sentit a dir d'aquests cap paraula de justificació de les polítiques ni de les actituds seguides pel tripartit aquests últims anys, sobretot dels quatre anys Montilla, nefastos per a Catalunya. Gent que pren partit i expressa el seu disgust, la seva decepció, la seva ràbia fins i tot amb uns polítics maldestres, aprofitats, erràtics i demagogs. Aquesta gent que no vota CIU, que fins i tot no n'era simpatitzant, espera que ara guanyi CIU i que guanyi amb una majoria suficient per redreçar el país i canvïi una situació que no pot continuar ni un dia més. Aquests són el veritable canvi, perquè d'ells depèn, i de la seva coherència política, que Catalunya torni al lloc que li correspon.

El canvi és al carrer.

L'ull precís de l'art

2010-09-30T14:06:00.006Z

Sandro BOTTICELLI, El naixement de Venus

Avui s'ha presentat en públic el projecte "Halta Definizione" que ha de permetre, ja ho està fent, digitalitzar amb altar resolució gràfica els fons pictòrics de la Galleria degli Uffizi de Florència. Tresors de tots coneguts de Botticelli, Caravaggio, Verrocchio, Leonardo... i d'altres mestres del Quattrocento italià seran analitzats i cartografiats per l'ull precís de les càmares fotogràfiques i digitalitzats en un resolució impensable fins avui, de milions de píxels de precisió.

L'art, doncs, amb mirada gairebé microscòpica que permet observar, i gaudir, de la pinzellada més íntima del pintor, allò que cap ull fins ara arribava ni a endevinar, el secret ocult d'un traç que ha dibuixat l'obra mestra des de fa segles.

He de confessar que m'ha impressionat el resultat, sobretot perquè el que guarda la Galleria florentina no són obres qualssevulles, són l'expressió més completa de l'art produït per una època de la història de la humanitat gairebé irrepetible, única, singular, apassionant. Una època en què l'home va esdevenir, per primera vegada (i gairebé única) la mesura perfecta de totes les coses i de totes les idees i va donar lloc a un corrent ideològic anomenat Humanisme que impregnarà la història d'Europa durant els segles següents i fins ara.

Malauradament, l'Humanisme ja no és d'ús corrent en aquest nostre món d'avui, sacsejat pel culte a la matèria més que no pas a l'esperit, al diner més que no pas a les idees, al plaer sensorial més que no pas als ideals, al conformisme més que no pas a la inquietud. Per això, la mirada precisa sobre aquestes obres ens interpel·la encara més per recuperar el sentit d'una societat que, amb els seus clarobscurs evidents i terribles, va excel·lir en elevar la humanitat recorrent, sobretot, a l'individu com a ésser social.

Contra Catalunya ens entendrem: PSOE + PP

2010-09-28T19:01:00.004Z

El penúltim episodi de la maquiavèlica entesa entre els dos partits estatalistes és, sens dubte, l'acord a què han arribat PSOE i PP per a renovar el Trobunal Constitucional, després de més de tres anys d'interinatge i de publicar la històrica, per nefasta, sentència de l'Estatut de Catalunya.

No estranya gens que ara es posin d'acord, perquè "mort el gos, morta la ràbia", així de senzill. Cap dels dos partits podia jugar-se els trumfos acceptant renovar els seus peons al Tribunal i arriscar-se a variar la correlació de forces i d'equilibris que fes inviable els seus objectius.

Contra catalunya s'entenen a la perfecció perquè no hi ha massa diferència de criteri ideològic o polític sobre com cal actuar. L'anomenat "problema català" és l'únic problema que té plantejat l'Estat espanyol en origen, perquè és l'únic problema que afecta la seva pròpia essència i en discuteix la seva viabilitat actual. El problema basc ha estat, de sempre, un problema diferent; plantava cara als poders de l'Estat però no discutia ni discuteix l'Estat en sí mateix, i no fa de la llengua una qüestió d'identitat, fet aquest que és remarcable a l'hora d'establir complicitats i reconeixences mútues entre uns i altres.

Catalunya és un problema, és el problema i ens hem de començar a convencre tots plegats que, després d'un segle intentant dialogar per buscar un model que ens sigui còmode a tots, sense resultats significatius i amb una tendència clara en els últims anys a retrocedir en aquest camí de búsqueda infructuosa, ha arribat l'hora de prendre altres dreceres. Catalunya no pot esperar més, no ens podem permetre el luxe d'estar-nos en el mateix punt durant dos segles, mentre la història avança i cada vegada ho fa de manera més ràpida.

Europa ha vist caure murs de totes menes en aquests últims anys, murs que mai ningú hagués assegurat que veuria caure: el mur del comunisme, els murs d'estats contruïts per la força, el mur de la preeminència del cristianisme, el mur de les ideologies, el de la immigració, el mur de la dictadura dels Estats... i tants d'altres.

Amb tot, a l'Europa del segle XXI li queda per resoldre una assignatura pendent, que és la de les nacions, la dels pobles. I en aquest repte de futur immediat, Catalunya no pot no ser-hi present. Res ni ningú no ens regalarà el que volem ser, som nosaltres els qui ho hem de reivindicar. Mireu sinó com resolen les seves "diferències a mort" els dos partits: PSOE i PP, i ho fan amb el simple mandat que han seguit sempre: Contra Catalunya ens entendrem.

Discurs de la Diada Nacional de Catalunya

2010-09-11T07:44:00.004Z

Bon a dia a tothom,

Ara fa un any, com avui, ens aplegàvem davant d’aquest monument a Carles Rahola en el setantè aniversari del seu afusellament. I ho fèiem amb un sentiment comú de confiança.

Confiàvem que el nou Estatut esdevindria l’eina de transformació de les relacions entre Espanya i Catalunya, deficientment resoltes amb la Constitució de 1978; confiàvem que, tot i els recursos presentants tant pel PP com pel PSOE, el Tribunal Constitucional prendria la històrica decisió de no pronunciar-se al·legant, com havia de ser, que l’Estatut de Catalunya, com els altres, no és una llei qualsevol per haver estat refrendada pel conjunt del poble sobirà; confiàvem avançar ni que fos amb un Estatut que ja havia estat prèviament retallat, i que se’ns havia tancat la porta a decidir per nosaltres mateixos poder disposar de l’instrument imprescindible del concert econòmic com a pas previ per a una configuració de l’Estat encarada al segle XXI.

Com deia l’any passat en aquest mateix acte, la sentència de l’Estatut no ha estat a benefici dels catalans. L’èxit de la manifestació unitària del 10 de juliol ha deixat ben clara quin és el sentiment majoritari dels catalans: SOM UNA NACIÓ, NOSALTRES DECIDIM, així de simple i així de complex. Per què la sentència ens ha fet adonar que no ho teníem tot aconseguit, que la reivindicació dels catalans continua, que no som, en definitiva, un país normal i ens cal, per tant, seguir lluitant per ser el que volem ser: una nació, un poble, una comunitat sobirana.

Aquest vespre tindrem ocasió de refermar aquest crit en la marxa unitària convocada per divuit partits i entitats entre les quals hi som CDC, JNC, UDC I UdJ. Estarem allà per convenciment propi, perquè ens avala la nostra trajectòria política, perquè hem pensat sempre i seguim pensant que ningú no ens donarà allò que nosaltres mateixos no vulguem i, tot i així, no ens serà fàcil d’aconseguir-ho. La llibertat dels pobles no es pot expressar de cap altra manera que no sigui amb la plena sobirania, amb l’exercici complet de la voluntat de la seva gent que aspira senzillament a ser un poble normal.

La unitat en temps electoral és impossible, ja ho sabem, però també és cert que cal bastir ponts de diàleg i de complicitat i que, un cop dissipada la boira política d’un llarg període preelectoral, ens cal aixecar-nos tots plegats en un matí clar i radiant i posar-nos a treballar com feien els segadors amb la falç a la mà, a la sortida del sol, i amb les mànigues arremangades. La història de Catalunya està plena d’infortunis i de desencerts, segurament per això continuem existint amb aquesta força i amb aquesta voluntat. Amb tot, no renunciem a ser un poble normal perquè estem cansats que els altres ens dictin el futur i ens limitin el present

En nom d’UDC i de CDC us agraïm que un any més hàgiu acudit a la convocatòria d’ofrena floral per a celebrar, commemorar i, sobretot, recordar els fets de l’Onze de Setembre de 1714. Ens tornarem a veure aquest nit a la marxa unitària SOM UNA NACIÓ, NOSALTRES DECIDIM.

Bona Diada a tothom i Visca Catalunya.

Ja tenim data, comença el canvi

2010-09-07T20:22:00.004Z

Catalunya necessita un canvi, ho diu tothom, fins i tot els mateixos que van fer possible el canvi ara fa 7 anys i que ara reneguen del que van propiciar. Catalunya necessita un canvi no per posar-hi uns altres, sinó perquè el país no pot viure més en la situació de deixadesa actual: enlloc no es veuen les anomenades polítiques d'esquerres (què és això?, algú ho podria definir ?), enlloc no es veu cap salt qualitatiu en la situació del país ara fa set anys, enlloc no es veu que estiguem més bé que abans, ni som més rics, ni més feliços, ni estem més contents, ni més agermanats, ni més cohesionats, ni més integrats.

En el món de l'educació, per posar un exemple, fortament ideologitzat, ara fa set anys es traspuava un sentiment d'eufòria i d'optimisme que es resumiria en la frase següent: "que es fotin, ara vénen els nostres i les coses ja veureu com canviaran de debò". Set anys més tard, res de tot això. Si et mous pel món de l'educació, per les aules i les sales de professors te n'adonaràs que hi regna el silenci més sepulcral que es pugui imaginar. I això és símptoma de decepció, de frustració, de desencant, de desorientació... I ho han fet possible els seus mateixos, quina paradoxa.

Aquest és el panorama general a tot arreu i per això necessitem un canvi. Un canvi que lideri la força política de l'estabilitat, del centralisme. Un canvi per renovar un aire viciat, ple d'incògnites, extraordinàriament enrarit. Un canvi per corregir tot allò que s'ha desballestat, per refer el camí i caminar de nou, un canvi perquè el país no es pot permetre més aquest engany, la debilitat de les paraules buides de contingut, les promeses incomplertes, allò de què predico d'una manera i faig d'una altra, fet bastant comú aquests últims set anys.

Un canvi real, no el que prometen els socialistes que és més del mateix. Per posar-vos un exemple: a la llista de Girona, encapçalada per l'infable Joaquim Nadal (que ja el trobes fins i tot a l'escudella), només es renoven els candidats a partir del número 6; els cinc primers els mateixos... i ho venen com a renovació, quines penques !

La tristesa

2010-09-02T19:36:00.002Z

La tristesa (O kaimos)

És gran la costa,

és alta l’onada

és gran la tristesa,

és amarga la vergonya.

Riu dintre meu

l’amarga sang de la teva ferida

i el teu bes en els llavis

és més amarg que la sang

No coneixes la freda nit

sense lluna

perquè no sàpigues en quin moment

el dolor et prendrà.

Riu dintre meu

l’amarga sang de la teva ferida

i el teu bes en els llavis

és més amarg que la sang

Cap a una nova política

2010-08-31T18:21:00.006Z

Hores d'ara no sabem encara quan seran les eleccions, tot i que tenim la certesa que ja no poden ser al mes d'octubre. Diuen que la setmana vinent el president Montilla ho anunciarà i encara ens pot sorprendre, o no, perquè el que està clar és que intentarà guanyar tant de temps com pugui, pensant -crec jo que erròniament- que una precampanya agressiva i bruta, una repuntada (miraculosa) de la situació econòmica i una empenta a formacions polítiques emergents, l'ajudin a desgastar l'alternativa clara de CIU, que és el seu objectiu gairebé únic.

Montilla i els socialistes catalans volen evitar un desgavell com a resultat de la convocatòria electoral, i és comprensible que sigui així perquè la situació d'atzucac en què es troben immersos (cal no perdre de vista les dissensions evidents que tenen dins del propi partit, sobretot amb el sector Castells) és responsabilitat única seva; ningú no els ha portat allà on són, s'hi han ficat ells mateixos, amb l'ajuda dels seus socis, que ara es renten les mans d'una situació de desorientació i de pèrdua d'oportunitats per al país.

És inaudit del tot que els socialistes es trobin en aquesta situació. Mai a Catalunya ningú no havia gaudit d'una quota de poder tan absoluta: Generalitat, Diputacions, Ajuntament de Barcelona, Alcaldies de capitals de província i de grans ciutats... sense oblidar el "Gobierno amigo" de Madrid, que també compta. I és precisament quan gaudeixen d'aquesta quota de poder que la seva situació de desgast és més evident.

Per què els passa això ? per una raó ben senzilla: el seu projecte de país no connecta amb una ciutadania que se sent estafada, enganyada, cansada per una manera de governar esbojarrada, intermitent, arbitrària, plena de dobles discursos, prepotent. Una manera de governar antiquada, més pròpia del segle passat que d'aquest que tot just s'albira.

Tinc el convenciment que aquestes eleccions seran, independentment de qui guanyi o perdi, unes eleccions de transició, on triomfaran aquelles forces polítiques que no mantinguin el seu estil de fer política com sempre, on triomfaran aquelles forces polítiques que -noves o velles- sàpiguen connectar amb un desig de canvi real que va més enllà d'un canvi electoral; un canvi real que expliciti amb un missatge clar i net que hi ha una altra manera de fer política que no és corrupta, que no està contaminada, que reneix de les cendres de la pròpia política per esdevenir política primigènia, original, sense màcula. Una política, aquesta, que no es concretarà segurament en aquestes eleccions però que sí que es manifestarà veladament perquè és temps de brots, i no encara de fruits.

De velles i noves Solidaritats catalanes

2010-08-18T17:37:00.005Z

En record de S.A.R. Carles Hug de Borbó i Parma, mort avui a Barcelona.

Vaig conèixer el pretendent carlí, S.A.R. Carles Hug de Borbó i Parma, a Barcelona en una taula rodona a la qual vaig ser convidat com a historiador i diputat al Parlament per Unió Democràtica de Catalunya, i que va tenir lloc a l'Ateneu Barcelonès l'any 2006.

La taula rodona era organitzada per l'associació Amics de la Història del Carlisme a Catalunya, per commemorar la participació del Partit Carlí de Catalunya en aquella primera Solidaritat Catalana de 1906, un projecte unitari del Catalanisme polític per afrontar, des de la unitat, els atacs d'un centralisme madrileny i estatal que s'interposaven en el camí del procés d'afirmació nacional de Catalunya d'inicis del segle passat (fets del Cu-Cut).

El Partit Carlí de Catalunya va participar en el projecte de Solidaritat Catalana al costat de grups polítics ideològicament tan dispars com la Lliga Regionalista, Centre Nacionalista Republicà, Unió Catalanista, Unió Republicana i republicans federals.

Solidaritat Catalana va guanyar 41 dels 44 escons que es disputaven a Catalunya i va obtenir un 67% dels vots totals. Es demostrava que el moviment catalanista era un moviment transversal, idoni per a un país que llavors (tampoc ara) no era normal; es demostrava que la societat catalana de llavors (qui sap si també la d'ara) desitjava viure plenament el reconeixement de la sobirania de Catalunya i per això va triar àmpliament un moviment que superava les diferències ideològiques, lògiques en partits d'un país normal i corrent però intolerables en un país que no ha conquerit encara ni la llibertat ni la sobirania, per afrontar des de la unitat d'acció política un projecte de país comú i fer realitat la sobirania abans que no res més.

Totes aquestes divises són plenament actuals, com també ho és la incapacitat del Catalanisme polític, durant aquests cent anys, de fer un pas endavant valent i decidit per a superar la curtesa de mires, el tacticisme i la política curta, i mirar més enllà en una aposta que segurament és de risc però que, inevitablement tard o d'hora, s'haurà de fer.

Solidaritat Catalana va acabar malament, ja ho sabem, perquè la unitat a inicis del segle XX i la força del Catalanisme no era la d'avui. No és que avui no hi hagi riscos ni entrebancs, però la unitat del Catalanisme s'endevina inevitable si es vol avançar cap a la plena sobirania de Catalunya i això, agradi o no agradi a segons quins liders polítics del nostre país (visionaris del segle XX però miops del segle XXI), només té un nom: INDEPENDÈNCIA.

Aquesta esquerra que desfà no ens serveix !

2010-08-18T13:32:00.006Z

Les esquerres, aquí i gairebé a tot arreu, tenen la dubtosa virtut de desmuntar i menysprear els fonaments sobre els quals s'assenta la moral (sistema de valors) de la cultura occidental. Ho han fet sistemàticament des de la Revolució Francesa, passant pel catastròfic Maig del 68. Aconseguit l'objectiu i destruït tot allò que abans era segur i estable, quan la confusió i el no-res ja s'ha instal·lat en la majoria de la societat, aixequen de bell nou els pilars sobre els quals s'assentarà una nova societat que, aparentment, sembla la mateixa però que es troba profundament ideologitzada i adulterada.

Sempre ho han fet així i els exemples són notoris i abundants arreu. Al nostre país també. Allò que les esquerres fulminen d'una banda, després aquestes mateixes esquerres, com a jutges i part interessades, es dediquen a bastir-ho de bell nou des de la crítica al seu propi comportament, com si no anés amb ells.

Adoneu-vos de l'actitud del president Zapatero, paradigma d'aquesta esquerra sectària de guant blanc i formes civilitzades. Res no era bo, res no era suficient, res no valia la pena perquè havíem d'anar més enllà, més lluny en tots els camps (despesa desorbitada i sense límits, eliminació dels fonaments ètics d'una societat bastida sobre el consens també amb aquesta esquerra tan agressiva, models econòmics, polítics i culturals faraònics, impropis d'un país de segona fila com el nostre); i després d'això, introduïda la llavor de la desorientació, el desassossec, la indiferència, la confusió, l'oportunisme... serà aquesta mateixa esquerra qui, lluny d'acceptar les culpes i retirar-se responsablement, voldrà liderar la solució com si allà on ens ha portat no fos per raó de la seva actitud esbojarrada, inconscient, plena d'utopies innecessàries, ineficaces i inútils.

Amb tot, a ningú no se li escapa que no serà aquesta esquerra la que ens treurà de l'atzucac perquè mai ni enlloc el progrés de veritat, l'avanç ferm i durador, no ha estat patrimoni d'aquesta esquerra. Les coses són així, agradin o no agradin, no trobeu ?

2010-08-04T11:44:00.004+01:00

BENOZZO GOZZOLI (1421-1497)

"El viatge dels mags"

Capella del Palau Mèdici (Florència)

Episodis de la Història (7)

2010-08-02T18:09:00.004+01:00

"Oh Pèricles, els que han de menester una llàntia, també hi aboquen oli"

El filòsof Anaxàgores va contestar així a Pèricles, estratega d'Atenes, quan aquest el va requerir.

Segons explica Plutarc, Anaxàgores, ja vell, jeia oblidat de tothom i es deixava morir de fam. Quan Pèricles va tenir notícies de l'estat en què es trobava el qui havia estat conseller seu en la governació d'Atenes, el va anar a visitar i amb les súpliques més vives el va renyar, planyent-se no pel filòsof sinó per ell mateix davant la possibilitat del greuge que podia suposar la pèrdua de la seva vida.

Anaxàgores el contesta amb aquesta frase per fer-li entendre que el que vol alguna cosa també hi ha de posar de la seva part per aconseguir-la.

Rumb a Ítaca, el bon govern

2010-07-30T22:00:00.006+01:00

Artur Mas va donar, dissabte passat a Lloret de Mar, el tret de sortida a la dura campanya electoral de la tardor. Les enquestes són favorables, totes elles, a un canvi polític a les properes eleccions nacionals que han de definir el nou Parlament de Catalunya i, també, el govern de la Generalitat. Enquestes favorables sí, però no gratuïtament. I aquest és el signe del canvi que ens cal llegir convenientment, amb saviesa i prudència: la majoria dels catalans volen, i volem, uns dirigients polítics que sàpiguen estar a l'alçada dels temps que ens ha tocat de viure: de crisi econòmica, però també d'esperances nacionals, de salt qualitatiu, de nous temps iniciat el segle XXI.

La vella política del segle passat ja no ens serveix, i tampoc no ens és útil ni la vella dicotomia esquerres-dretes, ni un catalanisme basat, tan sols, en un nacionalisme que s'entossudeixi en voler dialogar eternament amb una España que no vol ser, ni ara ni mai, allò que a nosaltres ens agradaria que fos.

Rumb a Ítaca perquè és en aquesta pàtria comuna, somni d'un país maltractat i incomprès, fins i tot per nosaltres mateixos, que cal recuperar la nostra tossuda voluntat de ser, de continuar sent, de ser més encara, de ser amb plenitud.

Artur Mas coneix sobradament aquest anhel, perquè la seva no ha estat una trajectòria fàcil ni ràpida. La coneix i la té ben present perquè ha estat modelat en un lideratge fet a cops de martell, d'un ideari forjat a foc roent; ho se perquè el vaig tractar d'a prop durant tres anys al Parlament i no em sorprèn que sigui així.

Ítaca perquè el que volen la majoria dels catalans és un bon govern que assereni els ànims, projecti desitjos individuals i col·lectius, doni satisfacció a les legítimes aspiracions i ens torni a una posició capdavantera com la que havíem tingut. Bon govern, doncs, que CIU no ha de decebre si sap conjurar el perill més greu que hores d'ara té plantejat: una excessiva confiança o una encara més inoportuna borratxera de "som els millors".

Rumb a Ítaca, port d'arribada ... o tret de sortida: 24 d'octubre.

A-2 Medinyà-Vilademuls: un tram al no-res.

2010-07-22T17:03:00.007+01:00

Aturar les obres de l'A-2 en el tram Medinyà-Vilademuls, com ha anunciat que fa el ministra Blanco, no és ni un exemple de progrés, ni de coherència, ni tan sols de responsabilitat... és un clar exemple d'abús.

El desdoblament de l'A-2 continua sent una de les infraestructures viàries més reindicades de Girona, que compta amb un consens de tothom sobre la seva necessitat i la seva urgència, que mai no acabava de veure's explicitada i, quan tot just fa uns mesos que les obres s'han iniciat, el ministre Blanco les inclou dins del catàleg d'obres que s'abandonen. I es queda tan ample !

Hi passo cada dia dos vegades, anant i venint de Girona, amb una carretera plena de camions i, ara també, de paranys. Qualsevol dia hi haurà una desgràcia i forta, i més si deixen les obres com estan ara mateix, amb la carretera descalçada, les terres mogudes i les tanques provisionals. No és una carretera qualsevol, i pel trànsit que suporta m'atreviria a dir que és superior al de la pròpia autopista, sobretot pel que fa a camions.

Però sembla que a Madrid aquest historial no li importa. S'havien de suprimir obres i quan més lluny de la capital millor, i si són de Catalunya encara més... i ja no parlem d'aquesta província de Girona que ha quedat en l'imaginari centralista de la capital de l'Estat com l'últim reducte d'aquests gals que es resisteixen a ser "romanitzats".

Us convido a passar-hi un dia d'aquests, revestits de paciència però amb una bona dosi de comprensió. Veureu, entre d'altres, els disbarats que deixaran escampats pel territori, a banda i banda de la carretera: una casa a mig derruir on hi havia un negoci de turisme rural, els accessos a dos restaurants totalment desfigurats, una betzinera tancada i en ruïna fantasmal, i un munt de pins i alzines tallats sense cap necessitat. Preveien un accés a l'autopista a l'alçada del trencant de Sant Esteve de Guialbes, en un punt que no enllaça amb res ni amb ningú. Ja ningú no va gosar discutir el projecte per por que les obres no es tornessin a encallar. Ara les han encallat definitivament ells en una obra considerada, justament, com a cabdal per al futur del país.

Però això a ells no els importa, queda massa lluny de Madrid !

Carta a la consellera Marina Geli

2010-07-19T13:49:00.005+01:00

Honorable Consellera,

Estic indignat i decebut. I em permetrà, Consellera, que ho deixi anar així, de cop, pel temps que fa que ens coneixem. I si no, disculpi la gosadia de fer-ho directament, però crec que és millor així.

Li exposo el cas: el meu fill va anar aquest cap de setmana dos dies a Tortosa i només d'arribar va ser picat per una mosca negra (a les Terres de l'Ebre, com sabràs, estan passant un plaga d'aquests insectes). A l'instant l'ull se li va inflar i es va dirigir al CAP de Tortosa per ser atès d'urgències. Quan hi va arribar no hi havia cap pacient per atendre, dos infermeres, una administrativa i un metge asseguts en les respectives cadires i ningú més. En arribar i demanar atenció l'administrativa li va demanar la targeta sanitària, ell li va contestar que era d'Adeslas, en estar de beneficiari (com a familiar directe) del règim de Muface, que com molt bé saps és el propi dels funcionaris. En rebre aquesta informació, l'administrativa li va dir que no el podien atendre perquè no era del règim de la Seguretat Social i el metge va afegir que si volia ser atès havia de pagar 60 euros. El que, com jo, ho va trobar indignant, va marxar cuatrucat i se'n va anar a una farmàcia on li van recomanar un antiinflamatori.

Fins aquí el cas. Ara ve el comentari. Trobo indignant que es negui l'atenció primària per urgència a una persona, vingui amb el règim que vingui. En qualsevol cas, se l'havia d'atendre i després donar-li les explicacions oportunes del règim administratiu que havia de seguir. Trobo indignant que metge i infermeres, sense cap altra feina per fer en aquell moment, no tinguessin la sensibilitat per atendre un pacient amb evident problema d'inflor a l'ull per una picada de mosca negra. Trobo indignant que no li demostressin ni la més mínima sensibilitat professional per dir-li, tan sols, "vés a una farmàcia i que et donin un antiinflamatori" o fins i tot "aquí el tens" que de mostres als CAPs n'hi ha per donar i per vendre. Trobo indignant que hi hagi diferents vares de mesurar i que al CAP de L'Escala, en un altre moment que ho va necessitar, ens atenguessin la mar de bé i a Tortosa ni cas. Que no és tot sanitat pública, senyora Consellera?

I no vull caure en el parany fàcil de denunciar que a uns els reparteixen targetes de sanitat a tort i a dret sense preguntar res per garantir els mínims drets sanitaris, fins i tot (evidentment) abans de pagar impostos i que d'altres, pagant des de temps immorial i religiosament, quan ho necessites ni et facin cas. Eh que no estaria bé, Consellera, fer aquesta crítica fàcil? Eh que no li agradaria gens i que, fins i tot, ho trobaria injust?

Doncs miri, a vegades els fets et porten a pensar més del compte i a comprovar, tristament, que allò que has sentit a dir d'altres, i que mai no t'has arribat a creure, és del tot cert i més habitual del que caldria esperar.

Ho escric perquè ho sàpiga, hi posi remei si vol o pot i no torni a passar, que d'això es tracta!

Tornarem a les catacombes

2010-07-10T08:38:00.004+01:00

La sentència completa del Tribunal Constitucional és d'una gravetat extraordinària. No l'he llegit sencera, són molts, massa folis, però a cada pàgina que avanço m'indigno més. De l'Estatut de Catalunya no en queda pràcticament res: Nació, símbols, drets històrics, llengua, dret civil, solidaritat, esforç fiscal, bilateralitat... tots els fonaments tradicionals i actuals en què es basava la nostra legitima aspiració de més autogovern han quedat anul·lats o reinterpretats, que encara és pitjor.

En un antic post ja vaig alertar que el perill més greu de la sentència era la interpretació d'articles, no la declaració de possible inconstitucionalitat. El temps m'ha donat la raó: 14 articlesanul·lats i un munt de pàgines per reinterpretar tot allò que pugués suposar un avanç en l'autogovern del nostre país. Segueixo pensant que els juristes experts que han estat convocats per les forces parlamentàries s'haurien de mirar amb detall si el Tribunal Constitucional, llei en mà, té competència per a interpretar articles d'una llei recorreguda sense declarar-ne la inconstitucionalitat. Mireu-vos-ho, si us plau i amb atenció.

Més enllà d'això, i després de la manifestació d'avui, què ens queda per fer, cap a on dirigir l'horitzó del catalanisme. Se m'acudeixen unes quantes coses:

1. Resolució del Parlament de Catalunya denunciant la sentència i demanant que el Govern convoqui la ciutadania per tornar a refrendar el text estatutari.

2. Retirada dels diputats catalans a Madrid.

3. Tancament de caixes.

4. Inici d'un procés d'acostament de forces catalanistes (Solidaritat Catalana). Si no fos prematur caldria bastir una gran coalició nacionalista per a concórrer a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

5. Revitalització del moviment associacionista de signe catalanista.

6. Crida al món empresarial i econòmic (Centre Català de Negocis).

7. Crida als sectors socials: sindicats, església, periodistes, activisme cultural...

Ens trobem en un encreuament de camins de magnitud històrica. Mai, des de 1714 o 1939, no havíem sofert com ara un atac directe per part del poder de l'Estat amb l'objectiu d'anul·lar les legítimes aspiracions de Catalunya. España ha tornat a fer el que sempre ha fet, l'única cosa a la qual està acostumada, que és aplicar el dret de conquesta i fer valer la seva superioritat política i legal.

Quina democràcia és aquesta en què el poble (veritable sobirà dels seus destins) és amordaçat per 12 jutges i ni els poders legislatiu ni executiu no hi diuen res? Montesquieu va proposar la divisió de poders per neutralitzar l'Estat absolutista, però no per instaurar en lloc seu una dictadura de les lleis. L'Estat de dret és el fonament de la democràcia moderna perquè per damunt de les lleis sempre queda la sobirania popular. A España per damunt de les lleis només hi ha el Tribunal Constitucional. I a aquestes alçades, algú podria posar la mà al foc que la sentència que han dictat és més constitucional que el propi Estatut abans de retallar-lo? algú pot?

I tingueu en compte una cosa polítics catalans: sense Llengua i sense Drets històrics Catalunya no és res, absolutament res !

Reina eterna del Nil

2010-06-17T18:18:00.004+01:00

Nefer, la Bella, suau vent del desert, aigua clara del Nil, fèrtil fang de la riba.

Nefer, la reina, eterna bellesa, magestuosa prestància, elegància senyorial.

Nefer, la dona, mirada neta, gest delicat, rostre d'una perfecció matemàtica.

Nefer fa gairebé un any que no et veig... i t'enyoro!

Per què estem en contra de la burka?

2010-06-15T12:59:00.003+01:00

Text íntegre de la meva intervenció al Ple posicionant el vot de CIU.

"Gràcies senyora alcaldessa,

Senyora Veray,

Li anuncio el VOT FAVORABLE del Grup de CIU a la moció presentada pel seu grup.
Votarem afirmativament la moció que han presentat a aquest Ple tot i que considerem que el redactat, es podria millorar per precisar. De la lectura de la moció sembla com si tinguessin vergonya a dir les coses pel seu nom, i vostès saben que una de les raons de la desafecció política deriva, precisament, d’un excés de gesticulació sense fonament. La ciutadania agraeix que les coses es diguin de manera clara i precisa, i que els partits polítics siguem capaços de transmetre les nostres idees i posicions polítiques sense ambigüitats, senzillament.

En aquesta línia, nosaltres votarem favorablement la moció perquè estem en contra de l’ús del burca i del nicab. I hi estem en contra pel principi fonamental i bàsic de la convivència dels països que, com el nostre, tenen en la democràcia i en l’exercici de les llibertats individuals i col•lectives la raó de ser.

Igualtat, Llibertat i Fraternitat (l’esquerra resulta que d’això ara en diu eurocentrisme) formen, com tots sabem, les categories polítiques de la modernitat, els principis reguladors d’una societat que ha fet de la lluita pels drets humans l’essència de tot el seu edifici col•lectiu. Hem recorregut molt camí per arribar a assolir que la dignitat de tothom per igual i en germanor sigui patrimoni comú de tots els ciutadans del món, o si no ho és, almenys que fos aquesta la fita per a arribar-hi en un futur que no voldríem llunyà.

L’ús públic de la burca i del nicab no són compatibles amb els principis d’una societat que té en la llibertat i en els drets humans, també en els drets de les dones iguals als dels homes, la seva essència més bàsica i irrenunciable.

És, doncs, un debat polític, social o ètic, però no és un debat religiós. No es tracta, doncs, de prohibir aquestes vestimentes, que tapen completament la cara fins a fer-ne impossible la identificació o la lliure realització de qui les porta, perquè siguin signe d’una pràctica religiosa o d’una tendència fonamentalista dins d’aquesta. Respectem profundament i convençudament el principi de la llibertat religiosa sempre i quan aquest s’avingui amb els principis universals dels drets humans, formulats com a garantia de convivència social i de dignitat i de llibertat individual.

Tenint com a primer i fonamental raó la dignitat de la persona i la llibertat, tampoc no hem d’oblidar que també hi ha de comptar l’argument de la seguretat. És impossible identificar qui hi ha darrere d’una vestimenta que tapa completament aquells trets humans, com el rostre, que singularitzen la persona. I no només per raó de seguretat, que tambe, perquè es fa del tot impossible saber qui és, fins i tot si és qui diu ser, sinó també perquè planteja un problema de comunicació elemental, saber amb qui estàs parlant, adreçar-te a la persona adequada, valorar-la en la seva justa mesura, establir la personalització necessària per a adreçar-t’hi i comunicar-t’hi, ni que sigui elementalment.

I estem d’acord amb la necessitat de regular aquesta pràctica, a nivell municipal i a nivell nacional. És per això que estem d’acord en instar el Govern i el Parlament de Catalunya que prengui la iniciativa d’un tema que no està al carrer per motiu de quantitat, això és si n’hi ha més o menys de burques, si en veiem més o menys de nicabs, aquest no és el debat. El debat és al carrer perquè en tot allò que atempti contra la dignitat i la llibertat de la persona no podem adoptar cap altra actitud que la tolerància zero, perquè no compartim aquelles actituds d’aquella pseudoprogressia que assenyala amb el dit acusador quan els drets humans es conculquen en d’altres llocs i fa veure que no ho veu o hi posa traves en girs argumentals complicadíssims quan es tracta de casa nostra. El debat és al carrer perquè en una societat democràtica com la nostra ha de quedar clar que això no hi té cabuda i que dels nostres principis en farem bandera perquè ens hi juguem la convivència amb el model de societat que hem bastit i que volem.

Moltes gràcies, senyora alcaldessa."

Episodis de la Història (6)

2010-06-10T19:53:00.004+01:00

PARIS VAUT BIEN UNE MESSE

"París bé val una missa"

Enric IV de França i III de Navarra (1553-1610), primer rei de la Casa de Borbó, conegut com a "Le bon roi", va pronunciar aquesta famosa frase el 25 de juliol de 1593 en convertir-se al catolicisme per fer efectiu el seu ascens al tron de França que havia estat discutit per la Lliga Catòlica, pel Papa i pel rei Felip II d'Espanya.

Enric IV era protestant, de tendència clavinista, i va pujar la tron el 1589 en morir l'anterior rei, Enric III, de qui havia estat proclamat successor (Guerra dels Tres Enrics, per evitar que un hugonot ocupés el tron de França). La seva fe protestant va dificultar l'inici del seu regnat fins que no es va resoldre la qüestió del seu reconeixement com a legítim rei accedint a les condicions que imposaven el partit catòlic, el Papa i Felip II: el rei de França havia de ser catòlic. Enric IV hi va accedir i es va convertir al catolicisme per poder regnar i d'aquí que digués que París, la capital del seu regne, valia la pena si per aconseguir-la havia d'oir missa, per tant fer-se catòlic.

CAPITULACIÓ

2010-05-16T07:59:00.002+01:00

A Història del Món Contemporani de Batxillerat els alumnes estan estudiant ara mateix la fi del III Reich i la caiguda de Berlín en mans de l'exèrcit soviètic que avançava inexorablement mentre el que quedava de la potència alemanya estava a punt d'implosionar.

Una bona il·lustració d'aquests moments finals, soterrats la majoria de dirigents nazis (Hitler i Goebbels, inclosos) al búnquer de la Cancelleria de Berlín, és el film "Der Untergang" (L'enfonsament), dirigida el 2004 per Oliver Hirschbiegel i amb un magistral Bruno Ganz en el paper de Hitler.

No és que ni el moment històric s'assembli, ni tampoc els personatges, ni les ideologies, ni tan sols les causes ni les conseqüències d'aquells fets... No se m'interpreti malament ! Però el fet que hagi coincidit el visionat d'aquest film amb les decisions econòmiques preses pel president Zapatero, m'ha fet pensar.

En un moment del film, que es recull al cartell que l'anuncia, Hitler diu "si la guerra està perduda, no m'importa que el meu poble sufreixi" i, encegat per aquesta idea, arriba al tràgic final d'una ment recargolada perllongant la guerra més enllà d'un final lògic i necessari, devastant la capital en béns i persones, augmentant exponencialment el dolor, per acabar biològicament el règim quan els soviètics estaven a escassos metres del búnquer: la solució final és la implosió, explotar cap endins, llençar-ho tot, allò de què després de mi no quedi res.

Aquesta és l'actitud vital d'un règim que, en la ment del seu dirigent, mai no va acceptar que havia finit, aquesta és l'actitud vital d'un dirigent allunyat absolutament de la realitat, profundament orgullós, terriblement aïllat, i amb un entorn esporuguit i esmaperdut que era incapaç de plantar-li cara i apartar-lo de la presa de decisions.

Un inmens cop de puny a la boca ens va despertar dilluns dels somnis de grandesa de l'última dècada prodigiosa, quan tots ens pensàvem tocar el cel amb la punta d'un sol dit, quan els dirigents polítics van frivolitzar fins al paroxisme, i els dirigents econòmics i financer s'emborratxaven de diner fàcil sense parar atenció a fer casa, com deien abans els avis. Res ja no serà com abans i la recuperació trigarà anys a produir-se. L'economia s'espatlla a la velocitat de la llum rapidesa i s'arregla amb la llum que fa una espelma.

Hi havia, en aquells dies finals, una solució que ningú no va prendre fins que ja no calia perquè els fets havien superat precisament les decisions: la capitulació. Rendir-se a temps en bé del poble, deixar el poder per iniciar el lent i feixuc camí de la recuperació, marxar cap a casa amb la consciència de no haver sabut trobar la direcció i després de causar una catàstrofe.

Capitularà o implosionarà? aquesta és la qüestió ara mateix d'un president tancat al búnquer de la Moncloa.

Responsabilitat d'Estat

2010-05-12T23:13:00.002+01:00

Les mesures de restricció econòmica anunciades al Congrés dels Diputats no fan més que deixar manifestament explícita la incompetència i la frivolitat de Zapatero. És aquest el president que negava la crisi quan tothom la veia a la cantonada, que acusava a tothom de catastrofisme i d'intencionalitat per desgastar el Govern, que regalava a tort i a dret el que no tenia, que enganyava amb aquell somriure a la boca que ja no sabem si era cínic o ingenu, que s'ha quedat immòbil durant mesos quan havia d'haver pres la iniciativa per liderar mesures que ara ja són desesperades.

Hem fet el més absolut dels ridículs i ara tocarà recuperar el pols d'una situació que tardarem anys a redreçar mínimament. L'economia espanyola ha estat literalment intervinguda per la Unió Europea en una situació sense precedents i el president continua completament bloquejat, sense saber què fer ni cap a on tirar.

Tot el que avui ha anunciat urbi et orbi no ha sortit ni del seu cap ni de cap dels seus assessors ni d'una luxosa ministra d'economia, ha sortit dictat dels països que lideren, aquests sí, una economia europea que no es vol veure sorpresa per un altre ensurt com el de Grècia. Quants dies fa que Zapatero negava que ens acostéssim, ni de bon tros, a la situació hel·lènica? quants dies fa que Zapatero prometia que no hi hauria retallades socials ? quants dies fa que Zapatero veia "brots verds" ? Encara avui s'ha atrevit a pronosticar que estem sortint de la crisi i ho ha fet en seu parlamentària i no sé si els diputats han preferit riure o plorar.

Zapatero ha comès una greu irresponsabilitat, la d'un governant que es creu les seves pròpies mentides, la d'un governant que juga a nines amb l'economia, que no sap com moure ni la seva pròpia titella, d'un governant que, incapaç de reaccionar, s'ha encastellat a la seva Torre de Marfil.

Funcionaris (sempre queda bé fustigar-los, fins i tot pot ser popular), pensionistes (un dels puntals de la societat del benestar i exemple de l'atenció social del món civilitzat), polítiques familiars (xec-nadó) i autonomies. El còctel que, lluny de treure'ns de la crisi, ens enfonsarà en la misèria més absoluta quan es consumi l'amaguedon de la pujada de l'iva al mes de juliol. No hi ha economia que es reactivi amb aquests ingredients i el còctel està servit per a un panorama de profund malestar social, protestes sindicals i paralització del consum que generarà, inevitablement, més atur. Per cert, Zapatero no fa massa que deia que no arribaríem als 3 milions i ja passem dels 4 milions.

La responsabilitat del president en tot aquest afer és inequívoca. Qui està al front del Govern és ell i, per tant, qui té l'obligació de respondre de la situació és ell. Zapatero és culpable de Responsabilitat d'Estat i això, amics meus, només vol dir una cosa: convocatòria d'eleccions i anunci que no es tornarà a presentar. Cada dia que passa ens mengem 24 hores d'aquest compte enrere. I la cosa no és de riure, sinó de plorar !

Estem en campanya o no?

2010-05-07T17:13:00.003+01:00

El president Montilla no fa acte públic que no dediqui al seu partit i a la promoció de la seva pròpia persona com a candidat. Nomenat fa tres setmanes en un cònclave socialista que va tenir lloc a Girona, Montilla està ja en campanya: parla com a candidat, té director de campanya nou (per cert, amb qui ja ha tingut el primer desencontre per Zapatero), els missatges que dóna són ja en clau electoral i fa mítings i presideix reunions d'organització electoral.

Tot plegat no fa més que accentuar la sensació de desgovern per distracció. Desgovern perquè els ciutadans, preocupats com estem per la crisi i pel repunt que hi ha hagut en aquests últims dies en ocasió de les especulacions financeres a la zona euro pel tema de l'ajuda econòmica a Grècia, no veuen en Montilla el president que hauria de liderar, a jornada completa i més, les accions polítiques necessàries per atendre les persones i amortir els efectes d'una crisi de la qual tothom parla però sembla que ningú no sap com atacar.

Resulta que fa dos anys els governs d'aquí i d'allà, i els seus responsables Zapatero i Montilla, encara s'entestaven en negar que hi hagués cap crisi i acusaven els qui la veien a venir d'alarmistes i de només voler desgastar el govern socialista. Quan la crisi ja va ser una evidència tan clamorosa que ningú no la podia negar, un i altre van gesticular a tort i a dret perquè es visualitzés que prenien mesures, que la situació estava controlada i que, tot plegat, no era tan greu com semblava.

Han passat gairebé dos anys i estem pitjor que llavors. Fa dies que per un error informàtic es va saber que el Ministeri de Treball amagava les dades reals de l'atur (més de 4.100.000) i, vés per on, dos dies després, es van fer públiques les dades "reals" que certificaven una disminució del número d'inscrits a l'INEM. Resulta que avui mateix es fa públic que l'economia catalana ha deixat la recessió, això vol dir que l'IPC ja no és negatiu i això s'ha venut directament com un símptoma de la recuperació econòmica. Quina barra! Ens volen fer combregar amb rodes de molí i el més fotut és que ens n'adonem i ens sap greu !

Així doncs, quan el president hauria d'estar al peu del canó per a seguir la crisi d'aprop i prendre mesures una darrere l'altra per a intentar encarrilar-la, resulta que tenim el president de gira electoral sense haver convocat eleccions i això és particularment greu i innecessari.

Senyor President, faci el favor de convocar eleccions o no hi pensi fins a la tornada de l'estiu que és quan les hauria de convocar segons calendari. El que no podem admetre és que estigui en campanya gastant el temps que hauria de dedicar a fer de president fent de candidat.

Un Estatut presoner de la sentència del TC

2010-04-30T15:54:00.004Z

La Llei Orgànica 2/1979, de 3 d'octubre, del Tribunal Constitucional estableix que "Cuando la sentencia declare la inconstitucionalidad, declarará igualmente la nulidad de los preceptos impugnados, así como, en su caso, la de aquellos otros de la misma Ley, disposición o acto con fuerza de Ley a los que deba extenderse por conexión o consecuencia" (art. 39.1 LOTC).

Per què invoco ara aquest precepte legal? Per una raó molt senzilla que intentaré explicar amb l'espai que deixa un post de bloc com aquest. Estem a l'espera d'una sentència sobre el recurs presentat contra l'Estatut de Catalunya que, diuen, és imminent en la forma de sisè esborrany (amb tres versions diferents, molt més restrictives totes elles que la que s'apuntava al cinquè esborrany que va ser tombat per una majoria de 6 vots a 4 en el Plenari del Tribunal realitzat fa quinze dies). S'ha especulat molt sobre la sentència i sobre quins articles poden patir la retallada del Tribunal. Evidentment, això ens preocupa i molt. En un post anterior vam deixar ben clara quina era la nostra opinió:

1. el Tribunal Constitucional s'hauria d'inhibir de setenciar, declarant la seva incompetència sobre aquest assumpte. Ho tindrien fàcil si apel·lessin a la vigència sense conflictes de l'Estatut, i al fet de no ser una llei qualsevol, perquè ha estat refrendada pel poble de forma majoritària. Les dues úniques lleis que l'ordenament jurídic actual demana que siguin obligatòriament refrendades pel poble són la Cosntitució i els Estatuts.

2. La necessitat que sigui el Parlament de Catalunya qui es pronuncïi sobre aquest assumpte, com a expressió de la representació del poble de Catalunya.

Si bé és cert que ens preocupa que la sentència retalli preceptes estatutaris, ens preocupa encara més que n'interpreti d'altres. En el ventall de possibilitats que s'albiren en una sentència, totes dolentes, la pitjor és que inclogui elements interpretatius dels articles de l'Estatut, sense atrevir-se a declarar-ne la inconstitucionalitat. I aquí és on entre en escena l'article 39.1 LOTC. El precepte legal deixa molt clar que la finalitat del Tribunal Constitucional en el cas de veure un recurs d'inconstitucionalitat és precisament dictaminar si aquella llei (llegeixi's Estatut de Catalunya) és o no inconstitucional i, en el cas que ho sigui, expliciti quins preceptes el Tribunal considera que ho són (tots o alguns, i quins), perquè són aquests els qui, per inconstitucionals, deixen de tenir validesa legal i són anul·lats.

El que no pot ser, al meu entendre, és que mantingui la seva vigència (per tant constitucionalitat) però que en faci una interpretació perquè, en aquest cas, el Tribunal Constitucional va més enllà de les seves atribucions i es converteix en legislador permanent, funció que no li atribueix la llei. Una sentència interpretativa d'articles de l'Estatut hipoteca totes les lleis posteriors que despleguin el propi Estatut i això durant tot el període de vigència d'aquest que, per l'experiència viscuda, serà de molts anys, segons sembla. Això vol dir que, a més de tenir un Estatut retallat, també tindrem un Estatut presoner d'una sentència que tindrà efectes constants mentre no es derogi l'Estatut o es reformi. Això, és, mal per mal, el pitjor del pitjor que ens pot passar... i estem a punt de viure-ho i no sembla que importi a ningú. Només ens preocupa que ens retallin algun article i sembla que millor que ens els interpretin. De fotut a borni no sabria què triar !

Catalanisme i consultes

2010-04-25T19:42:00.002Z

Text del meu article publicat al diari "Avui" el dia 20 d'abril d'enguany.

El 25 d’abril Girona se sumarà a la llista de municipis catalans que expressen el seu suport a un pronunciament democràtic sobre el futur de Catalunya a través de la fórmula de les consultes populars.

Convergència Democràtica i Unió Democràtica de Catalunya vam donar suport a la moció del Ple de l’Ajuntament, convençuts que ens trobem en un moment crucial del catalanisme polític que, des del segle XIX, ha vertebrat la reconstrucció nacional a través de la recuperació de les institucions pròpies perdudes ara farà tres-cents anys; i convençuts, també, que no es pot fer callar el poble, perquè és en la paraula, expressada lliurament i pacífica, que hi ha l’essència de la democràcia.

És evident que el procés de consultes populars, encetat per Arenys de Munt, ha fet replantejar no poques estratègies en la societat catalana i que, ens agradi o no, també les farà replantejar en els partits polítics, tinguin o no formulacions ideològiques independentistes.

Hom pensa que hi ha moments a la història, i aquest n’és un, en què la societat va pel davant de la política, que s’anticipa al moment i obre camins sense proposar-s’ho. És en aquest context que ens cal reivindicar la política com a subjecte de la comunitat, perquè una i altra haurien de saber llegir un horitzó que s’albira diferent perquè hi ha un sentiment, que s’estén com una taca d’oli, que el diàleg de sords entre Catalunya i Espanya no té sentit de manera indefinida, i que el model actual no dóna plena satisfacció a les legítimes aspiracions de progrés del país, instal·lats com estem, i com fa cent anys, en un “problema català” que tampoc no es va resoldre amb la Constitució i que nosaltres considerem que tindria vies de solució a través de la fórmula confederal.

Per a nosaltres el catalanisme no és accessori, ni constitueix un element que puguem menystenir quan la conjuntura política no ens és favorable i, per això, l’hauríem d’afrontar des de l’obertura a la dimensió comunitària, la reivindicació plena dels drets que ens són propis i, sobretot, des d’una lectura àmplia de la legalitat, però també deixant ben clar que no es pot demanar eternament lleialtat institucional mentre l’Estat vol tornar a practicar la plurinacionalitat només com un simple accident o com una concessió gratuïta que cal corregir quan l’avinentesa ho permet.

Així doncs, caldrà que els mateixos partits polítics segueixin atentament aquest procés de consultes populars perquè s’acosten eleccions i qui erri en el diagnòstic es veurà condemnat a patir crònicament una malaltia que li pot costar la victòria.

Albert Riera i Pairó

Regidor i portaveu adjunt de CIU a Girona

Del Parlament al Set Portes: la Catalunya de Montilla

2010-04-18T19:49:00.002Z

Un diari de tirada nacional es ventava, aquest diumenge, que el president de la Generalitat, dit José Montilla, havia decidit trepitjar territori català i parlar amb la gent. Segons el diari, aquest canvi de "manera de ser" tan seva es deu a la seva voluntat de conèixer el país i la seva gent.

Per exemplificar aquesta nova voluntat el periodista (molt agut i observador) relata que aquesta setmana el president va anar del Palau del Parlament al restaurant Set Portes (a cent metres escassos, també cal dir-ho) a peu i que, en el trajecte, va saludar la gent que va anar trobant.

A quin nivell de mediocritat no hem arribat que això és notícia, que de l'anècdota en fem categoria presidencial i, a més, en revolquem en la nostra pròpia misèria col·lectiva. I ni els periodistes no se n'escapen; jo diria que són els primers peons d'aquest joc tan nefast i tan pervers que consisteix en voler presentar Montilla com a catalanista. No en va, no ens convencerà per més que li posin en boca seva allò de "defensar el nostre país", mentre no pugui traslladar al llibre de visites de qualsevol dels municipis de Catalunya que el rep una simple nota d'agraïment sincera i directa, sortida directament del cor, si no pot ser de l'intel·lecte.

Ens volen presentar Montilla com el que no és; el volen tunejar, catalanista convers, per no dir català convers, amb el vist-i-plau complaent de tota la Cort socialista catalana que, a la búlgara, l'acaben d'escollir sense cap esquerda de displicència, nou candidat a la presidència de la Generalitat. No eren ells que presumien d'eleccions primàries? No eren ells que, amb Maragall, varen acudir a l'invent d'eixamplar l'horitzó ideològic acudint a aquells rocambolescos sopars de campanya organitzats per allò que se'n deia Ciutadans pel Canvi? I què hi feia la Tura a l'escenari, al costat de Montilla, sense dir ni ase ni bèstia, després que en nombroses ocasions s'havia postul·lat per a candidata?

I el que és més greu de tot: on era l'anomenat i inexistent sector catalanista del PSC? L'alcaldessa de Girona aplaudia les gràcies del seu amo, recent reinvestit en la porpra del poder; se la veia feliç, exultant, plena de bonhomia, quan els qui la tractem sovint sabem que no excel·leix per aquestes qualitats, que diguem ! El dia que la vegi li preguntaré si, en el cònclave socialista d'aquest diumenge, va veure passar el cadàver del socialisme catalanista, a veure què em respon. Per cert, el qui no hi va faltar -i no podia ser d'altra manera- era l'inefable Nadal, convers de fa temps, serp entre escorpins, com dirien les malediccions bíbliques dels profetes.

Montilla a Girona també deu haver fet el trajecte de la seva vida, entre l'Auditori i el restaurant Celler de can Roca, on devia haver convocat l'anomenat sector catalanista del PSC per donar-los l'extrema unció. Ja se sap que amb les qüestions del menjar no s'hi juga i el panorama no està ara per predicar filosofies extremes ni criticar allò que no és ni, tan sols, opinable. D'aquests trajectes presidencials en diuen ara fer territori i és una prova de l'atenció sobtada que al President li mereix ara Catalunya. Amén.

Tribunal Constitucional, el sisè esborrany el pitjor

2010-04-16T15:20:00.003Z

Foto via l'Avui

El conservador Guillermo Jiménez, vicepresident del Tribunal Constitucional, passa a fer-se càrrec de la negociació i redacció del nou esborrany -sisè- de sentència sobre el recurs de l'Estatut de Catalunya, després de fracassar el cinquè intent en una votació que ha perdut l'anomenat sector progressista, per 4 vost a 6.

Fins aquí la lectura dels fets d'aquest 16 d'abril que tothom esperava que ja fos el definitiu. Doncs no ! És més, era previsible perquè políticament ara no interessa una sentència per a ningú, immersos com estem ja en precampanya electoral per a unes eleccions que, aquestes sí, seran les definitives.

Això dels sectors del Tribunal Constitucional sempre m'ha semblat una estupidesa, una manera de marejar la perdiu, una maniobra de distracció. Manuel Aragón, un dels magistrats més reacis a aprovar una sentència que "només" es carregués una cinquantena d'articles (sic!) entre suprimits i interpretats, va ser nomenat a proposta del PSOE i ara s'ha demostrat dels més reaccionaris. A quin sector l'hauríem d'adscriure, doncs? Pertanyia al progressista i ara s'ha alineat amb el conservador. La presidenta, Maria Emilia Casas, ha demostrat la seva total i absoluta incapacitat per governar i dirigir el Tribunal i durant quatre anys ha esperat asseguda a la cadira presidencial mentre pel seu davant anaven passant esborranys de sentència com si de cadàvers vinguts de la guerra es tractés.

El sisè esborrany serà, doncs, redactat pel sector conservador. Cal pronosticar, per tant, que serà, en la seva redacció final (quan es produeixi), molt més agressiu amb l'Estatut que no pas els cinc anteriors que han sortit del sector progressista. Si fos així, i tenint en compte que el sector del ponent compta amb 6 vots, com s'ha vist avui, els pronòstics van del gris més fosc al negre més profund. De l'Estatut no en quedarà gairebé res !

En aquest context, farien bé els partits polítics d'articular una estratègia ja ara i no esperar, asseguts també, a veure com afusellen la nostra llei convivencial. Demanar resposta unitària ara és potser pecar d'optimisme, però s'ha d'intentar. I, si em permeteu la llicència i ho deixo a tall d'inventari, la resposta hauria d'articular-se al Parlament de Catalunya, que és d'on va sortir la iniciativa i el projecte de llei que es va enviar a Madrid.

Deia jo mateix a principi d'aquesta setmana, en presentar el cartell electoral conjunt (CIU-ERC) per a la consulta popular de Girona del proper dia vint-i-cinc, que una sentència que toqués un punt o una coma a l'Estatut seria una sentència perjudicial. Ho hem de continuar mantenint perquè, vist aquest canvi de cromos entre els dos sectors del Tribunal Constitucional, ara ens voldran vendre que l'esborrany que avui s'ha rebutjat sí que era acceptable. No ho era ! Ja no ho era el text que va sortir de les Corts Espanyoles però la llei vigent així ho estableix en definir els Estatuts de les Comunitats Autònomes com a Lleis Orgàniques. Tampoc no és acceptable que el recurs d'inconstitucionalitat el pugui presentar un partit polític (via 50 diputats espanyols) i que ho pugui fer després d'haver-se aprovat en referèndum. Això sí que hauria de ser inconstitucional, atenent al principi de sobirania popular que emana de la pròpia Constitució. Només recordar, però, que el recurs previ d'inconstitucionalitat va ser suprimit pel PSOE quan no li va convenir per tàctica política.

I si em permeteu una segona llicència, el que haurien de fer les forces polítiques catalanes és pressionar el President del Parlament per què convoqués un Ple extraordinari per demanar que el Tribunal Constitucional s'inhibeixi davant de la situació expecional en què es troba (incapacitat per trobar una majoria suficient i amb dos magistrats recusats i la majoria d'ells en provisionalitat per acabament de mandat). L'única sortida acceptable per Catalunya, i s'hauria de fer entendre a tothom, és que el Tribunal Constitucional es declari incapaç de sentenciar en aquestes circumstàncies. L'Estatut no és una llei qualsevol, ja s'ha vist per la seva pròpia incapacitat, i per això mateix a grans mals calen grans solucions. Inhibir-se seria, a parer meu, la gran solució.

De l'Estatut de Catalunya no en toqueu ni un punt ni una coma !

2010-04-11T17:50:00.003Z

En aquests tres anys llarg d'agonia, ja hem escrit en vàries ocasions sobre els recursos presentats contra l'Estatut de Catalunya; ens hem posicionat i hem fet avinent que el Tribunal Constitucional , tot i que legitimat juridicament (ja no tinc tan clar que també ho estigui políticament!), no hauria d'haver acceptat a tràmit cap de les iniciatives presentades i s'havia d'haver inhibit amb l'argumentació que l'Estatut ja ha estat refrendat pel poble i, en conseqüència, per la màxima institució de la democràcia.

No ha estat així i, segons diuen, aquesta setmana podria veure la llum una sentència que ho corregeix tot des de la interpretació (fet tan o més grau que la supressió d'articles) i, no contents amb això, de passada, suprimeixen pel cap baix una vintenta més d'articles que consideren que no són interpretables i, per tant, el millor és eliminar-los.

El Tribunal Constitucional s'equivoca perquè la seva decisió perjudica la democràcia, es miri per on es miri. Tothom sap que, en la situació i la composició actual, el TC es troba en situació de caiguda lliure, amb una majoria dels seus membres que han traspassat el mandat pel qual havien estat nomenats i, per tant, amb un exercici en funcions que s'hauria de limitar a agilitzar assumptes menors i promoure la substitució el més aviat possible. Tampoc no ha estat així; és més, ningú (PSOE i PP) a aquestes alçades s'atreveix a moure un dit per a iniciar les converses que condueixin a la renovació i prefereixen prorrogar una agonia crònica que no porta enlloc.

No se si serà aquesta setmana o l'altra... o quan serà, però algun dia el TC haurà de dictar sentència. Doncs bé, diguem-ho ben clar i ben fort perquè tothom ho sàpiga, qualsevol sentència que dicti serà nefasta, perjudicial i inconvenient.

De l'Estatut de Catalunya, votat majoritàriament pel poble de Catalunya, el TC no n'hauria de tocar ni un punt ni una coma, i molt menys interpretar-lo, encara que una llei partidària els hi permeti de fer-ho. Que s'han cregut déus que vulguin esmenar allò que el poble sobiranament ha votat majoritàriament ? A la Revolució Francesa d'això se'n diria alta traïció.

Benvinguda Eterna Primavera

2010-04-10T08:05:00.002Z

Flor de Freesia, planta original de Sudàfrica, batejada en honor del metge alemany Friedrich Heinrich Theodor Freese (1795-1876). De flor vistosa i bulbosa i fragància penetrant.

Parlament, parlament

2010-03-25T19:05:00.003Z

25 de març de 2010.

Commemoració dels 30 d'anys de restabliment del Parlament de Catalunya, restituït per manament de l'Estatut aprovat el 1979.

Era un 10 d'abril de 1980 quan tenia lloc al palau històric del Parlament, al Parc de la Ciutadella, la sessió constitutiva de la que seria la I Legislatura de la Generalitat recuperada. Ara fa 30 anys. Heribert Barrera, president d'ERC, era elegit President i, pocs dies més tard, Jordi Pujol, guanyador, contra pronòstic, de les eleccions nacionals, era investit com a 126è President de la màxima institució d'autogovern de Catalunya.

30 anys donen per molt i és indubtable que el país ha fet un salt qualitatiu enorme, si tenim en compte que, llavors, gairebé partíem de zero. Tres anys de Guerra Civil i trenta-cinc anys de Dictadura separaven aquell Parlament d'aquell altre que Franco va prohibir després de decretar l'abolició de l'Estatut el 5 d'abril de 1938, dos dies després d'entrar a Lleida.

30 anys de reconstrucció d'un país malmès, però enèrgicament decidit a tornar a ésser; d'un país que aspirava amb clarobscurs que han anat en augment, a tornar a ocupar un lloc en la Història, la nostra Història, manllevada per anys de negació del dret a ésser.

30 anys de profunda transformació social, econòmica i cultural, de canvis de mentalitat i d'una certa, per què no dir-ho, desorientació en els fins i en els mitjans per a ser encara més del que només hem aconseguit ser a mitges. Hem perdut pes específic, i tots plegats, hem gesticulat en excés però ens hem tornat més covards i més acomodats.

30 anys en què aquell Parlament, en majúscules, perquè en ell s'hi dipositaven totes les esperances, els desitjos, el present i el futur... s'ha quedat en un parlament, en minúscules, per un divorci cada vegada més gran i més preocupant de la classe política amb la ciutadania, i per una manca d'ambició de país que no es resoldrà a curt termini si no som capaços tots plegats de posar-nos d'acord en què, en un país que no és encara País, el que cal, primer de tot, és ésser definitivament sobirans, sense adjectius.

Sarkozy o Villepin

2010-03-23T16:20:00.003Z

La derrota de Sarkozy a les eleccions regionals franceses de diumenge és l'exemple clar del càstig electoral a la supèrbia. No fa ni dos anys que Sarkozy fulminava el Partit Socialista Francès en unes eleccions presidencials que guanyava de carrer; llavors, la crisi dins del PSF era de dimensions descomunals, amb una parella -Segolene Royal i François Hollande- trencada personalment i políticament, i amb un pols per la primera secretaria socialista que va guanyar, per poc també s'ha de dir, Martine Aubry.

Llavors semblava que les esquerres franceses tardarien en recuperar-se, després d'anys de lluites internes i de candidats poc reeixits. Des de diumenge el panorama és completament nou. Ja sabem que a França les regionals no signifiquen cohabitació, com passaria amb un canvi de color entre les presidencials i les legislatives (primer ministre), però sí que suposen un revés important per a Sarkozy, castigat per no donar resposta als problemes pels quals es va merèixer la confiança d'un electorat cansat de Chirac i enlluernat per l'arrebatament d'un seductor Sarkozy que plantava cara a tothom, però sobretot per la mà dura amb els revoltats de les barriades.

Un imparable Sarkozy que haurà de comptar amb tota la dreta francesa i amb les capacitats que tingui per a refer un centre (Bayrou) que ell mateix es va encarregar de desmuntar. I aquí hi entra, inexorablement, el seu gran enemic: Dominique de Villepin. Molt s'haurà de rosegar els punys perquè, si vols mantenir el poder i revalidar la presidència, Sarkozy haurà de pactar perquè ja no és omnipotent.

Setmana CIU Santa Eugènia

2010-03-16T19:07:00.002Z

El grup municipal de CIU a l'Ajuntament de Girona ha traslladat la seva residència al barri de Santa Eugènia. És una manera de dir-ho, està clar, però molt d'acord amb l'objectiu i l'interès que perseguim i que no és altre que escoltar els barris de la ciutat a través del contacte directe amb els seus diferents col·lectius, i fer-ho, de manera intensiva, durant una setmana.

Volem fer-nos presents a tots els barris de la ciutat i, per això, de manera itinerant, farem visites per copsar de primera mà els problemes, les inquietuds, les propostes, les idees, les il·lusions i les decepcions... de la seva gent. En definitiva, el que volem és aprendre i explicar-nos.

Aprendre perquè són els ciutadans que hi viuen els qui millor saben el que necessiten, el que els manca i el que els sobra, són ells qui millor ens poden transmetre el pols del barri, i en tota la seva riquesa diversa i complexa.

Explicar-nos perquè ens coneguin, perquè sàpiguen quin és el nostre projecte de ciutat, explicar-nos perquè proposem una nova manera de governar, d'administrar la ciutat, basada en el diàleg constant i, sobretot, en escoltar i, el que és més important, fer cas.

Hem començat per Santa Eugènia i seguirem arreu de la ciutat al llarg de tot aquest any, amb llibreta i llapis, però sobretot amb mirada oberta. El canvi a Girona és necessari i és possible.

Llum de tenebres

2010-03-10T18:43:00.002Z

La nevada de dilluns 8 de març va ser important però no excepcional. Va nevar intensament durant unes nou hores i a casa nostra això no és habitual, certament, però tampoc no és inèdit perquè hi ha precedents del 1985 i 1986, per exemple.

El que ha estat excepcional i indignant han estat les afectacions que ha causat la nevada: col·lapse a carreteres i xarxa ferroviària, milers de persones atrapades i centenars d'elles dormint fora del seu domicili habitual, telèfons mòbils i fixes sense connexió ni cobertura, més de 200.000 persones sense llum, i alguns milers d'aquests encaren la tercera nit sense electricitat i, per tant, sense aigua ni calefacció en la majoria dels casos, cues quilomètriques per creuar el pas fronterer de La Jonquera, torres elèctriques caigudes com si fossin dominós, ciutats i municipis que feien el que podien, uns més que d'altres també és cert.

Enmig d'aquest panorama dues puntualitzacions a tenir en compte: primera, el president Montilla avala la gestió del seu Govern en seu parlamentària, després de tardar un bon grapat d'hores en aparèixer públicament el dia d'autes; segona, els responsables de "Red Eléctrica Española" consideren que és normal el que ha passat i que en una nevada que causa afectació a la xarxa elèctrica tres dies sense llum no és res de l'altre món. Dues perles que demanen un comentari.

L'experiència em diu que quan un polític vol amagar els possibles errors o insuficiències amb una fugida endavant, negant l'evidència, o confirmant una acció política equivocada, el resultat que s'obté és inversament proporcional al que es buscava. Per tant, deixem-los que s'equivoquin en el remei, tot i que estic segur que, internament, el seu diagnòstic no és equivocat. L'experiència també em diu que, en aquests casos, és millor l'autocrítica i, si cal, la responsabilitat política en forma de dimissió o cessament de qui políticament en tenia la direcció: això és el Conseller Saura, indubtablement. S'ha demostrat que tots els elements de la naturalesa s'han aliat contra una gestió que també s'ha demostrat nefasta una vegada darrere l'altra: la sequera, el foc, el vent, l'aigua, la neu, i queda aquí per a la reflexió. Voleu dir que tantes casualitats ni "aliances tel·lúriques" són normals ?; voleu dir que no hi ha simplement una incapacitat per a gestionar políticament ?

Del panorama dessolador que deixa la caiguda en cadena de torres elèctriques i la incapacitat d'una companyia monopolística per a gestionar emergències i situacions excepcionals també n'hauríem d'aprendre. És indignant el que està passant: tercera nit a les fosques, sense cap servei dels més elementals en un país desenvolupat i sense que hagi passat res que no es pugués gestionar mínimament, tota vegada que la previsió s'havia fet amb quaranta-vuit hores d'antel·lació i que s'havien activat plans dèmergència; famílies senceres que han resistit en els seus domicilis pacientment, esperant hora rere hora que vingués la llum, amb temperatures sota mínims, sense aigua. No hi ha dret, és lamentable i no es poden excusar sota cap concepte. I per acabar-ho d'adobar, és insultant que els responsables de l'empresa surtin públicament a dir que és normal.

Una vegada més es demostra que algú ens està prenent el pèl i aquest algú té noms i cognoms.

INVICTUS

2010-03-07T22:32:00.002Z

Out of the night that covers me,

Black as the pit from pole to pole,
I thank whatever gods may be
For my unconquerable soul.
In the fell clutch of circumstance
I have not winced nor cried aloud.
Under the bludgeonings of chance
My head is bloody, but unbowed.
Beyond this place of wrath and tears
Looms but the Horror of the shade,
And yet the menace of the years
Finds and shall find me unafraid.
It matters not how strait the gate,
How charged with punishments the scroll,
I am the master of my fate:
I am the captain of my soul.

Episodis de la Història (5)

2010-03-02T22:11:00.002Z

DR. LIVINGSTONE, I PRESUME ?

"El Dr. Livingstone, suposo?"

L'any 1869, l'editor del diari New York Herald, va encarregar a l'explorador i periodista galès, Henry Morton Stanley, que busqués al també explorador i missioner escocès, David Livingstone, de qui s'havia perdut el rastre a l'Àfrica anys enrere.

El va trobar el 10 de gener de 1871, en una població a la riba del Llac Tanganika, greument malalt. Va ser en el moment de la trobada quan Stanley va pronunciar l'escueta frase amb la qual ha passat a la Història. Després, junts van explorar la riba nord del llac i es van tornar a separar. Stanley va tornar a Londres on va intentar demostrar la veracitat del seu encontre amb cartes signades pel mateix Livingstone, qui no va voler tornar i va continuar explorant fins a la seva mort, l'1 de maig de 1873. El seu cadàver fou traslladat a Anglaterra, on fou enterrat a l'Abadia de Westminster, sense el cor, que es va quedar a Àfrica, enterrat pels propis nadius.

Hi ha un altre PSC que dormia el son dels justos

2010-02-14T21:36:00.002Z

Primer va ser l'anunci, més o menys explícit, de la consellera Montserrat Tura que estava sospesant la possibilitat de presentar-se a unes eleccions primàries per a disputar el cap de llista socialista a Montilla; més tard han vingut les declaracions del conseller Castells en relació a la crisi econòmica i a les mesures poc adreçades del Govern de Madrid en relació a allò que convenia més; aquest cap de setmana la cosa s'ha escalfat de valent amb les declaracions del conseller Maragall sobre la fatiga dels ciutadans de Catalunya amb el Tripartit, el recolzament del mateix conseller Castells, la filtració a la premsa que un sector del PSC, anomenat catalanista, es reuneix periòdicament per intercanviar opinions (i diria jo que fins i tot estratègies), la declaració solemne del mateix Castells als passadissos del Parlament de suport a Maragall, i l'article a La Vanguardia d'avui diumenge on Maragall dóna per finiquitat el tripartit 1.2 o 2.1, que tal hi fa.

Això no és ni improvisat, ni espontani, ni és fruit d'un mal pas de cap dels protagonistes; hi ha mar de fons al PSC i la lluita per un lloc a les llistes o per més pes polític en una precampanya electoral que, fins i tot ells, ja donen per iniciada.

Un bon amic, i fent ús d'una bona font, em va dir ja fa un parell de mesos, que els socialistes catalans havien encarregat a una empresa especialista en propaganda electoral i en campanyes polítiques que tingués a punt tot el "merchandising" socialista el mes de març. És aquest el millor indicador per a considerar que les eleccions s'avançaran al mes de juny, no hi ha cap dubte. és més, aquests moviments polítics de dirigients socialistes de primer rang demostren que no anava mal encaminat el meu amic i que hi haurà eleccions anticipades. Sigui com sigui, perquè ja sabem que la potestat és únicament i exclusiva del President de la Generalitat, el cert és que el país no pot esperar més, que la legislatura està finiquitada des de tots els punts de vista (ja són els tres partit del govern els qui es manifesten per la caducitat de la fórmula del tripartit), que la crisi cada dia va a pitjor i que no hi ha cap possibilitat de consensuar res ni dins ni fora del Govern (la Llei d'educació no va comptar amb el suport d'ICV, l'avantprojecte de llei electoral no ha passat ni la frontera de la primera o segona reunió de la ponència parlamentària, l'avantprojecte de llei de vegueries dormirà el son dels justos una vegada més), i tants d'altres elements que ara no podem comentar.

En definitiva, els fets de Maragall i Castells demostren que hi ha vida en el PSC més enllà de Montilla i del seu sèquit baix-llogregatià, que ha abduït el partit fins a l'extrem d'anestessiar-lo i fagocitar-lo. En tot aquest afer, s'està demostrant, i és encoratjador, que hi ha una ànima catalanista al PSC i que segueix viva. El que més ens sobta (o no!!!) és que en tot aquest procés el conseller Nadal, factòtum del catalanisme socialista, no hagi ni bleixat, ni dit aquesta boca és meva, com ja va passar en els moments finals del Govern Pasqual Maragall, quan l'ara ex-president va ser maltractat pels seus i ni ell no va aixecar ni un dit. Quina pena.

Papers antics (2): "“El niu” o l’art com a excusa"

2010-02-14T20:35:00.008Z

Per Fires de l'any passat s'havia de retirar l'andròmina "El Niu", segons va prometre la regidora de Cultura. Han passat uns quants mesos mes i encara està allà mateix i, el que és més greu, ningú no sap ben bé per què serveix ni què s'hi ha fet a dins. L'article que reproduïm, el vam publicar coincidint amb el seu muntatge.

Convindrem segurament que, al llarg de la història, abans i ara, política i art han anat molt estretament lligats. Un exemple d’això és, sens dubte, l’obsessió dels règims de tendències autoritàries per controlar les manifestacions artístiques, incentivant-ne unes i despreciant-ne i reprimint-ne d’altres. Unes són titllades de modernes (per rares i transgressores, per populars o per innovadores, per provocadores o escandaloses); d’altres, en canvi, ja s’encarreguen de presentar-les de carques, conservadores, o de llenguatge artístic convencional, ensucrades, academicistes... i una llarga llista de desqualificacions per justificar-ne el rebuig.

Art i política han anat de bracet perquè en l’obra artística hi ha, en tota, una gran càrrega implícita de propaganda al servei de qui l’encarrega (el comitent), i perquè resumeixen de manera visual o auditiva allò que es vol transmetre al poble sense necessitat de grans artificis, perquè la imatge, i també el so, són segurament les expressions més directes del llenguatge humà.

Sense perdre de vista aquests comentaris que acabem de dir, m’agradaria aturar-me en unes breus reflexions sobre la polèmica suscitada per la instal·lació d’un barracó d’obra al terrat de la Sala municipal Fidel Aguilar de la Rambla de Girona i, sobretot, fer-ho a compte de la greu desqualificació llançada per la regidora de Cultura contra el grup municipal de CIU, que en premsa afirmava textualment: “algunes de les crítiques publicades per l'oposició municipal aquests dies apareixen com un exercici de demagògia gratuïta, exercida des del desconeixement i la ignorància sobre la realitat del projecte, per una banda, i de mala fe i voluntat de desqualificació gratuïta dels seus responsables, per l'altra”.

L’art contemporani no ha de servir com a excusa per a titllar a qui no comparteix unes mateixes idees d’ignorant, de demagog o de malfiat. Sempre, en aquests casos, els improperis i insults desqualifiquen a la mateixa persona que els pronuncia, sigui de viva veu o a través de la premsa. I això, senyora regidora, no ha de ser propi de ningú, i menys d’una representant municipal elegida per la ciutat.

Vostè, senyora regidora, no dóna arguments, ni explicacions, ni té gaire interès en exposar a tota la ciutat, que vol respostes, els criteris que han servit per a encarregar un projecte que val 31.600 euros, a un artista forani i en temps de crisi i tampoc no aclareix si la instal·lació d’obra ha comptat amb tota aquella exigència d’instal·lació que el mateix Ajuntament demana que compleixin tots els ciutadans de Girona per petita que sigui la reforma que volen fer. I miri que de traves i traves n’hi ha i, segurament, n’hi ha d’haver!

Vostè només desqualifica aquell qui discrepa i aquesta és l’argúcia més simple i més vella de qui no té arguments, de qui fa callar sense cap altra arma que no sigui l’exercici d’autoritarisme. I d’aquests comportaments ja en comencem a estar-ne tots plegats molt tips.

Perquè, senyora regidora, la ciutadania és molt pacient, segurament massa, però també, i no ho dubti, és molt intel·ligent i sap que no es pot mesurar amb una doble vara i que si hem estat des de fa anys orgullosos d’una postal de Girona que passa per un barri vell ultraprotegit, i si això ens ha causat molts inconvenients però els hem suportat tots els ciutadans estoicament, ara no pot ser precisament el partit socialista que fa gairebé trenta anys que governa i que va imposar aquesta normativa tan restrictiva qui se la salti a la primera de canvi, i per conveniències.

No discutirem sobre si “el niu” és art o no ho és, perquè segurament el seu concepte d’obra artística i el meu no coincidirien, però sí que li vull fer saber la meva contrarietat en voler justificar com a art tot el que sigui estrany, rar, i provocador fins a l’extrem de la il·legalitat (i ho va manifestar el mateix arquitecte autor de l’obra en qüestió en parlar a la premsa). L’Ajuntament, senyora regidora, no s’ha de convertir en l’amplificador de la transgressió a costa dels impostos públics, i menys en els temps que corren. Al contrari, com a institució pública que ha de vetllar pels diners de tots els ciutadans ha de promoure tot allò que contribueixi a enriquir el nostre nivell cultural, tot allò que faciliti les oportunitats als nous creadors gironins i que, en definitiva, creï consensos i no conflictes.

Albert Riera i Pairó

Regidor i portaveu adjunt de CIU

a Girona

Papers antics (1): "La Catalunya de Sísif"

2010-02-07T21:02:00.005Z

Nova secció de l'ÀGORA que pretén donar a conèixer articles que vaig escriure a la premsa ja fa alguns anys però que tenen la seva actualitat.

A la Grècia antiga, Sísif va ser condemnat pels déus a pujar una enorme pedra pel coster d’una muntanya. Quan la roca es trobava gairebé al cim, sempre tornava a rodolar cap avall i Sísif havia d’iniciar eternament el seu treball per un delicte diuen que d’impietat.

Que té a veure Sísif amb la situació política actual. M’explicaré. En aquests últims dies assistim a un seguit d’accions i d’arguments procedents d’una part de la classe política del nostre país que ens haurien de fer reflexionar. Hom té la impressió que la conjuntura actual, al capdavall, ens aboca a un tornar a començar més que no pas a un salt qualitatiu endavant. En posaré alguns exemples.

El tripartit acaba de llançar una campanya publicitària de gran calat (ells que estaven en contra de la publicitat institucional) per incrementar l’ús social de la llengua catalana; en definitiva, perquè tots plegats parlem més el català en el dia a dia. La dentadura que es passeja aquests dies per les pantalles de televisió ens recorda aquella “norma”, convertida en icona de la normalització lingüística. És evident que ens trobem en un moment de clar retrocés de l’ús social de la nostra llengua, i són moltes ja les veus autoritzades del món de la sociolingüística que alerten del risc en què es troba el català. Tornem, doncs, a començar.

Fa uns dies, una companya del Parlament em deia que a la seva edat ja no vol esperar més per veure una Catalunya plena. I afegia que li feia por que desaprofitéssim aquest moment històric i tornéssim a caure en una renúncia de país semblant a la que es va produir durant la transició, i que era fruit d’una situació d’excepcionalitat que ara no es dóna. Tornem, doncs, a fer rodolar la pedra.

I no parlem de la unitat de llengua. Les picabaralles amb els governs de les Illes i del País Valencià han obert ferides sobre una qüestió que havia quedat tancada feia anys, i no pels polítics -que també- sinó per les autoritats lingüístiques d’arreu. Per resoldre l’embolic dels altres ens conformarem amb enviar a la Unió Europea dos exemplars idèntics de la traducció de la constitució escrits en una variant de la llengua que no és l’estàndard. Torni Sísif a fer rodolar la pedra.

Podríem estar d’acord en somoure tot el que havíem aconseguit, i fins i tot convenir que era necessari. Però si fos així, hauríem d’aprofitar l’embranzida per corregir i augmentar el gruix essencial de la nostra definició de país. I és bo de recordar, precisament, que CIU va fer pública la seva proposta per a un nou estatut i es va presentar a les eleccions amb un missatge clar d’afirmació nacional inclòs en aquell esborrany.

No estem d’acord amb els deixebles polítics d’aquella màxima que predicava que en temps de tribulacions, millor no fer mudances. Repensar l’Estatut no és per fer-ne un d’igual, ni per consensuar un redactat a la baixa que vagi bé a tothom, ni aquí ni a Madrid. La majoria qualificada de dos terços és més que suficient per garantir-ne la màxima legitimitat i representativitat, i sabia molt bé el legislador que aquesta era la majoria d’aprovació més alta que podia introduir per fer gairebé impossible la pròpia reforma estatutària. A la Constitució espanyola només li calen tres cinquenes parts. Tant és així que no acceptarem que ens venguin un estatut possibilista quan el límit del possible el situen a Madrid; o que vulguin descafeinar el reconeixement nacional de Catalunya amb paràmetres de por, inoportunitat, prudència...

Vivim, certament, un moment polític excepcional, però si no el sabem administrar bé tots plegats, se’ns pot tornar irrepetible. El nou estatut ens hauria de conjurar per dibuixar un estat d’encaix plurinacional, i tots hauríem d’estar a l’alçada d’un moment històric que ens permet escriure la història per superar una pedra que Sísif arrossega muntanya amunt des de 1714.

Albert Riera i Pairó

Diputat al Parlament de Catalunya

Publicat al diari AVUI el 9 de febrer de 2005.

Zapatero, pregueu per nosaltres!

2010-02-04T16:29:00.005Z

Peridis, via "El País"

El president del Govern espanyol ha intervingut, amb un discurs que la tradició política diu que és una pregària, a l'Esmorzar Nacional d'Oració (National Prayer Breakfast) que té lloc a Washington, cada any el primer dijous de febrer. Responia a una invitació del president Barak Obama per participar en un acte de profunda significació religiosa i política que és organitzat per The Fellowship Foundations, una organització conservadora cristiana coneguda com "The Family", per encàrrec de congressistes americans, que en són els amfitrions.

El discurs de Zapatero ha girat al voltant (la resta és un poti-poti de frases que volen quedar bé davant de l'audiència americana) d'una cita bíblica de l'Antic Testament, del Deutoronomi, que diu: "No explotis un jornaler pobre o necessitat, sigui un dels teus germans, sigui un foraster que viu al teu país, a la teva ciutat; dóna-li el jornal el mateix dia, que no es pongui el sol estant pendent aquest deute, perquè és pobre i el necessita" (Dt 24, 14-15). El passatge triat forma part de l'anomenada Legislació de l'Aliança Deuteronòmica, que configura, blanc sobre negre, el contingut de l'Aliança renovada pel Poble d'Israel a Yahvé, un cop Moisès els ha conduït a la Terra Promesa, que ella no podrà trepitjar. Llàstima que no hagi acudit a un passatge de la Nova Aliança, del Nou Testament, fonament del Cristianisme i expressió primera i última de la dimensió humana i social que, després, ha reinterpretat la Història al llarg dels segles i fins ara.

D'entrada, sembla molt correcte citar la Bíblia en un acte polític, però d'inspiració cristiana, i fer-ho escollint un tema social. El treball ha estat font de llibertat i de justícia. Aquest també és l'enfocament que li dóna la Bíblia, perquè no es pot ser lliure si no es té el mínim, ni es pot actuar amb justícia mantenint un deute injust. El treball ha estat al centre de la concepció humanística des dels inicis. Així és llegeix al llibre del Gènesi quan Déu castiga la humanitat: "I a l'home, li digué: «Perquè has escoltat el que et deia la dona i has menjat de l'arbre sobre el qual t'havia manat que no en mengessis, la terra serà maleïda per culpa teva. Tota la vida passaràs penes per poder menjar d'ella; et produirà espines i cards, i menjaràs verdures;menjaràs el pa amb la suor del teu front, fins que tornis a la terra, que és d'on has estat tret: perquè ets pols, i a la pols tornaràs" (Gn 3, 17-19).

Quina paradoxa ! Mentre Zapatero resa a Déu i cita Déu a través del Llibre de la Revelació, l'atur no para de créixer, es fa enrere en les mesures per a incentivar l'economia familiar (els famosos 400 euros), i anuncia una mesura precipitada, l'aplaçament de la jubilació als 67 anys, que poc després al pas de les protestes de tothom, ha d'aclarir que només havia plantejat com una opció inicial. I ho fa en un dia que no podia ser escollit de manera pitjor, perquè les males notícies no fan més que amuntegar-se a la taula del president d'Europa: Espanya serà l'últim país de l'eurozona en sortir de la crisi, el Fòrum de Davos no ha beneït cap de les seves mesures econòmiques ni socials, que fins i tot ha titllat de descabellades, els indicadors econòmics no mostren cap compassió, les enquestes no l'afavoreixen i el seu propi partit es comença a posar molt nerviós davant d'una manca de lideratge inusual, i a les portes d'iniciar un nou cicle electoral que serà decisiu per a tots.

Davant d'aquest panorama, no és d'estranyar que Zapatero hagi anat a Washington buscant Déu !

Episodis de la Història (4)

2010-01-28T14:32:00.002Z

GOD SEND ME WELL TO KEEP

"Déu m'envia ben guardada"

El 6 de gener de 1540, a Greenwich, a prop de Londres, es casava el rei d'Anglaterra, Enric VIII, amb la seva quarta esposa, Anna de Cleves, germana de Guillem, duc de Jülich-Cleves-Berg i un dels principals dirigents de la Lliga Protestant alemanya, enfrontats amb l'emperador Carles V. La negativa del Papa a concedir el divorci del rei anglès de la seva primera esposa, Catalina d'Aragó, filla dels Reis Catòlics, per casar-se amb Anna Bolena, de qui el rei estava perdudament enamorat, va provocar el trencament amb l'ortodòxia de Roma i la constitució de l'Església d'Anglaterra (Anglicanisme) sota l'autoritat suprema del rei Enric VIII.

Enric VIII va arribar al seu quart matrimoni després de divorciar-se de la primera, acusar d'alta traïció i decapitar la segona, i perdre a la tercera a conseqüència del part. Anna de Cleves no agradava al rei, però el matrimoni va ser convingut per qüestions d'interès polític pel seu primer ministre, Thomas Cromwell. Tot i el disgust el rei, el matrimoni es va celebrar i a l'anell de noces s'hi va fer gravar aquesta frase: "God send me well to keep". El matrimoni va durar 6 mesos, mai no es va consumar, i aquesta va ser la raó que va fer servir l'arquebisbe de canterbury per anul·lar-lo. Anna de Cleves va rebre una pensió reial i va passar a ostentar la condició de "l'estimada germana del Rei", fins que va morir l'any 1557.

El retrat que encapçala aquest post va ser pintat per Hans Holbein el Jove, pintor de la Cort Tudor, el 1539 i es conserva al Museu del Louvre.