L'ÀGORA DE LA NACIÓ

Inconsciència Zapatero

noreply@blogger.com (ALBERT) — Sat, 12 Dec 2009 14:23:00 +0000

Ho ha dit en Josep Antoni Duran Lleida: al Govern espanyol és la primera vegada, després de Suárez, Calvo Sotelo, González i Aznar, que hi ha un inconscient per President. I té tota la raó !

El president Zapatero ha donat mostres d'irresponsabilitat i d'irrealitat massa reiterades com per què ens el prenguem seriosament. Zaatero va ser l'últim d'entrar a la crisi i ara vol ser el primer de sortir-ne. Quan tothom veia a venir una crisi econòmica de grans dimensions, inevitable i cruel, ell negava com Sant Pere més de tres vegades i increpava a qui gosava explicitar el seu convenciment sobre una crisi econòmica imminent; ara, quan tothom practica una necessària prudència en acceptar, això sí, que hi ha indicadors que poden fer-nos pensar en què hem tocat fons en segons quins camps econòmics, ell es llança a la piscina i, sense encomanar-se a ningú, proclama als quatre vents que el pitjor ja ha passat i que estem a punt de sortir de la crisi si no estem ja en procés de sortir-ne. Realment, inconsciència o ignorància supina !

El president Zapatero és un oportunista, un dirigent que no té escrúpols, un artista de la faràndula, un mentider compulsiu (els catalans ho sabem prou bé i no per única partida), un demagog, un irresponsable, un polític sense idees, que viu del rèdit electoral aconseguit a través d'una desgràcia i que, això sí, ha sabut convertir en crèdit polític a cop de talonari (vegeu els 400 euros que ara ens concedeix i ara ens treu), i d'efectes mediàtics que no fan més que alimentar la vella dicotomia entre dretes i esquerres, obsoleta de per sí en un segle XXI instal·lat ja en altres registres i en discussions polítiques que res no tenen a veure amb un estil i una pràctica política, la de Zapatero, que encara beu de les fonts de la Revolució francesa.

In memoriam: Pere Rodeja, el guardià dels llibres

noreply@blogger.com (ALBERT) — Thu, 03 Dec 2009 22:14:00 +0000

Coneixia en Pere des de feia més de trenta anys i avui l'he anat a acomiadar, com tants d'amics, a l'església de Sant Feliu de Girona. Se'ns farà estrany entrar a la Llibreria Geli i no trobar-hi en Pere a l'altra banda del taulell, amb les ulleres a mig nas i el somriure afable en un rostre de bonhomia sincera. En Pere era l'ànima de Can Geli i ara els llibres han perdut el seu punt; ho deia -i quina raó que tenia- el rector Joan Baburés a l'homilia de l'enterrament: en Pere es presentarà davant del Creador amb un gruix d'obra bona forjada en el consell dels llibres i, de ben segur, que l'ajudarà a situar el punt en el Llibre de la Vida.

En Pere hi era sempre a can Geli; va formar part de la seva vida durant una pila d'anys i a tots els qui anàvem a la llibreria a cercar, recercar, badoquejar o demanar consell, trobar en Pere darrere d'aquelles piles de llibres ens donava una tranquil·litat imprescindible; saber que si ell era allà res no podia fallar i que no sortiries amb les mans buides.

En Pere era un gran conversador, interessat en tot, en política sobretot. Un home de conversa fàcil, que si no en tenies ganes te la feia desgranar; un rar especimen d'un món que desapareix, un autodidacta, experimentat en la formació de la vida, expert diagnosticador de la realitat, referent d'un món de mots i papers fets literatura, ciència, cultura i arts.

Benvolgut Pere, descansa en pau i segueix guardant els llibres, la teva gran passió i el nostre gran agraïment.

noreply@blogger.com (ALBERT) — Mon, 30 Nov 2009 20:08:00 +0000

"El calaix de la Història és d'allò més cruel i pesat"

Episodis de la Història (I)

noreply@blogger.com (ALBERT) — Mon, 30 Nov 2009 19:49:00 +0000

ΜΟΛΩΝ ΛΑΒΕ

Molon labe!

"Veniu i agafeu-les"

Segons l'historiador grec Plutarc (ca 50 - ca 120 dC), aquesta va ser la resposta que el rei d'Esparta, Leònides I, va donar als exèrcits del rei persa Xerxes I quan li van demanar que deposés les armes i es rendís. La frase, que va recollir la tradició oral, és un exemple de laconisme (poques paraules per dir moltes coses, de manera ingeniosa).

La dignitat del PSC

noreply@blogger.com (ALBERT) — Mon, 30 Nov 2009 09:09:00 +0000

Aquest cap de setmana hem conegut que el famós editorial conjunt dels editors catalans de premsa escrita no era ni tan espontani, ni responia tant a l'interès general de país. Després de filtrar-se que la iniciativa va néixer de l'entorn del PSC i de l'entorn més immediat de l'inefable Conseller Nadal, a través del seu germà (un d'ells!), Rafael Nadal, director d'"El Periódico", que ràpidament es va afanyar a desmentir que hi hagués participat, ara hem rebut amb estupefacció (almenys jo!) com el mateix diari aprofita l¡'avinentesa per repartir, en l'edició del diumenge, milers d'enganxines amb el mateix lema del títol de l'editorial.

En un post anterior ja vam opinar sobre l'editorial en qüestió, i sobre la qüestió de la sentència del Tribunal Constitucional plantejada en termes de "dignitat" de país. No senyors, no és això ! La dignitat de Catalunya no vindrà, ni més ni menys, de com es redacti finalment la sentència que, per cert, no s'hauria de proudir a aquestes alçades; el millor que podria fer el Tribunal Constitucional és inhibir-se de sentència, davant de la impossibilitat de generar un mínim acord (ja no dic consens) de majoria suficient per a dictaminar sobre el recurs de l'Estatut. Clar i català.

Amb l'editorial conjunta dels editors el que es volia és preparar l'opinió pública i publicada per a aquesta sentència, en una operació molt calculada i milimetrada políticament per maquillar la pèssima actuació del PSC (contraris a tot el moviment de consultes populars per la independència) i, sobretot, de la part socialista del Govern de la Generalitat, inclòs el seu President escultura de sal, incapaç d'assumir el seu paper institucional i de liderar una actuació unitària i contundent al Parlament de Catalunya i al Congrés de Diputats via diputats catalans de totes les formacions polítiques (recorden Solidaritat Catalana ?). Un president que, no obstant, no dubtarà en penjar-se les medalles que calguin amb tota la caradura que calgui quan sigui el moment.

La dignitat de Catalunya no està en joc perquè som el que som, encara que els magistrats del Tribunal Constitucional neguin el concepte de Nació (sigui al Preàmbul o a l'articulat, és igual), i vulguin fer dependre l'autogovern de Catalunya de la Constitució Espanyola i no dels drets històrics, reconeguts pel mateix Estatut, com si això de Catalunya ho hagués inventat la Constitució.

En el fons, el PSC està maniobrant per a desviar l'atenció del veritable fenomen que preocupa els entorns de poder de Madrid que no és altre que les consultes populars per la independència. La demostració de força, energia i il·lusió d'aquest cap de setmana n'és una bona prova. El més d'un centenar llarg de municipis que el proper 13 de desembre es manifestaran per la independència de Catalunya, en un acte de legítima expressió popular, demostra que a la ciutadania d'aquest país ja no li valen més pròrrogues i que, o els polítics, tots, prenen la iniciativa, o algú la prendrà per ells.

El fotoarxiu Centelles i una Generalitat pèssima

noreply@blogger.com (ALBERT) — Sun, 29 Nov 2009 08:09:00 +0000

Els fills del fotògraf Agustí Centelles acaben d'anunciar que han venut l'arxiu fotogràfic del seu pare, mort el 1985, al Ministeri de Cultura del Govern espanyol i que tot els fons fotogràfic passarà a l'Arxiu Documental de la Memòria Històrica de Salamanca.

Els fills han apel·lat al lliure mercat per justificar la tria del Govern espanyol en detriment d'altres entitats privades i, sobretot, de la Generalitat de Catalunya. Segons els familiars "la oferta económica del Ministerio no era la más alta que habían recibido aunque estaba bastante por encima de la que había hecho la Generalitat, "que no llegaba al medio millón de euros" (EFE, a través de La Vanguardia). Sincerament, molt trist.

El Departament de Cultura, sobre qui recau, després de tenir les competències exclusives en aquesta matèria, segons reconeix l'Estatut de Catalunya, ha estat incapaç de fer la seva feina i, també segons els fills, ha presentat un projecte museístic "inconcret i inadequat".

Què ens volen dir els fills amb aquests adjectius qualificadors d'un Departament de Cultura que hauria de excel·lir en la conservació del nostre patrimoni històric, artístic i documental? Que potser no valia la pena, senyor Conseller Tresserras, afrontar el repte no des d'un punt de vista econòmic, sinó nacional?

Que potser no valia la pena conèixer quina era l'oferta concreta del Ministeri per igualar-la i millorar-la, amb esforç i amb valentia?

Aquesta és una Generalitat de mediocres i de pèssims gestors, una Generalitat de filibusters i de perdona-vides, una Generalitat d'hereus-escampa que no tenen cap rubor en dormir panxa-contents mentre el patrimoni de tots s'escapa per totes les esquerdes, i ja són moltes, que es produeixen en el gran edifici de la Nació, una Generalitat que no mereixen i que tampoc no ens mereixem nosaltres.

Senzillament, una pena, una notícia trista, molt trista, i que no fa més que continuar sembrant interrogants sobre el veritable propòsit d'ERC a l'entrar el Govern.

Tanta comèdia per recuperar els arxius de Salamanca i ara nosaltres mateixos els donem nous fons del nostre patrimoni. Que Déu ens agafi confessats... i potser, ni així !

"La dignitat de Catalunya", una anàlisi en fred

noreply@blogger.com (ALBERT) — Fri, 27 Nov 2009 22:54:00 +0000

He llegit amb atenció, i no una sola vegada, el text "La dignitat de Catalunya", editorial conjunta de les dotze principals capçaleres de premsa escrita editades al nostre país. La iniciativa és novedosa perquè mai, fins ara, els editors de premsa havien articulat un manifest, en format d'editorial conjunta, per a prendre posició en relació a un tema polític.

La iniciativa és novedosa perquè la situació és excepcional, com mai no ho havia estat des del gran pacte constitucional de la transició democràtica. Catalunya ha viscut moments difícils, segurament de penalitats i repressió molt més grans que no pas ara, és cert, però a diferència d'aquests, el moment actual és molt més perillós per a la nostra supervivència: Catlaunya ja no és el país articulat i capdavanter que era, no ens enganyem ni pretinguem enganyar a ningú; hem passat en un tres i no res de sis a set milions amb un gruix de població que som incapaços d'assimilar ni d'integrar, perquè no hi ha país al món que, sense els recursos de l'Estat propi, pugui fer una tasta d'aquestes dimensions titàniques; ens trobem, també, amb una dilució, cada vegada major, del principal instrument de cohesió social que és la llengua catalana, qüestionada per alguns, i no pocs, i cada vegada menys usada per els altres, tampoc no pocs; la nostra posició econòmica s'està debilitant perquè la iniciativa privada empresarial, veritable motor de la recuperació nacional durant dècades, fuig per cames per a residir a d'altres comunitats autònomes que, no com nosaltres, ofereixen millors avantatges fiscals i econòmics; l'Estat continua practicant una política d'estrangulament econòmic sigui via del finançament escatimat, d'un tractament fiscal injust que desequilibra Catalunya, volen equilibrar les comunitats teòricament més pobres, escatimant infraestructures bàsiques per a modernitzar el país i per a garantir la seva vertebració en el present i en un futur immediat; un Estat que calcula molt bé els seus moviments i les seves propostes, que juga -i que bé que ho fa- a separar i a matisar fent que no hi hagi qui es pugui entendre quan es juga amb els sentiments de les persones d'aquí i d'allà.

La dignitat de Catalunya no depèn d'una sentència de l'Estatut, però sí que en depèn la seva llibertat. Una llibertat amenaçada per la nostra pròpia indecisió, per la servitud d'alguns i les ànsies de poder dels altres, una llibertat escatimada perquè no hi ha camí possible més enllà, perquè quan un dels dos no vol entendre's amb l'altre, no cal insistir fins a l'extenuació perquè tot serà en và.

No és correcte fiar el futur de Catalunya a dotze jutges sense autoritat moral, encara que la puguin tenir legal. El Tribunal Constitucional podrà dictaminar el que vulgui, i publicar una sentència clara i diàfana, no rocambolesca, recargolada i interpretativa, tal i fa, perquè al cap i a la fi la sentència ja fa temps que està clara en el sentit de barrar el pas a un camí que la mateixa LOAPA va encetar fa molts anys i que les tossudes majories parlamentàries imprescindibles van anar prorrogant a l'espera del moment just i precís. Però la Història és molt tossuda, massa tossuda fins i tot.

I en tot aquest context agitat, hi ha un element que no cal perdre de vista i és la transformació, gradual però accelerada, del catalanisme polític des de posicions nacionalistes a posicions sobiranistes, o digueu-ne independentistes. Les noves generacions del catalanisme seran residualment nacionalistes, això és avui per avui gairebé segur. Ells pendran el relleu d'una generació actual, la nostra, que és incapaç de trobar el camí més enllà dels trams recorreguts amb les fórmules estatutàries.

És en aquest moment d'història anticipada quan hauríem de saber estar a l'alçada dels fets i de les circumstàncies. La Constitució espanyola preveu que la reforma del propi text (art. 166 CE) es pugui fer en base a la iniciativa prevista a l'article 87.2 CE que estableix: "Las Asambleas de las Comunidades Autónomas podrán solicitar del Gobierno la adopción de un proyecto de ley o remitir a la Mesa del Congreso una proposición de ley, delegando ante dicha Cámara un máximo de tres miembros de la Asamblea encargados de su defensa".

Així doncs, cal exigir al Parlament de Catalunya, dipositari de la sobirania del poble de Catalunya, ho digui o no ho digui la Constitució i l'Estatut, que, en el cas d'una sentència del Tribunal Constitucional que disminueixi el text de l'Estatut actual, en la mesura que sigui, promogui a través d'un Projecte de Llei presentat al Congrés de Diputats la reforma del Títol VIII de la Constitució per la via que la pròpia Carta Magna preveu, en un acte de renovació de la Solidaritat Catalana.

La dignitat de Catalunya no depèn de la sentència de l'Estatut, és cert, però sí que en depèn la nostra igualtat social i la nostra convivència fraternal com a Nació lliure i sobirana.

Desgavell educatiu i calendari escolar

noreply@blogger.com (ALBERT) — Wed, 25 Nov 2009 21:02:00 +0000

Al sistema educatiu d'aquest país només li faltava una proposta com la del nou calendari escolar per acabar-lo de rematar. El conseller Maragall s'ha cobert de glòria amb la justificació dels canvis escolars (que no pedagògics ni educatius, no us equivoqueu), proposant que les famílies dediquin la setmana de festa del febrer a l'esquí, com si fos tan senzill, tan barat i tan automàtic que en temps de crisi estiguem per aquests menesters.

Si algú em pot convèncer de les bondats del nou calendari escolar que ho intenti; ja li dic, d'entrada, que no ho aconseguirà. Es miri per on es miri, la nova proposta és un despropòsit, una bajanada; és el paradigma del desgavell i el desconcert que regna en el Govern, incapaç de tocar de peus a terra i de donar resposta als veritables problemes que té plantejats el país.

Senyor Maragall, el sistema educatiu no necessita un nou calendari escolar, i menys aquest, que no aporta res, que no facilita res, que ho complica tot encara més. Començar una setmana abans el setembre deu ser una concessió de galeria mediàtica, però no arregla res. Si volia arreglar quelcom, hagués dictat de començar el primer dia de setembre. Però vostè i jo sabem que això és gairebé impossible si tenim en compte que, enguany, la Conselleria ha tardat molt més que d'altres anys en fer els nomenaments de mestres i que, a finals de setembre, encara no tots els mestres no estaven a les aules. Com vol començar el set de setembre?

Treure la jornada intensiva de juny ha estat una altra concessió a la galeria mediàtica. Vostè sap a quin país viu? vostè sap com se suporta el calor en una aula a ben dinat d'un dia qualsevol de juny sense aire acondicionat? Perquè, que jo sàpiga, les escoles deuen ser els únics equipaments públics que no disposen d'aquest servei, considerat ja de primera necessitat per particulars, empreses i administracions públiques. Els únics que no el tenim som les escoles.

Senyor Maragall, vostè sap i jo també, que el sistema educatiu adoleix d'altres mals, molt més greus, que no es resolen amb un calendari escolar d'aquestes característiques. Els problemes de de l'educació a Catalunya són l'excessiva diversitat, agobiant, insuportable, de saturació de l'aula, la disminució de nivells, la reculada en els hàbits i les actituds, l'excessiva ocupació de ràtios d'aula, les reduccions de jornada dels professors que minva la qualitat, la desorientació curricular, amb canvis cada dos per tres que només beneficien les editorials, la incapacitat per afrontar els problemes d'autoritat, la manca d'una cultura de l'esforç, del treball i de l'excel·lència que es promoguin des de l'alta administració educativa...

Vol que li'n reciti alguns més de problemes als quals vostè hauria de fer front? Vol que li digui, senyor Maragall: ha perdut la carta de navegar i així ens la farà perdre a tots.

Camí de sorra

noreply@blogger.com (ALBERT) — Wed, 18 Nov 2009 20:14:00 +0000

Dibuixem a la sorra un camí,

llarg i profund com la vida,

amb els nostres dits tracem

esperances i desigs.

Però la tempesta de l’onada

desdibuixa aquell camí

que tan bé hem traçat

i ens omple d’enyorança.

Cap adversitat ni contratemps

no ens pot fer desaparèixer

ni deixar-nos orfes en la sorra

la línia compromesa dels vents.

Tornarà la tempesta i l’onada

forta i tossuda,

mes no pateixis perquè sempre

els dits dibuixaran el camí.

I en la sorra quedarà

escrit el teu nom.

L'arquer

noreply@blogger.com (ALBERT) — Thu, 12 Nov 2009 22:08:00 +0000

Diuen els historiadors de l'art que es tracta d'una obra de joventut del gran Miquelàngel, de quan devia tenir uns catorze anys. representa un púber arquer, d factura suau i estilitzada, amb una testa de rostre que recorda molt al futur David, que l'artista va esculpir, per encàrrec del govern de Florència, d'un monòlit de marbre.

Sigui com sigui, i ja en traurem l'entrellat, l'obra recorda molt la factura del geni del Cinquecento, tot i que no amb les formes ni amb l'estil que assolirà en la seva plenitud artística.

Tornarem a Aranjuez, Anna !

noreply@blogger.com (ALBERT) — Fri, 30 Oct 2009 14:31:00 +0000

És una tarda de final d'octubre, a mig camí entre la setmana laboral i el cap de setmana de descans. Ahir era festa a Girona, Sant Narcís, i avui queda com aquell dia de ningú, mig endormiscats en un esdevenir horari més lent, més reflexiu, més melancònic.

A ben dinat, se m'acudeix obrir la tarda amb la melodia del segon moviment del Concert d'Aranjuez de Joaquín Rodrigo. Mentre la guitarra va desgranant la seva melodia arabesca, de cargolades giragonses melòdiques, de tirabuixons harmònics, la ment va fent de les seves, lliure en aquesta explosió de sensacions.

Aranjuez em porta molts de records... ens en porta molts, Anna! Vam visitar el poble, el palau i els seus famosos jardins durant el viatge de nuvis, ara fa més de vint anys. Uff ! que n'erem de joves i com veiem la vida. Aranjuez va ser la trobada de la sensibilitat, de la bellesa, d'un ritme vital perdut ja fa molts anys.

No hi hem tornat més, i ben bé no se per què no hi hem tornat ! Serà que aquest ja no és el ritme de la nostra vida, ocupats tots plegats en viure més de sensacions que de sentiments, de presses més que no de pauses, de força més que no de reflexió. I de totes les imatges d'Aranjuez em ve al cap i a la vista un gerro barroc del jardí reial amb uns jaumets plantats i florits e principis del mes d'abril i d'un ambient carregat d'humitat, ple de nostàlgia però d'una forta càrrega emocional. I d'una música que circula per les venes com a antídot contra la mediocritat, contra la deixadesa o la insensibilitat.

Tornarem a Aranjuez, Anna i recuperarem aquest esperit perdut i reviurem el que només tu i jo sabem !

Agraïments o adulació ?

noreply@blogger.com (ALBERT) — Thu, 29 Oct 2009 20:50:00 +0000

Avui era el dia de la Festa Major de Girona i he assistit a dos dels actes centrals de les Fires: l'Ofici Solemne en honor del patró, Sant narcís, bisbe i màrtir, i la cantada d'havaneres a les escales de la imponent i magnífica Catedral.

Al matí, a l'Ofici, el bisbe Francesc Pardo, tot just complert un any d'episcopat a Girona, ha dedicat una part de la seva homilia a lloar les magnífiques claus de volta gòtiques recentment restaurades de l'església, antiga catedral, de Sant Feliu, on es troba el sepulcre del patró i on, cada any, se celebra la Missa de Festa Major. Després de la lloança ha vingut l'agraïment i, sense cap pudor ni mirament, ha atribuït la gràcia de la restauració (magnífica, per cert) al Conseller Joaquim Nadal i al seu equip de la Conselleria (!).

A la tarda, a les escales de la Catedral, al final de la tradicional cantada d'havaneres, el grup Terra Endins ha dedicat l'última peça, la popular sardana "Girona m'enamora", també al Conseller Joaquim Nadal i a l'alcaldessa Anna Pagans pel suport que, des de sempre, els han donat (!).

No us he pas d'enganyar, aquests agraïments m'han sorprès i indignat alhora. No perquè no sigui de ben nascut ser agraït. M'han indignat perquè és dubtós, al meu entendre, el mèrit personal que hi ha darrere d'aquest agraïment. Tant en un cas com en l'altre, crec que l'actuació del senyor Joaquim Nadal no ha anat més enllà de la seva estricta responsabilitat com a càrrec públic, primer com a alcalde i ara com a conseller. Fer gestions, teixir complicitats, procurar voluntats, donar facilitats és precisament la feina que ha de fer qualsevol polític que exerceixi el seu càrrec com a servidor del bé públic. Però més enllà d'això, no crec que hi hagi cap altre mèrit perquè, ni en un cas ni en l'altre, que jo sàpiga, el senyor conseller no hi ha posat ni un duro de la seva butxaca en subvencionar aquestes dues activitats, ni li havia de posar, ni hagués estat correcte que fos així. El senyor conseller s'ha limitat a fer la seva feina, ben feta això sí, però la seva feina, però no més.

Massa sovint en aquesta petita ciutat, que alguns encara volen grisa i aturada, s'ha donat culte cívic a la persona, quan el mèrit de ben segur que és de la comunitat; s'ha fet i s'ha permès que és fes i ja seria hora de canviar d'actituds, de trencar motlles i de desfer comportaments que, per excessivament i carrinclonament personalistes, semblen més típics del feudalisme que d'una societat moderna.

Senyor Bisbe, si em permet, avui no ha estat del tot encertat en la seva homilia perquè agrair personalment al conseller o alcalde que, des de fa trenta anys el dia 29 d'octubre, ocupa, indistintament, el primer banc de la dreta i de l'esquerra de l'església de Sant Feliu la restauració d'una església que ha estat finançada amb fons públics de la Generalitat de Catalunya que paguem entre tots, és com donar al Cèsar allò que és de Déu i no donar a Déu a llò que és del Poble. I el poble reunit avui per a honorar el patró de Girona s'hagués sentit més comunitat si el Pastor del ramat els hagués donat les gràcies perquè tots allà érem Generalitat de Catalunya; en qualsevol cas, al Conseller se l'hauria de felicitar per haver fet ben feta la feina per la qual ha estat nomenat, no per ser el subjecte responsable de la restauració, que ha estat el diner públic.

Segurament, són coses de matís o de formes, però a vegades un pot arribar a pensar que no són tan innocents aquests agraïments, ni tan espontanis, ni tan desinteressats i que, sovint, la frontera entre l'agraïment i l'adulació és tan, tan fina, que s'ha d'anar molt en compte amb com es diu, on es diu i a qui es diu. De totes maneres, és una impressió personal !

noreply@blogger.com (ALBERT) — Thu, 22 Oct 2009 19:13:00 +0000

EL GRECO, Martiri de sant Maurici (detall, 1580-82)

Pla n'hagués dit "una collonada", però no ens dóna la gana

noreply@blogger.com (ALBERT) — Thu, 22 Oct 2009 12:52:00 +0000

Si no tinc mal entès, el Consell Escolar de Catalunya ha proposat que, a partir del proper curs, les vacances de Nadal i de Setmana Santa passin a anomenar-se, respectivament, vacances d'hivern i de primavera. Sincerament, ho trobo una "collonada", en paraules de Josep Pla. Una "collonada" que no deixa de ser important, perquè amaga una forta càrrega ideològica i malintencionada. Les esquerres d'aquest país, que són les que marquen el pas de la política, s'han tornat definitivament boges i ens amenacen amb encomanar la seva bogeria a tort i a dret.

Aquest país és de tradició cristiana, agradi o no agradi, perquè en la base de la societat hi ha un pòsit cultural i històric que no es pot menysprear. L'onada laïcista i iconoclasta de la revolució Francesa ja va intentar-ho en el seu moment, creant un calendari "laïc" que substituís les antigues denominacions temporals d'arrel romana (adoptades pel cristianisme) per noms inventats i impersonals que van voler canviar el nom de les coses, quan el nom de les coses ja sabem que no fa la cosa però la identifica. L'invent, evidentment, no va triomfar, i els antics brumari, termidor i floreal, per posar tres exemples, van caure a l'oblit de les reformes que no tenen raó de ser i, per tant, endreçades al calaix de la Història, que és un calaix d'allò més cruel i pesat.

Ara, el nostre govern tripartit vol emular els revolucionaris francesos amb una proposta totalment fora de mare. Sincerament, sou uns pocasoltes, membres del Consell escolar de Catalunya que hauríeu de vetllar per resoldre els greus problemes que té plantejats l'educació d'aquest país i que ningú no s'atreveix, no gosa, no pot, ni vol resoldre.

Que vosaltres digueu que ara les vacances hauran de tenir un altre nom no contribueix, en res ni per a res, a resoldre cap, ni un, dels problemes de l'educació ... i mireu que en són de greus.

És més, suposo que també passarem a anomenar les festes d'altres religions i cultures amb aquest criteri, i que ja no parlarem més ni de Ramadà, ni de la festa del xai... o és que aquestes cultures, que no són la nostra, sí que mereixen un respecte, ni que sigui pel pes de tants segles que porten a la seva esquena ?

Sou uns necis, dit amb tot el respecte que us mereixeu, però no per això no deixeu de ser-ho i em sembla una pocasoltada fer una proposta d'aquestes característiques en el context en què ens trobem. No teniu res més a fer que això? No podeu construir cap més raonament ni fer cap més proposta per a pal·liar els dèficits educatius que no sigui aquesta? Perquè si és així, no cal que us torneu a reunir, dissolgueu-vos pacíficament i anéu a passeig. De totes maneres, sigui com sigui, nosaltres seguirem dient que les vacances de Nadal són de Nadal i les de Setmana Santa són de Setmana Santa, només faltaria, perquè sinó per què les fem? Cordialment, una salutació.

Hipàtia d'Alexandria

noreply@blogger.com (ALBERT) — Sat, 17 Oct 2009 20:39:00 +0000

He anat a veure la película "ÀGORA" d'Alejandro Amenábar i us la recomano. No entro a comentar, ni tan sols a valorar, la seva qualitat cinematogràfica, sinó les sensacions que m'ha produït en el mateix moment i després de veure-la.

Àgora és la metàfora d'un món que s'acaba, l'Antiguitat, per donar pas a una nova època que encara ni s'endevina. És la poesia d'una humanitat que lluita entre la fe i la raó, entre la ciència i la religió, entre el dubte i la creença. És el món que s'esgota, lentament, sense fer soroll, per donar pas a un nou naixement. És la nostàlgia del que no vam ser capaços de conservar ni de llegar a la posteritat. És la brutalitat d'una quotidianietat difícil, tremendament violenta. És l'inici d'una religió que es converteix en oficial d'estat i que assumeix el paper de la seva predecessora en una lluita de faccions que no té control ni espera, que sap que acabarà per imposar-se per damunt de la més feble, sense cap concessió.

I al mig d'aquest món antic que s'acaba, emergeix la figura d'una dona: Hipàtia. Un personatge històric del qual se'n sap molt bé la mort, però poc de la seva vida. Filla de l'últim director de la gran Biblioteca d'Alexandria.

Hipàtia ha estat un personatge històric conegut de sempre; al Renaixement, el pintor Rafael la va incloure a la seva galeria de científics i filòsofs del mural "L'escola d'Atenes" que va pintar per a les Estances dels Palaus Vaticans; amb posterioritat, en època de la Il·lustració i, més tard, del Romanticisme, Hipàtia va ser idealitzada com a símbol de la raó i del coneixement per damunt de la religió. La cruesa de la seva violenta mort no va fer més que accentuar, fins a mitificar-los, els mèrits d'una dona de la qual, malauradament, no se'n coneix cap obra escrita que l'hagi perviscut.

Hipàtia és matemàtica, astrònoma i filòsofa. Immersa en la violència de l'època, pertany a un món que s'escola inexorablement i que ja no l'entén. Hi ha un moment a la película que, al meu entendre, és dels millors. Quan Sinesi, bisbe Cirene, li demana que es converteixi al cristianisme, ella li contesta que no pot perquè, com a filòsofa, té el deure de dubtar del que creu. Extraordinari !

Catalans de sempre, catalans de segona

noreply@blogger.com (ALBERT) — Fri, 16 Oct 2009 11:19:00 +0000

Aviso ja d'entrada: escric aquest post des de l'enuig i amb voluntat d'una certa protesta. M'explicaré. Ahir vaig assistir a un cine-fòrum sobre la pel·lícula "Cataluña-Espanya" organitzat com a acte de dinamització de la militància de CIU de Girona, prèvia a la precampanya electoral que haurem d'endegar aviat.

El cine-fòrum va comptar amb la directora del film i amb un dels personatges que hi intervenen. En el col·loqui posterior, en el qual vaig intervenir, el personatge en qüestió va exposar la seva opinió sobre la realitat catalana i la decisiva contribució que els andalusos emigrats a Catalunya durant els anys 60 havien fet al present i al futur d'aquest país. En va dir moltes de coses, en un to de veu massa crispat, per al meu gust, segurament ressentit, fins i tot amargat. Semblava com si encara fos emigrant acabat d'arribar, com si no se sentís bé amb ell mateix i aquest neguit el projectava als altreds, a l'auditori sencer, que l'escoltava cada vegada més inquiet.

Neguit que va culminar en un moment donat quan va interpel·lar l'auditori que l'escoltava amb silenci i atentament amb la pregunta següent: només ens volíeu per treballar? Per concloure definitivament que la riquesa d'aquest país, Catalunya, s'ha bastit per l'aportació, gairebé transcendent, d'aquests immigrants que han treballat per enriquir el país i sense els quals no seríem res, o almenys no seríem el que som.

Dit això, va concloure que el mestissatge és la raó de la riquesa, que és bo i necessari, que Catalunya és això, ens agradi o no ens agradi i que el futur d'una Catalunya independent s'ha de bastir sobre la base del bilingüisme.

Dit això, ja em vaig remoure a la cadira, però el temps anava a contrarellotge i la nit i el cansament se'ns tirava a sobre.

Però avui no ho vull deixar passar i m'hagués agradat dir-li que, a diferència d'ell, jo no sóc mestís i no me'n sento culpable. Tampoc ell se n'hauria de sentir de ser-lo perquè no és important ser-ho o no ser-ho si se n'és o no se n'és lliurement. Però que ara sigui moda per a una certa ideologia política o cultural que el mestissatge és més adequat, bo, necessari o convenient que no pas la realitat contrària, no ho compartim tothom. Segurament, ells va trenta o quaranta anys que contribueixen decisivament a la construcció i enaltiment d'aquest país i, evidentment, també hi hem de comptar amb la seva aportació per a fer-lo més gran encara, però això no treu, de cap de les maneres, que a l'altra banda, en el nostre cas, hi ha encara gent, encara que cada vegada siguem menys, els qui, per història, per atzar, per voluntat, per elecció, per convenciment, o simplement per atzar, no ens hem barrejat amb els altres. Gent que continuem pensant que Catalunya val la pena, però no una Catalunya adulterada, canviada, aiguabarrejada fins a l'extrem, distorsionada, sinó una Catalunya que volem que tingui en la nostra llengua, que la volem pròpia, l'eix de la seva veritable reconstrucció plena, que no ens conformem amb aquest bilingüisme que prediquen perquè la nostra identitat no té cap altre tret diferencial bàsic que no sigui la llengua i en depèn la supervivència, així de clar. No volem que menstinguin aquells qui fa vuit-cents anys, com a mínim, que treballem per a aquest país i que, com ells, hem tingut moments molt difícil però continuem sent aquí.

Senyor personatge del film en qüestió, la seva Catalunya és tan Catalunya com la nostra, segurament, no ho dubtem, perquè la formen dones i homes que viuen aquí i ho volen fer en pau i per convenciment, però no oblidin mai que la nostra Catalunya és tan Catalunya com la seva, perquè si encara podem parlar de Catalunya és per aquests que fa vuit-cents anys, com a mínim, que també som catalans, i no de segona, com ens volen fer creure.

El Nobel d'Obama, o quan Europa adula EUA

noreply@blogger.com (ALBERT) — Fri, 09 Oct 2009 15:36:00 +0000

Adular: Afalagar (algú) servilment, per guanyar-se la seva voluntat.

Sembla que aquesta vella i cansada Europa no deixarà mai de sorprendre'ns. Ho ha tornat a fer avui, i al món sencer, fins i tot al propi interessat, que ha estat despertat a corre-cuita del seu profund són, amb la concessió del Nobel de la Pau al president dels EUA, Barack Obama.

Hi estic en contra, i expresso el meu enuig més sincer perquè no, com deia el poeta, tot ho té per fer i encara no ha demostrat, més enllà de les paraules i els gestos, que realment ho pugui acabar fent.

Certament, hi ha hagut gestos, només faltaria, després de la tan denostrada, criticada i vil·lipendiada presidència de Georges Bush. Amb tot, cal fer notar que un any després de la seva primera i principal promesa, Guantánamo encara està per tancar i que segueix embrancat amb tropes d'ocupació a Irak i a Afganistan, això sí sota el paraigües de l'ONU en aquest últim cas.

Fins ara, els premis Nobel, que jo sàpiga, no es concedien a promeses, ni el de Química, ni el de Matemàtiques, ni el de Física, Literatura o Medicina, tampoc el de la Pau, que és el més emblemàtic de tots. L'any guanyat per mèrits propis molts lluitadors incansables, gent que ha contribuït fermament a assolir-la en llocs i en moments difícils, per no dir impossibles. També és cert que en alguna ocasió s'ha concedit a gent que, més tard, s'ha demostrat que no el mereixia, però això ja és una altra cosa.

El que fins ara no havia passat és que concedissin el Nobel com a crèdit, per avançat, a algú que deu els seus mèrits a simples gestos, potser molt importants perquè se n'espera molt, però gestos al cap i a la fi.

A què respon, doncs, la concessió del Nobel si, com sembla, no ha estat deguda a pressions de l'entorn del govern americà (!). Només se m'acut una explicació: la simple i antiga adulació, les ganes de ser els primers en reconèixer el que ha de venir, si és que ve, els que volen combregar abans de confessar o fer Pasqua abans de Rams. Europa, la vella Europa, segueix depenent d'Amèrica i ho demostra una vegada més premiant el tòpic quan encara no ha tingut temps d'esdevenir utopia ni mite, premiant el vent favorable, allò que queda bé, el que és moda, i gastant el patrimoni acumulat de seriositat, rigorositat i dificultat de tants d'anys.

I els catalans en sabem molt d'això: no és que no hàgim tingut personalitats que hagin destacat en el camp de les lletres, per exemple, i que no s'hagin proposat noms per a reconèixer una cultura minoritzada, amenaçada i desprotegida, gairebé en perill d'extinció. Us imagineu l'empenta que per a nosaltres, catalans, hagués suposat donar el Nobel de Literatura a qualsevol dels nostres poetes i escriptors més insignes? Doncs no, se'ns ha negat sistemàticament i ja no sabem si és per manca de qualitat, per pressions o senzillament per no estar a la moda. No voldria creure, sincerament, que la raó ha estat aquesta última, tot i que la decisió d'avui no me'n fa pas estar segur del tot.

Només una simple recomanació al president Obama: faci un gest que l'honoraria, com ja va fer precisament un nostre insigne esportista, i renuncïi al premi no per despreci sinó per justícia, fins que no se'l mereixi per fets i solucions, i no per promeses i gestos.

Una visió onírica per a una època manierista

noreply@blogger.com (ALBERT) — Tue, 06 Oct 2009 19:58:00 +0000

EL GRECO: Laocoonte (1614)

El catalanisme: del nacionalisme al sobiranisme

noreply@blogger.com (ALBERT) — Mon, 05 Oct 2009 13:19:00 +0000

La consulta popular d’Arenys de Munt ha fet replantejar no poques estratègies en la societat catalana, sobretot en els partits polítics; estratègies que afecten l’essència del catalanisme polític, aparegut a mitjan del segle XIX com a coixí ideològic i d’acció, primer cultural i després política, a un estat espanyol centralista que despertava als corrents europeus de canvi revolucionari del liberalisme i del nacionalisme.

Des dels inicis, el catalanisme es va expressar de manera multivalent i polifacètica, tot i que aviat, a l’empara de les doctrines imperants a l’època, es va articular un doble programari polític: d’una banda, el catalanisme progressista, nascut del republicanisme a partir de la dècada de 1870, de signe laic, obrerista i federalista. Durant la revolució de 1868 es va plantejar la constitució d’un estat català, en el marc d’una república federal espanyola. Es van Articular al voltant del Centre Català i de la figura de Valentí Almirall, autor de “Lo Catalanisme” (1886), i qui va inspirar el “Memorial en defensa de los intereses materiales y morales de Cataluña”, conegut popularment com a Memorial de Greuges, l’any 1885. D’altra banda, el catalanisme conservador, pròxim al tradicionalisme i amb elements de la ideologia carlina, d’inspiració cristiana i nacionalista.

Va ser la tossuderia de la pagesia, al segle XVIII, i la tenaç inquietud de la nova burgesia industrial i intel·lectual, al segle XIX, que van permetre la recuperació del sentiment col·lectiu de pertinença i de llengua comuna com a vehicle d’expressió identitària, que va esclatar el 1833 amb la publicació, al diari “El Vapor” del poema “Oda a la Pàtria”, considerat l’inici de la Renaixença, moviment cultural i popular de reivindicació de la identitat catalana. Inspirats i liderats per figures com el bisbe Josep Morgades, el canonge Jaume Collell, mossèn Cinto Verdaguer i, més tard, pel bisbe Josep Torras i Bages, autor de “La tradició catalana” (1892) i Enric Prat de la Riba, autor de “La nacionalistat catalana” (1906). S’articulaven al voltant del setmanari “La Veu de Montserrat” i van desembocar en la creació de la Unió Catalanista, confederació d’entitats conservadores que tenia com a objectiu difondre les idees del catalanismei entre els màxims representants dels quals destacava Àngel Guimerà. Va ser precisament la Unió Catalanista acordar usar el terme nació per a referir-se a Catalunya, en lloc de regió, i el terme estat per a denominar Espanya.

Amb la profunda crisi del 1898 i la consegüent aparició a Espanya de l’anomenat moviment regeneracionista, l’anomenat “problema català” va adquirir carta de naturalesa política i tant a Madrid com a Catalunya els moviments polítics, els enfrontaments, les disquisions ideològiques i els conflictes de classe i d’interessos van produir constants anades i vingudes en un procés de recuperació de la personalitat pròpia que avançava molt a poc a poc i que no va prendre cos fins a la constitució de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925) i la proclamació de la II República i el canvi de República Catalana per Generalitat de Catalunya, com a forma d’autogovern de caràcter autònom basat en un Estatut supeditat a la Constitució espanyola.

És en el context polític d’aquesta naixent República que, el 7 de novembre de 1931, el diari El Matí publicava un manifest polític que és considerat la partida de naixement d’un partit nou: Unió Democràtica de Catalunya. Entre els 19 signants d’aquest manifest hi havia els cinc dirigents que formarien el primer Comitè d’Acció Política, després Comitè de Govern, i que seria des de llavors la direcció col·legiada del partit: Lluís Vila d’Abadal, Joan Baptista Roca i Caball, Pau Romeva i Ferrer, Josep Mª Farré Moregó i Ramon Sunyer. A aquest nucli caldria afegir-hi Maurici Serrahima i Bofill.

El nacionalisme d’UDC arrelava en la tradició catalanista i republicana de partits que durant els primers anys del segle XX havien tingut un protagonisme cabdal en l’aflorament de la consciència nacional de Catalunya. Va ser en el segon Congrés Nacional ordinari, celebrat a Tarragona el 1933, quan UDC va discutir i aprovat la ponència “Doctrina nacionalista”, redactada per Pau Romeva, Josep M. Font Cabot i Miquel Coll i Alentorn, qui la va llegir i defensar. La ponència es va aprovar amb un text que avui és d’extraordinària actualitat per al nostre partit en el context d’aquesta nova etapa del catalanisme que s’enceta tot just ara i que diu:

“Catalunya, o més ben dit, els països de llengua catalana, constitueixen una nació amb totes les característiques de tal i per tant amb tots els drets i deures que es deriven d’aquesta categoria. Propugnem per a les nacions, començant per la nostra, el respecte a llur determinació, equivalent al reconeixement del ple exercici de llur sobirania. (...) Afirmem que la millor solució per als problemes nacionals dels països ibèrics és una confederació lliurement pactada sobre les bases d’independència política, interdependència econòmica i fraternitat espiritual. Cal no oblidar, amb tot, que per a una solució confederalista no basta la conformitat d’un dels membres a confederar, ja que si mancava la dels altres, i sobretot la del que actualment detenta encara la nostra llibertat, no seria viable la fórmula propugnada. En aquest cas, l’única solució compatible amb la dignitat de Catalunya i l’únic mitjà de garantir el seu normal desenvolupament, seria la separació total i absoluta i tots els catalans tindrien el deure d’imposar-se els majors sacrificis per assolir-la i consolidar-la”.

Així doncs, nacionalisme, inspiració cristiana i justícia social que van fer d’UDC l’únic partit realment democratacristià de la II República i que, en paraules de l’historiador Tusell, tenia “posicionaments que mai no van ser dretans, sinó més aviat centristes o fins i tot esquerrans, dins del panorama polític del moment”. Un panorama polític certament complexe, que feia moure els conceptes de dreta i esquerra a banda i banda de l’eix polític, segons si es parlava de Catalunya, més radical, o d’Espanya.

En un resum final que sempre serà simplificat i, per tant, reduccionista, podríem dir que UDC, en la qüestió religiosa es va situar a la dreta, amb els altres partits catòlics, en la defensa dels drets de l’Església i de les seves institucions; es va situar a l’esquerra acceptant amb convicció la democràcia parlamentària i el règim republicà i aquest posicionament no li va donar pocs maldecaps; es va quedar al centre en la qüestió social, però un centre que a Catalunya tendia a l’esquerra, molt més que no pas a la resta de l’Estat; i, finalment, pel que fa a l’anomenada qüestió catalana, UDC va ser d’un nacionalisme integral, que només era superat en radicalitat per l’independentisme d’Estat Català.

Al capdavall, UDC va voler prendre part activament en el procés polític del seu temps, en una trajectòria de lleialtat, compromís i servei que ha estat coherent sempre amb els seus principis fundacionals i que considera, encara avui, que la fórmula confederal pot i ha de ser vàlida per a resoldre l’anomenat “problema català”.

Alícia Zapatero al país de les meravelles

noreply@blogger.com (ALBERT) — Sun, 04 Oct 2009 21:05:00 +0000

La crisi econòmica està desgastant el govern socialista a nivells apreciables electoralment, i diria que aviat ho farà a nivells irreversibles. És normal i podríem dir, sense exagerar, que la cosa déu n'hi do com s'aguanta per la quantitat de despropòsits, arbitrarietats, intervencionismes innecessaris, patinades, promeses falses, mentides i bestieses que el govern socialista ha fet en aquest primer tram de la seva segona legislatura. Sembla com si tots els governants d'aquest país perdessin el cap en refrendar el seu govern en unes segones eleccions: a Aznar li va passar aquella bogeria d'un ego pujat de to i mireu com va acabar!

La veritat és que Zapatero és, avui per avui, el pitjor cap de govern de l'Europa occidental i ha fet mèrits propis per ser-ho. Promet a tort i a dret només per acontentar la parròquia de manera instantània, sense pensar que allò que promet se li girarà en contra quan la promesa quedi buida a l'espera de la seva decisió; dóna gratificacions com si fos el rei Melcior i més tard les treu, quan els seus assessors econòmics ja han posat el crit al cel perquè els números no quadren; s'envolta de gent inepta i secundària i foragita els veritables gestors solvents que, no tardant gaire, acaben dimitint fins i tot del seu escó al Congrés, deixant-lo en evidència (Sevilla, Solbes...); pren mesures totalment incoherents, nocives o totalment intervencionistes, equivocant-se en la justa proporció de cada una d'elles: la llei del tabac, el carnet per punts, els ordinadors regalats, la píndola del dia després (Déu meu, com la patirem a no tardar aquesta decisió política!).

Però el cimal de tots els despropòsits d'aquest país de les meravelles que tot ho regala i tot ho treu, d'aquest encantador de serps, del mag de la xistera foradada que no sap treure conills, és la pujada dels impostos per gravar encara més les classes mitjanes, aquells que suporten el pes substantiu de l'economia del país a través de la inversió productiva i de la despesa. Quan la resta de l'eurozona abaixa els impostos en temps de crisi per incentivar el consum i minimitzar la baixada dels preus per manca de demanda, el senyor Zapatero fa a l'inrevés i aquesta decisió suposa la dimissió fulminant i sense dret a consideració del seu ministre d'economia més carismàtic; el mateix que aquesta setmana, coincidint amb la presentació dels pressupostos estatals al Congrés per al 2010 declarava que el Govern havia fet finalment allò que ell mai no es va atrevir a fer. El que no ha explicat Solbes és la raó per la qual no va prendre mai una decisió que endevinem que és letal i que no es podia prendre a risc de morir en l'intent. I és que el suïcidi de Zapatero tot just ha començat perquè el seu país de les meravelles s'està ensorrant com el castell de cartes que ell va construir per amagar la realitat sota l'aparença.

La píndola de la irresponsabilitat

noreply@blogger.com (ALBERT) — Mon, 28 Sep 2009 15:03:00 +0000

Les filles del president Zapatero tenen 16 i 13 anys i el seu pare les protegeix, gelosament, de sortir a la premsa argumentat els drets d'imatge a favor dels menors i el mal que els podria causar que algun desaprensiu (mancat de consciència moral, com diu el diccionari) pugués fer un mal ús de les fotografies; per això, els serveis del Palau de la Moncloa no van parar fins que La Casa Blanca va despenjar les fotografies de la família Zapatero que s'havien pres durant una recepció oficial, la setmana passada, al Metropolitan Museum de Nova York en motiu de la celebració anual de l'Assemblea de les Nacions Unides.

És aquest mateix president Zapatero qui avui ha autoritzat que la píndola postcoital es pugui vendre lliurement a les farmàcies, sense recepta mèdica ni permís dels pares, a nenes amb l'únic requisit que acreditin tenir 12 anys... sí, 12 anys, no m'he equivocat !

El govern socialista i el president Zapatero afegeixen aquesta a la llarga llista de despropòsits, irresponsabilitats, polítiques d'aparador, populisme i pocavergonyisme (com diria Josep Pla). Tot plegat és una greu irresponsabilitat i n'acabarem pagant les conseqüències, ja ho veureu.

No pot ser que per a algunes coses tractem els adolescents i preadolescents d'adults i per a altres coses els tractem de nens petits. Resulta que es necessita autorització dels pares per què els professors d'un institut puguem penjar les fotos d'activitats escolars i extraescolars en un web o en una revista escolar, i en canvi un farmacèutic o empleat de farmàcia pot despatxar una píndola per evitar les conseqüències d'un possible embaràs i ja veurem si per això demana el carnet d'identitat, perquè tal i com van les coses ja és el de menys.

Hem arribat a una situació esperpèntica en l'actual estat de coses, amb un govern que ens control·la si fumem o no, que ens diu com hem de gastar, que posa el crit al cel si els pares deixem massa estones d'internet o de televisió als fills, que traspassa constantment l'àmbit del privat i familiar per normativitzar-ho tot, i, en canvi, en allò que és de vital importància i seriositat opta per la màniga ampla més incomprensible argumentat que s'evitaran embarassos no desitjats i donant la impressió que si es pot comprar la píndola a dotze anys és que ja es considera del tot normal que es tinguin relacions sexuals a aquesta edat amb totes les conseqüències. Com quedem, o són nens o són adults, però les dues coses alhora no poden ser!

Us dono la meva opinió com a professional de l'educació que fa vint-i-tres anys que imparteixo classes: això és una greu irresponsabilitat i l'acabarem pagant. Estem creant una societat perversa i decadent, on tot sembla que estigui permès i a l'abast de la mà, una societat on res no porta conseqüències i on tot es pot prendre gratuïtament, sense esforços, sense donar explicacions, amb fredor, sense sentiments, sense humanisme.

No és aquest el camí per a educar els joves en la responsabilitat del demà, no és aquest el camí per humanitzar les relacions humanes i no convertir-les en el pur hedonisme més esclavitzant. I tingueu present que la coherència és una de les virtuts que més aprecien els adolescents i, en aquest cas, s'ha trencat la cadena

Zapatero, el nou Conde-Duque

noreply@blogger.com (ALBERT) — Fri, 25 Sep 2009 06:51:00 +0000

"Que surta el efecto, sin que se note el cuidado".

Poc abans d'iniciar-se la Guerra dels Segadors (1640), el valido del rei Felip IV, Gaspar de Guzmán y Pimentel, Conde-Duque de Olivares, l'home que dirigia els ressorts de l'Imperi espanyol mentre el rei es dedicava a caçar tot el que trobava, enviava una carta al rei exposant-li el pla que, a parer seu, havia de seguir per aconseguir unir l'antiga Corona d'Aragó en un estat centralitzat, a semblança del francès i a imatge de les lleis de Castella, que eren les que havien de prevaldre. No hi havia lloc, doncs, per a autonomies, ni federalismes, ni marxa enrere en les aspiracions d'autogovern del Principat de Catalunya que, tot i el procés de dilució de les institucions pròpies de l'antiga corona, les mantenia encara.

Que faci efecte sense que es noti és la medecina que s'ha d'aplicar a un mal endèmic -la voluntat de continuar sent- que, segons Olivares, és nefast i s'estén com una epidèmia. La uniformitat, la centralitat i la mà de ferro són els antídots que han de protegir l'Estat, el veritable poder del segle XVII, sintetitzat i perfeccionat en la persona del rei absolutista.

Que faci efecte sense que es noti abans volia dir una cosa i ara en vol dir una altra, però la recepta d'Olivares es continua aplicant sense parar, sistemàticament, metòdica, implacable. ja hem escrit en un altra ocasió que, si hi ha responsabilitat per faltes o crims o per negligència política, s'han de castigar i la llei ha de ser-hi per a tots. Però hom té la sensació que la cosa no va per aquí, que es vol desviar l'atenció, i ara precisament, per aconseguir objectius no confessats, per què tot plegat faci efecte sense que es noti la intenció.

I si no és així, em podríeu explicar per què coincideixen en el temps les accions d'enormes dimensions mediàtiques i administratives -veurem si també judicials- contra el Palau de la Música Catalana, la Sagrada Família i el Barça, per posar tres exemples? algú es creu que tot plegat passa ara, de cop, per simple coincidència, sense que no hagi hagut intencionalitat en fer-les coincidir a les vigílies que es publiqui la sentència sobre l'Estatut de Catalunya? Algú és tan il·lús encara de pensar que l'Estat, la burocràcia perfecta dissenyada per a subsistir més enllà del temps i de les persones, actua per interés general? Doncs si hi ha algú que encara pensi així que es tiri daltabaix d'un pont (és un dir !) perquè la seva innocència ratlla ja l'estupidesa.

Tres fronts oberts al cor de la joia més preuada de Catalunya, pilar sobre el qual s'ha aixecat i s'aixeca, encara, el seu procés de recuperació nacional: la societat civil. Ens hem omplert la boca en parlar de la societat civil catalana, de la burgesia com a sector dinàmic i emprenedor, que va saber integrar el poble en una il·lusió col·lectiva des de principis del segle XIX, i ara som nosaltres mateixos (mitjans de comunicació sobretot) els qui contribuïm a afeblir-la omplint-la de vituperis, permetent-ne l'escarni i posant les institucions en entredit.

I el que és més greu encara: el Govern calla. Calla en tots els tres temes i en d'altres, perquè o no té res a dir, o ja li està bé perquè el nou Conde-Duque té a Catalunya un Capità General que s'assembla més a un Corregidor.

El desori d'Huguet, el ridícul de la seva Conselleria

noreply@blogger.com (ALBERT) — Wed, 23 Sep 2009 19:05:00 +0000

El Conseller Huguet ha comès en pocs dies dos "errors" -ara dels fruits de la incompetència se'n diuen errors- que afecten la bona imatge i la credibilitat de la macroconselleria que dirigeix el republicà.

Vaig conèixer Huguet durant la meva i seva etapa de diputat al Parlament durant la VII Legislatura, fins que no va morir Pere Esteva i Huguet va passar a ocupar el seu lloc. Huguet era un home ple d'ira, de discurs exaltat, destilava amargor en les paraules, en els mots i en el missatge que propagava des de la tribuna d'oradors. Sempre em va semblar un home sobredimensionat, ubicat en un lloc que no era el seu, no sabia estar, no sabia ser i no sabia vestir. Aquest és el meu diagnòstic personal, potser equivocat, tant se val, però aquesta és la impressió que em va causar al llarg dels mesos que el vaig veure i conèixer.

Dos exemples d'aquesta incompetència són els següents: el primer, tan lamentable com el segon, és que hagi distingit entre llengua catalana i llengua valenciana en una campanya turística promoguda pel seu departament. És incomprensible i intolerable que ningú no hagi estat capaç de detectar el despropòsit i d'esmenar-lo, tan d'esquerres, tan progressistes i tan perfectes que volen fer creure que són. El segon exemple, és que si hom consulta el web del Departament d'Universitats i Recerca se n'adonarà que hi ha dos informacions simultànies, en pàgines diferents del mateix web, això sí, sobre les proves d'accés a la Universitat (les PAAU), l'antiga, vigent fins aquest any, i la nova que ha entrat en vigor aquest curs fruit de la nova Llei Orgànica d'Educació. Ja em direu si algú que entra en aquest web oficial de la Generalitat buscant informació fidedigna i concreta sobre com haurà d'afrontar la selectivitat aquest curs, pot trobar allò que busca si hi ha dues opcions radicalment diferents que porten a l'equivocació i al fracàs, si hom no se n'adona a temps.

Incompetència i despropòsit als quals ja ens tenen massa acostumats els governants del tripartit català, fins al punt que ja sembla que sigui una cosa normal. No, no ho és i no deixeu que ho sigui. És incompetència i prou, incompetència i ja està. O que la Conselleria al pobre senyor Huguet li va massa gran, que també podria ser!

Carta a un fill que fa 20 anys

noreply@blogger.com (ALBERT) — Tue, 22 Sep 2009 16:25:00 +0000

Ser pare no és fàcil, però ser fill segurament encara ho és menys. Els adults veiem la vida amb l'assossec d'haver arribat fins allà on ha estat possible en les fites que ens vam marcar, perquè si hi ha hagut esforç, no importa haver-te quedat a mig camí; ja se sap que els llistons sempre els posem més alts del que la prudència aconsella.

Ser jove, en canvi, és veure la vida amb utopia, pensant que canviar el món està al teu abast, i rebel·lant-se contra tot allò que hom creu injust. Inconformisme, il·lusió, ímpetu, contestació, ingenuïtat o innocència en un cert punt, idealisme ... i tants d'altres, són alguns dels epítets que hom podria llistar com a atributs de la joventut. I ha de ser així, i sigues així, Jordi, perquè és l'hora, però no oblidis que ser jove també vol dir saber escoltar, saber observar, aprendre i comunicar, dialogar, esforçar-se i divertir-se, compartir i responsabilitzar-se; ser jove vol dir trepitjar cada vegada amb petjada més ferma i profunda, saber triar un camí i fer-lo amb convenciment d'haver triat el millor possible; ser jove vol dir enamorar-se, gaudir de tot per petit que sigui, deixar-se portar per la brisa més suau o pel vent tramuntanal; ser jove vol dir, per damunt de tot, ser tu mateix.

Fa vint anys, la teva mare i jo ens vam llevar d'hora perquè no tenies espera... Has estat sempre així, i suposo que sempre ho seràs. Ets valent i fort, decidit, ferm de conviccions i entenimentat, tot i que massa tossut.

Vint anys és aquell moment de la vida en què t'agradaria aturar-te i fer sempre vint anys que tens vint anys. Disfruta'ls i no els oblidis, però mira sempre endavant, perquè els qui t'estimem sempre estarem al teu costat, presents o absents, perquè no cal ser-hi físicament per ser-hi en la companyia.

Estimat Jordi, sigues bona persona, sigues bon patriota, i estima per què els altres t'estimin a tu, i disculpa si, en aquest procés d'aprenentatge i educació, hi ha hagut moments en què no hem estat en el lloc que tocava; hem procurat ser coherents amb aquells valors que creiem bons per a tu, en una línia de continuïtat que vam rebre dels nostres pares i avis. Així hem intentat transmetre-t'ho.

Moltíssimes felicitats !

L'hereu escampa, a propòsit de Fèlix Millet

noreply@blogger.com (ALBERT) — Thu, 17 Sep 2009 19:18:00 +0000

Fèlix Millet ha confessat avui ser el subjecte d'un seguit d'estafes i apropiacions indegudes de diners que, dels fons de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana, van ser desviats per a engruixir les seves butxaques. La confessió, redactada en format de carta, aprofita també per escampar perdigonades a tort i a dret, i per esquitxar encara més.

Si us he de dir la veritat, la confessió de Millet m'ha causat una profunda decepció; no per ell, sobre qui ha de caure el pes de la justícia si es demostra la seva culpabilitat, sinó pel que representava. President de l'Orfeó Català, des de 1978, i de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música, des del 1990, Millet i Tusell, distingit amb honors i premis (Creu de Sant Jordi el 1999, Senyor de Barcelona el 2004 i Ciutadà Honrat el 2008) era fill de Fèlix Millet i Maristany, financer i mecenes, que havia estat president de la mateixa institució entre 1951 i 1967, promotor de l'Obra del Ballet Popular i fundador d'Òmnium Cultural (1961). Millet i Maristany era fill de Joan Millet i Pagès, industrial cotoner, i nebot de LLuís Millet i Pagès, cofundador el 1891 de l'Orfeó juntament amb Amadeu Vives. Al Mestre Millet li devem la música del Cant de la Senyera (1896) amb lletra d'un poema de Joan Maragall, que més tard va esdevenir l'himne de l'Orfeó i del catalanisme.

Profunda decepció i tristesa perquè, una vegada més, es compleix aquella regla d'or, gairebé matemàtica, que ve a dir que allò que els avis construeixen, els pares conserven i engrandeixen, els néts sho dilapiden, i de la manera més barroera i desconsiderada. Profunda decepció i tristesa perquè darrere de l'Orfeó i del Palau de la Música hi ha la voluntat, l'esforç i la tenacitat de tot un poble que va saber fer renéixer l'alta cultura després de més d'un segle de prohibicions i persecucions, introduïdes per dret de conquesta amb el Decret de la Nova Planta de Catalunya de 1716.

Profunda tristesa i decepció perquè un desaprensiu ha viscut de cara al poble i se n'ha aprofitat per a lucre personal, barroerament, dilapidant un crèdit moral que els seus passats havien aixecat per convenciment i amor a una filosofia d'interés comú que ell, precisament, no ha sabut ni entendre ni interpretar degudament, optant per demostrar, una vegada més, que l'adagi de l'hereu escampa segueix vigent.