Ja sé
que amb aquest títol sortiran els
guardians de les essències del país a anatematitzar-me ràpidament. Que s'esperin, almenys, a llegir tot
l'article i que jutgin tot seguit, que tampoc no n'hi ha per tant !
No ve
d'ara la dicotomia entre Barcelona -ciutat cap i casal- i la resta
de Catalunya, les mal anomenades
comarques o, simplement, el territori.
Al segle XIX, amb la industrialització,
es va consolidar una divisió real entre la Barcelona rica, burgesa,
progressista, moderna, tecnològica, dinàmica, laica... i un rerepaís endarrerit, provincià, tradicionalista, folclòric, rural, poc donat a canvis, conservador,
massa encarcarat i excessivament religiós.
Per
desfer aquest tòpic -o aquesta realitat-
Jordi Pujol va dedicar una bona part dels seus governs a l'encomiable
tasca de reequilibrar el país. Feu
territori, els va dir i durant dècades,
amb subvencions públiques es van construir equipaments, es van refer camins i
carreteres i es va dibuixar una nova organització territorial que situava les comarques (massa entitats per
a tan poc país) en l'epicentre d'una política que perseguia compensar donant
més a un poc territori per a massa capital.
El 1992 van venir els jocs olímpics i
Barcelona va tornar a brillar amb llum pròpia, mentre el país seguia avançant
en un context de bonança que permetia estirar el braç, la màniga i el que fes
falta.
Però
Catalunya és un país petit i quan més aviat ens n'adonem millor ho assimilarem. Si amb el barça tenim més que un club, amb
Barcelona més que una ciutat i amb Catalunya menys que un país. Em titllareu d'exagerat, ja ho sé !
però en el fons tinc una part de raó.
Us
plantejo, doncs, un exercici intel·lectual, un debat teòric, sobre el model de
país que ens cal preparar per l'endemà de la independència. En aquests últims mesos, i des de fora, s'ha posat en evidència la viabilitat d'una
Catalunya independent. Però quina
Catalunya? Aquesta és una qüestió que no
deixa de ser important si volem assegurar-ne, no només la viabilitat, sinó
també la durabilitat.
Us
plantejo, en aquest context, una
Catalunya que funcioni com una ciutat-estat,
recuperant aquell model de potències que, des de la Grècia clàssica, van cristal·litzar en la
Itàlia del Renaixement; aquelles potències que, com Florència,
Venècia, Gènova, Ferrara,
Siena, Milà o fins i tot Roma,
devien la seva genialitat i la seva potència a una ciutat-capital reforçada per un territori prou ampli i
dinàmic com per assegurar-ne
l'abastiment humà i de recursos naturals.
Catalunya,
ciutat-estat en el context d'una Europa que reconegui les nacions territorials sense
intermediaris; Catalunya,
ciutat-estat que pensi com un sol país,
sense duplicitats, sense replicar per la
teoria dels contraris en allò que tu tens i jo no tinc, el que et sobra i em
manca a mi. Durant massa temps, Catalunya ha funcionat com una balança de
dos plats, amb Barcelona en un d'ells i la resta a l'altre. D'aquesta
dialèctica n'ha sortit un país car, poc
eficient, sobredimensionat en alguns
aspectes i una capital massa orgullosa,
autosuficient, sobrada i
complaent en ella mateixa, egoista.
Creieu
que és just i necessari que es contraposi la marca Catalunya a una marca
Barcelona que coneix tothom? considereu
que ens beneficia que tot el món mundial conegui el Barça i la majoria no
sàpiga a quin país pertany? penseu que
en el context d'una Catalunya independent aquest model és sostenible ? sincerament, crec que no, però no sé si sóc l'únic.
Em van
venir al cap aquestes reflexions l'altre dia quan visitava un equipament
cultural emblemàtic, qualificat com a
equipament nacional: el Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, a Sant Cugat;
per cert, una ciutat de la segona corona metropolitana que disposa de
dos equipaments nacionals. Algú s'ha
preguntat mai perquè no es reparteixen els equipaments de primera
categoria, els nacionals, arreu del territori? algú s'ha preguntat mai perquè en el context
d'aquesta societat connectada en xarxa
els conselleries de la Generalitat continuen totes a Barcelona, amb
delegacions, això sí, a províncies?
Catalunya, ciutat-estat. No us sembla?
www.diarigran.cat