Amb petroli, la independència

La troballa de nous jaciments de petroli en aigües de les costes tarragonines obre les portes a una independència possible de Catalunya. Possible, que no vol dir probable ! perquè són dues coses diferents.

La notícia la llegíem a La Vanguardia i resumida vindria a dir que, en dos pous sondejats fa temps i desestimats, s'ha trobat petroli amb una quantitat que podria suposar extreure 8.000 barrils diaris, una producció que quadriplicaria l'actual per a tot el petroli que extreu l'Estat espanyol dels seus pous, que són molt pocs i escassos.

El propietari d'aquests pous i, per tant, de l'extracció del cru és Repsol, participada en més d'un 14 % de les seves accions per La Caixa, que n'esdevé un dels socis importants, encara que no majoritari, i molt influent.

Si aquest fos un país normal, que no ho és en res de res, la notícia no passaria desapercebuda políticament perquè si alguna cosa garanteix la independència, desenganyem-nos, són els recursos naturals i el petroli en particular. Vuit mil barrils diaris segurament són pocs, però menys és res i si suposen el quàdruple de l'actual producció estatal imagineu-vos la dimensió de la troballa, que no n'exclou d'altres d'aquí a un temps.

Ara sí que ja em veig la independència a tocar, i ja no calen ni referèndums el 2014 ni tants per cents que assegurin una majoria qualificada (que si 60, que si 65, o només el 50,000001). Ara sí que amb petroli i en mans c"catalanes" ja tenim assegurat el porvenir polític i a curt horitzó temporal.

És ben cert que en la història recent del nostre país sempre hem hagut de confiar en la burgesia, una classe emprenedora i amb les idees clares, que ha apostat sempre pel país i la seva identitat, que ha construït i refet els pilars de la nació i que va ser l'última inspiradora de la tan nostrada Renaixença que, ara fa gairebé dos segles va desvetllar consciències.

Amb aquest panorama tan optimista davant dels nostres ulls, no vull ni pensar que l'actual burgesia financera no sabrà estar a l'alçada dels seus antecessors de classe; no vull ni pensar que no sàpiga aprofitar l'or negre català per desvetllar de nou consciències catalanistes i fer possible una independència política que ens asseguri el porvenir en aquest segle XXI.

Si no fos així (Déu ens en lliuri!) sempre podrem anar a Madrid a demanar a Zapatero que ens afegeixi l'import del petroli que se'ns quedaran (més segur que morirem algun dia) de l'import que ens deuen del finançament estatutari. Esperarem al 15 (ara ja diuen el 20) de juliol, a veure què passa!