Desgavell educatiu i calendari escolar

Al sistema educatiu d'aquest país només li faltava una proposta com la del nou calendari escolar per acabar-lo de rematar. El conseller Maragall s'ha cobert de glòria amb la justificació dels canvis escolars (que no pedagògics ni educatius, no us equivoqueu), proposant que les famílies dediquin la setmana de festa del febrer a l'esquí, com si fos tan senzill, tan barat i tan automàtic que en temps de crisi estiguem per aquests menesters.

Si algú em pot convèncer de les bondats del nou calendari escolar que ho intenti; ja li dic, d'entrada, que no ho aconseguirà. Es miri per on es miri, la nova proposta és un despropòsit, una bajanada; és el paradigma del desgavell i el desconcert que regna en el Govern, incapaç de tocar de peus a terra i de donar resposta als veritables problemes que té plantejats el país.

Senyor Maragall, el sistema educatiu no necessita un nou calendari escolar, i menys aquest, que no aporta res, que no facilita res, que ho complica tot encara més. Començar una setmana abans el setembre deu ser una concessió de galeria mediàtica, però no arregla res. Si volia arreglar quelcom, hagués dictat de començar el primer dia de setembre. Però vostè i jo sabem que això és gairebé impossible si tenim en compte que, enguany, la Conselleria ha tardat molt més que d'altres anys en fer els nomenaments de mestres i que, a finals de setembre, encara no tots els mestres no estaven a les aules. Com vol començar el set de setembre?

Treure la jornada intensiva de juny ha estat una altra concessió a la galeria mediàtica. Vostè sap a quin país viu? vostè sap com se suporta el calor en una aula a ben dinat d'un dia qualsevol de juny sense aire acondicionat? Perquè, que jo sàpiga, les escoles deuen ser els únics equipaments públics que no disposen d'aquest servei, considerat ja de primera necessitat per particulars, empreses i administracions públiques. Els únics que no el tenim som les escoles.

Senyor Maragall, vostè sap i jo també, que el sistema educatiu adoleix d'altres mals, molt més greus, que no es resolen amb un calendari escolar d'aquestes característiques. Els problemes de de l'educació a Catalunya són l'excessiva diversitat, agobiant, insuportable, de saturació de l'aula, la disminució de nivells, la reculada en els hàbits i les actituds, l'excessiva ocupació de ràtios d'aula, les reduccions de jornada dels professors que minva la qualitat, la desorientació curricular, amb canvis cada dos per tres que només beneficien les editorials, la incapacitat per afrontar els problemes d'autoritat, la manca d'una cultura de l'esforç, del treball i de l'excel·lència que es promoguin des de l'alta administració educativa...

Vol que li'n reciti alguns més de problemes als quals vostè hauria de fer front? Vol que li digui, senyor Maragall: ha perdut la carta de navegar i així ens la farà perdre a tots.

Camí de sorra

Dibuixem a la sorra un camí,

llarg i profund com la vida,

amb els nostres dits tracem

esperances i desigs.

Però la tempesta de l’onada

desdibuixa aquell camí

que tan bé hem traçat

i ens omple d’enyorança.

Cap adversitat ni contratemps

no ens pot fer desaparèixer

ni deixar-nos orfes en la sorra

la línia compromesa dels vents.

Tornarà la tempesta i l’onada

forta i tossuda,

mes no pateixis perquè sempre

els dits dibuixaran el camí.

I en la sorra quedarà

escrit el teu nom.

L'arquer

Diuen els historiadors de l'art que es tracta d'una obra de joventut del gran Miquelàngel, de quan devia tenir uns catorze anys. representa un púber arquer, d factura suau i estilitzada, amb una testa de rostre que recorda molt al futur David, que l'artista va esculpir, per encàrrec del govern de Florència, d'un monòlit de marbre.

Sigui com sigui, i ja en traurem l'entrellat, l'obra recorda molt la factura del geni del Cinquecento, tot i que no amb les formes ni amb l'estil que assolirà en la seva plenitud artística.

Tornarem a Aranjuez, Anna !

És una tarda de final d'octubre, a mig camí entre la setmana laboral i el cap de setmana de descans. Ahir era festa a Girona, Sant Narcís, i avui queda com aquell dia de ningú, mig endormiscats en un esdevenir horari més lent, més reflexiu, més melancònic.

A ben dinat, se m'acudeix obrir la tarda amb la melodia del segon moviment del Concert d'Aranjuez de Joaquín Rodrigo. Mentre la guitarra va desgranant la seva melodia arabesca, de cargolades giragonses melòdiques, de tirabuixons harmònics, la ment va fent de les seves, lliure en aquesta explosió de sensacions.

Aranjuez em porta molts de records... ens en porta molts, Anna! Vam visitar el poble, el palau i els seus famosos jardins durant el viatge de nuvis, ara fa més de vint anys. Uff ! que n'erem de joves i com veiem la vida. Aranjuez va ser la trobada de la sensibilitat, de la bellesa, d'un ritme vital perdut ja fa molts anys.

No hi hem tornat més, i ben bé no se per què no hi hem tornat ! Serà que aquest ja no és el ritme de la nostra vida, ocupats tots plegats en viure més de sensacions que de sentiments, de presses més que no de pauses, de força més que no de reflexió. I de totes les imatges d'Aranjuez em ve al cap i a la vista un gerro barroc del jardí reial amb uns jaumets plantats i florits e principis del mes d'abril i d'un ambient carregat d'humitat, ple de nostàlgia però d'una forta càrrega emocional. I d'una música que circula per les venes com a antídot contra la mediocritat, contra la deixadesa o la insensibilitat.

Tornarem a Aranjuez, Anna i recuperarem aquest esperit perdut i reviurem el que només tu i jo sabem !

Agraïments o adulació ?

Avui era el dia de la Festa Major de Girona i he assistit a dos dels actes centrals de les Fires: l'Ofici Solemne en honor del patró, Sant narcís, bisbe i màrtir, i la cantada d'havaneres a les escales de la imponent i magnífica Catedral.

Al matí, a l'Ofici, el bisbe Francesc Pardo, tot just complert un any d'episcopat a Girona, ha dedicat una part de la seva homilia a lloar les magnífiques claus de volta gòtiques recentment restaurades de l'església, antiga catedral, de Sant Feliu, on es troba el sepulcre del patró i on, cada any, se celebra la Missa de Festa Major. Després de la lloança ha vingut l'agraïment i, sense cap pudor ni mirament, ha atribuït la gràcia de la restauració (magnífica, per cert) al Conseller Joaquim Nadal i al seu equip de la Conselleria (!).

A la tarda, a les escales de la Catedral, al final de la tradicional cantada d'havaneres, el grup Terra Endins ha dedicat l'última peça, la popular sardana "Girona m'enamora", també al Conseller Joaquim Nadal i a l'alcaldessa Anna Pagans pel suport que, des de sempre, els han donat (!).

No us he pas d'enganyar, aquests agraïments m'han sorprès i indignat alhora. No perquè no sigui de ben nascut ser agraït. M'han indignat perquè és dubtós, al meu entendre, el mèrit personal que hi ha darrere d'aquest agraïment. Tant en un cas com en l'altre, crec que l'actuació del senyor Joaquim Nadal no ha anat més enllà de la seva estricta responsabilitat com a càrrec públic, primer com a alcalde i ara com a conseller. Fer gestions, teixir complicitats, procurar voluntats, donar facilitats és precisament la feina que ha de fer qualsevol polític que exerceixi el seu càrrec com a servidor del bé públic. Però més enllà d'això, no crec que hi hagi cap altre mèrit perquè, ni en un cas ni en l'altre, que jo sàpiga, el senyor conseller no hi ha posat ni un duro de la seva butxaca en subvencionar aquestes dues activitats, ni li havia de posar, ni hagués estat correcte que fos així. El senyor conseller s'ha limitat a fer la seva feina, ben feta això sí, però la seva feina, però no més.

Massa sovint en aquesta petita ciutat, que alguns encara volen grisa i aturada, s'ha donat culte cívic a la persona, quan el mèrit de ben segur que és de la comunitat; s'ha fet i s'ha permès que és fes i ja seria hora de canviar d'actituds, de trencar motlles i de desfer comportaments que, per excessivament i carrinclonament personalistes, semblen més típics del feudalisme que d'una societat moderna.

Senyor Bisbe, si em permet, avui no ha estat del tot encertat en la seva homilia perquè agrair personalment al conseller o alcalde que, des de fa trenta anys el dia 29 d'octubre, ocupa, indistintament, el primer banc de la dreta i de l'esquerra de l'església de Sant Feliu la restauració d'una església que ha estat finançada amb fons públics de la Generalitat de Catalunya que paguem entre tots, és com donar al Cèsar allò que és de Déu i no donar a Déu a llò que és del Poble. I el poble reunit avui per a honorar el patró de Girona s'hagués sentit més comunitat si el Pastor del ramat els hagués donat les gràcies perquè tots allà érem Generalitat de Catalunya; en qualsevol cas, al Conseller se l'hauria de felicitar per haver fet ben feta la feina per la qual ha estat nomenat, no per ser el subjecte responsable de la restauració, que ha estat el diner públic.

Segurament, són coses de matís o de formes, però a vegades un pot arribar a pensar que no són tan innocents aquests agraïments, ni tan espontanis, ni tan desinteressats i que, sovint, la frontera entre l'agraïment i l'adulació és tan, tan fina, que s'ha d'anar molt en compte amb com es diu, on es diu i a qui es diu. De totes maneres, és una impressió personal !

EL GRECO, Martiri de sant Maurici (detall, 1580-82)

Pla n'hagués dit "una collonada", però no ens dóna la gana

Si no tinc mal entès, el Consell Escolar de Catalunya ha proposat que, a partir del proper curs, les vacances de Nadal i de Setmana Santa passin a anomenar-se, respectivament, vacances d'hivern i de primavera. Sincerament, ho trobo una "collonada", en paraules de Josep Pla. Una "collonada" que no deixa de ser important, perquè amaga una forta càrrega ideològica i malintencionada. Les esquerres d'aquest país, que són les que marquen el pas de la política, s'han tornat definitivament boges i ens amenacen amb encomanar la seva bogeria a tort i a dret.

Aquest país és de tradició cristiana, agradi o no agradi, perquè en la base de la societat hi ha un pòsit cultural i històric que no es pot menysprear. L'onada laïcista i iconoclasta de la revolució Francesa ja va intentar-ho en el seu moment, creant un calendari "laïc" que substituís les antigues denominacions temporals d'arrel romana (adoptades pel cristianisme) per noms inventats i impersonals que van voler canviar el nom de les coses, quan el nom de les coses ja sabem que no fa la cosa però la identifica. L'invent, evidentment, no va triomfar, i els antics brumari, termidor i floreal, per posar tres exemples, van caure a l'oblit de les reformes que no tenen raó de ser i, per tant, endreçades al calaix de la Història, que és un calaix d'allò més cruel i pesat.

Ara, el nostre govern tripartit vol emular els revolucionaris francesos amb una proposta totalment fora de mare. Sincerament, sou uns pocasoltes, membres del Consell escolar de Catalunya que hauríeu de vetllar per resoldre els greus problemes que té plantejats l'educació d'aquest país i que ningú no s'atreveix, no gosa, no pot, ni vol resoldre.

Que vosaltres digueu que ara les vacances hauran de tenir un altre nom no contribueix, en res ni per a res, a resoldre cap, ni un, dels problemes de l'educació ... i mireu que en són de greus.

És més, suposo que també passarem a anomenar les festes d'altres religions i cultures amb aquest criteri, i que ja no parlarem més ni de Ramadà, ni de la festa del xai... o és que aquestes cultures, que no són la nostra, sí que mereixen un respecte, ni que sigui pel pes de tants segles que porten a la seva esquena ?

Sou uns necis, dit amb tot el respecte que us mereixeu, però no per això no deixeu de ser-ho i em sembla una pocasoltada fer una proposta d'aquestes característiques en el context en què ens trobem. No teniu res més a fer que això? No podeu construir cap més raonament ni fer cap més proposta per a pal·liar els dèficits educatius que no sigui aquesta? Perquè si és així, no cal que us torneu a reunir, dissolgueu-vos pacíficament i anéu a passeig. De totes maneres, sigui com sigui, nosaltres seguirem dient que les vacances de Nadal són de Nadal i les de Setmana Santa són de Setmana Santa, només faltaria, perquè sinó per què les fem? Cordialment, una salutació.

Hipàtia d'Alexandria

He anat a veure la película "ÀGORA" d'Alejandro Amenábar i us la recomano. No entro a comentar, ni tan sols a valorar, la seva qualitat cinematogràfica, sinó les sensacions que m'ha produït en el mateix moment i després de veure-la.

Àgora és la metàfora d'un món que s'acaba, l'Antiguitat, per donar pas a una nova època que encara ni s'endevina. És la poesia d'una humanitat que lluita entre la fe i la raó, entre la ciència i la religió, entre el dubte i la creença. És el món que s'esgota, lentament, sense fer soroll, per donar pas a un nou naixement. És la nostàlgia del que no vam ser capaços de conservar ni de llegar a la posteritat. És la brutalitat d'una quotidianietat difícil, tremendament violenta. És l'inici d'una religió que es converteix en oficial d'estat i que assumeix el paper de la seva predecessora en una lluita de faccions que no té control ni espera, que sap que acabarà per imposar-se per damunt de la més feble, sense cap concessió.

I al mig d'aquest món antic que s'acaba, emergeix la figura d'una dona: Hipàtia. Un personatge històric del qual se'n sap molt bé la mort, però poc de la seva vida. Filla de l'últim director de la gran Biblioteca d'Alexandria.

Hipàtia ha estat un personatge històric conegut de sempre; al Renaixement, el pintor Rafael la va incloure a la seva galeria de científics i filòsofs del mural "L'escola d'Atenes" que va pintar per a les Estances dels Palaus Vaticans; amb posterioritat, en època de la Il·lustració i, més tard, del Romanticisme, Hipàtia va ser idealitzada com a símbol de la raó i del coneixement per damunt de la religió. La cruesa de la seva violenta mort no va fer més que accentuar, fins a mitificar-los, els mèrits d'una dona de la qual, malauradament, no se'n coneix cap obra escrita que l'hagi perviscut.

Hipàtia és matemàtica, astrònoma i filòsofa. Immersa en la violència de l'època, pertany a un món que s'escola inexorablement i que ja no l'entén. Hi ha un moment a la película que, al meu entendre, és dels millors. Quan Sinesi, bisbe Cirene, li demana que es converteixi al cristianisme, ella li contesta que no pot perquè, com a filòsofa, té el deure de dubtar del que creu. Extraordinari !

Catalans de sempre, catalans de segona

Aviso ja d'entrada: escric aquest post des de l'enuig i amb voluntat d'una certa protesta. M'explicaré. Ahir vaig assistir a un cine-fòrum sobre la pel·lícula "Cataluña-Espanya" organitzat com a acte de dinamització de la militància de CIU de Girona, prèvia a la precampanya electoral que haurem d'endegar aviat.

El cine-fòrum va comptar amb la directora del film i amb un dels personatges que hi intervenen. En el col·loqui posterior, en el qual vaig intervenir, el personatge en qüestió va exposar la seva opinió sobre la realitat catalana i la decisiva contribució que els andalusos emigrats a Catalunya durant els anys 60 havien fet al present i al futur d'aquest país. En va dir moltes de coses, en un to de veu massa crispat, per al meu gust, segurament ressentit, fins i tot amargat. Semblava com si encara fos emigrant acabat d'arribar, com si no se sentís bé amb ell mateix i aquest neguit el projectava als altreds, a l'auditori sencer, que l'escoltava cada vegada més inquiet.

Neguit que va culminar en un moment donat quan va interpel·lar l'auditori que l'escoltava amb silenci i atentament amb la pregunta següent: només ens volíeu per treballar? Per concloure definitivament que la riquesa d'aquest país, Catalunya, s'ha bastit per l'aportació, gairebé transcendent, d'aquests immigrants que han treballat per enriquir el país i sense els quals no seríem res, o almenys no seríem el que som.

Dit això, va concloure que el mestissatge és la raó de la riquesa, que és bo i necessari, que Catalunya és això, ens agradi o no ens agradi i que el futur d'una Catalunya independent s'ha de bastir sobre la base del bilingüisme.

Dit això, ja em vaig remoure a la cadira, però el temps anava a contrarellotge i la nit i el cansament se'ns tirava a sobre.

Però avui no ho vull deixar passar i m'hagués agradat dir-li que, a diferència d'ell, jo no sóc mestís i no me'n sento culpable. Tampoc ell se n'hauria de sentir de ser-lo perquè no és important ser-ho o no ser-ho si se n'és o no se n'és lliurement. Però que ara sigui moda per a una certa ideologia política o cultural que el mestissatge és més adequat, bo, necessari o convenient que no pas la realitat contrària, no ho compartim tothom. Segurament, ells va trenta o quaranta anys que contribueixen decisivament a la construcció i enaltiment d'aquest país i, evidentment, també hi hem de comptar amb la seva aportació per a fer-lo més gran encara, però això no treu, de cap de les maneres, que a l'altra banda, en el nostre cas, hi ha encara gent, encara que cada vegada siguem menys, els qui, per història, per atzar, per voluntat, per elecció, per convenciment, o simplement per atzar, no ens hem barrejat amb els altres. Gent que continuem pensant que Catalunya val la pena, però no una Catalunya adulterada, canviada, aiguabarrejada fins a l'extrem, distorsionada, sinó una Catalunya que volem que tingui en la nostra llengua, que la volem pròpia, l'eix de la seva veritable reconstrucció plena, que no ens conformem amb aquest bilingüisme que prediquen perquè la nostra identitat no té cap altre tret diferencial bàsic que no sigui la llengua i en depèn la supervivència, així de clar. No volem que menstinguin aquells qui fa vuit-cents anys, com a mínim, que treballem per a aquest país i que, com ells, hem tingut moments molt difícil però continuem sent aquí.

Senyor personatge del film en qüestió, la seva Catalunya és tan Catalunya com la nostra, segurament, no ho dubtem, perquè la formen dones i homes que viuen aquí i ho volen fer en pau i per convenciment, però no oblidin mai que la nostra Catalunya és tan Catalunya com la seva, perquè si encara podem parlar de Catalunya és per aquests que fa vuit-cents anys, com a mínim, que també som catalans, i no de segona, com ens volen fer creure.

El Nobel d'Obama, o quan Europa adula EUA

Adular: Afalagar (algú) servilment, per guanyar-se la seva voluntat.

Sembla que aquesta vella i cansada Europa no deixarà mai de sorprendre'ns. Ho ha tornat a fer avui, i al món sencer, fins i tot al propi interessat, que ha estat despertat a corre-cuita del seu profund són, amb la concessió del Nobel de la Pau al president dels EUA, Barack Obama.

Hi estic en contra, i expresso el meu enuig més sincer perquè no, com deia el poeta, tot ho té per fer i encara no ha demostrat, més enllà de les paraules i els gestos, que realment ho pugui acabar fent.

Certament, hi ha hagut gestos, només faltaria, després de la tan denostrada, criticada i vil·lipendiada presidència de Georges Bush. Amb tot, cal fer notar que un any després de la seva primera i principal promesa, Guantánamo encara està per tancar i que segueix embrancat amb tropes d'ocupació a Irak i a Afganistan, això sí sota el paraigües de l'ONU en aquest últim cas.

Fins ara, els premis Nobel, que jo sàpiga, no es concedien a promeses, ni el de Química, ni el de Matemàtiques, ni el de Física, Literatura o Medicina, tampoc el de la Pau, que és el més emblemàtic de tots. L'any guanyat per mèrits propis molts lluitadors incansables, gent que ha contribuït fermament a assolir-la en llocs i en moments difícils, per no dir impossibles. També és cert que en alguna ocasió s'ha concedit a gent que, més tard, s'ha demostrat que no el mereixia, però això ja és una altra cosa.

El que fins ara no havia passat és que concedissin el Nobel com a crèdit, per avançat, a algú que deu els seus mèrits a simples gestos, potser molt importants perquè se n'espera molt, però gestos al cap i a la fi.

A què respon, doncs, la concessió del Nobel si, com sembla, no ha estat deguda a pressions de l'entorn del govern americà (!). Només se m'acut una explicació: la simple i antiga adulació, les ganes de ser els primers en reconèixer el que ha de venir, si és que ve, els que volen combregar abans de confessar o fer Pasqua abans de Rams. Europa, la vella Europa, segueix depenent d'Amèrica i ho demostra una vegada més premiant el tòpic quan encara no ha tingut temps d'esdevenir utopia ni mite, premiant el vent favorable, allò que queda bé, el que és moda, i gastant el patrimoni acumulat de seriositat, rigorositat i dificultat de tants d'anys.

I els catalans en sabem molt d'això: no és que no hàgim tingut personalitats que hagin destacat en el camp de les lletres, per exemple, i que no s'hagin proposat noms per a reconèixer una cultura minoritzada, amenaçada i desprotegida, gairebé en perill d'extinció. Us imagineu l'empenta que per a nosaltres, catalans, hagués suposat donar el Nobel de Literatura a qualsevol dels nostres poetes i escriptors més insignes? Doncs no, se'ns ha negat sistemàticament i ja no sabem si és per manca de qualitat, per pressions o senzillament per no estar a la moda. No voldria creure, sincerament, que la raó ha estat aquesta última, tot i que la decisió d'avui no me'n fa pas estar segur del tot.

Només una simple recomanació al president Obama: faci un gest que l'honoraria, com ja va fer precisament un nostre insigne esportista, i renuncïi al premi no per despreci sinó per justícia, fins que no se'l mereixi per fets i solucions, i no per promeses i gestos.

Una visió onírica per a una època manierista

EL GRECO: Laocoonte (1614)

El catalanisme: del nacionalisme al sobiranisme

La consulta popular d’Arenys de Munt ha fet replantejar no poques estratègies en la societat catalana, sobretot en els partits polítics; estratègies que afecten l’essència del catalanisme polític, aparegut a mitjan del segle XIX com a coixí ideològic i d’acció, primer cultural i després política, a un estat espanyol centralista que despertava als corrents europeus de canvi revolucionari del liberalisme i del nacionalisme.

Des dels inicis, el catalanisme es va expressar de manera multivalent i polifacètica, tot i que aviat, a l’empara de les doctrines imperants a l’època, es va articular un doble programari polític: d’una banda, el catalanisme progressista, nascut del republicanisme a partir de la dècada de 1870, de signe laic, obrerista i federalista. Durant la revolució de 1868 es va plantejar la constitució d’un estat català, en el marc d’una república federal espanyola. Es van Articular al voltant del Centre Català i de la figura de Valentí Almirall, autor de “Lo Catalanisme” (1886), i qui va inspirar el “Memorial en defensa de los intereses materiales y morales de Cataluña”, conegut popularment com a Memorial de Greuges, l’any 1885. D’altra banda, el catalanisme conservador, pròxim al tradicionalisme i amb elements de la ideologia carlina, d’inspiració cristiana i nacionalista.

Va ser la tossuderia de la pagesia, al segle XVIII, i la tenaç inquietud de la nova burgesia industrial i intel·lectual, al segle XIX, que van permetre la recuperació del sentiment col·lectiu de pertinença i de llengua comuna com a vehicle d’expressió identitària, que va esclatar el 1833 amb la publicació, al diari “El Vapor” del poema “Oda a la Pàtria”, considerat l’inici de la Renaixença, moviment cultural i popular de reivindicació de la identitat catalana. Inspirats i liderats per figures com el bisbe Josep Morgades, el canonge Jaume Collell, mossèn Cinto Verdaguer i, més tard, pel bisbe Josep Torras i Bages, autor de “La tradició catalana” (1892) i Enric Prat de la Riba, autor de “La nacionalistat catalana” (1906). S’articulaven al voltant del setmanari “La Veu de Montserrat” i van desembocar en la creació de la Unió Catalanista, confederació d’entitats conservadores que tenia com a objectiu difondre les idees del catalanismei entre els màxims representants dels quals destacava Àngel Guimerà. Va ser precisament la Unió Catalanista acordar usar el terme nació per a referir-se a Catalunya, en lloc de regió, i el terme estat per a denominar Espanya.

Amb la profunda crisi del 1898 i la consegüent aparició a Espanya de l’anomenat moviment regeneracionista, l’anomenat “problema català” va adquirir carta de naturalesa política i tant a Madrid com a Catalunya els moviments polítics, els enfrontaments, les disquisions ideològiques i els conflictes de classe i d’interessos van produir constants anades i vingudes en un procés de recuperació de la personalitat pròpia que avançava molt a poc a poc i que no va prendre cos fins a la constitució de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925) i la proclamació de la II República i el canvi de República Catalana per Generalitat de Catalunya, com a forma d’autogovern de caràcter autònom basat en un Estatut supeditat a la Constitució espanyola.

És en el context polític d’aquesta naixent República que, el 7 de novembre de 1931, el diari El Matí publicava un manifest polític que és considerat la partida de naixement d’un partit nou: Unió Democràtica de Catalunya. Entre els 19 signants d’aquest manifest hi havia els cinc dirigents que formarien el primer Comitè d’Acció Política, després Comitè de Govern, i que seria des de llavors la direcció col·legiada del partit: Lluís Vila d’Abadal, Joan Baptista Roca i Caball, Pau Romeva i Ferrer, Josep Mª Farré Moregó i Ramon Sunyer. A aquest nucli caldria afegir-hi Maurici Serrahima i Bofill.

El nacionalisme d’UDC arrelava en la tradició catalanista i republicana de partits que durant els primers anys del segle XX havien tingut un protagonisme cabdal en l’aflorament de la consciència nacional de Catalunya. Va ser en el segon Congrés Nacional ordinari, celebrat a Tarragona el 1933, quan UDC va discutir i aprovat la ponència “Doctrina nacionalista”, redactada per Pau Romeva, Josep M. Font Cabot i Miquel Coll i Alentorn, qui la va llegir i defensar. La ponència es va aprovar amb un text que avui és d’extraordinària actualitat per al nostre partit en el context d’aquesta nova etapa del catalanisme que s’enceta tot just ara i que diu:

“Catalunya, o més ben dit, els països de llengua catalana, constitueixen una nació amb totes les característiques de tal i per tant amb tots els drets i deures que es deriven d’aquesta categoria. Propugnem per a les nacions, començant per la nostra, el respecte a llur determinació, equivalent al reconeixement del ple exercici de llur sobirania. (...) Afirmem que la millor solució per als problemes nacionals dels països ibèrics és una confederació lliurement pactada sobre les bases d’independència política, interdependència econòmica i fraternitat espiritual. Cal no oblidar, amb tot, que per a una solució confederalista no basta la conformitat d’un dels membres a confederar, ja que si mancava la dels altres, i sobretot la del que actualment detenta encara la nostra llibertat, no seria viable la fórmula propugnada. En aquest cas, l’única solució compatible amb la dignitat de Catalunya i l’únic mitjà de garantir el seu normal desenvolupament, seria la separació total i absoluta i tots els catalans tindrien el deure d’imposar-se els majors sacrificis per assolir-la i consolidar-la”.

Així doncs, nacionalisme, inspiració cristiana i justícia social que van fer d’UDC l’únic partit realment democratacristià de la II República i que, en paraules de l’historiador Tusell, tenia “posicionaments que mai no van ser dretans, sinó més aviat centristes o fins i tot esquerrans, dins del panorama polític del moment”. Un panorama polític certament complexe, que feia moure els conceptes de dreta i esquerra a banda i banda de l’eix polític, segons si es parlava de Catalunya, més radical, o d’Espanya.

En un resum final que sempre serà simplificat i, per tant, reduccionista, podríem dir que UDC, en la qüestió religiosa es va situar a la dreta, amb els altres partits catòlics, en la defensa dels drets de l’Església i de les seves institucions; es va situar a l’esquerra acceptant amb convicció la democràcia parlamentària i el règim republicà i aquest posicionament no li va donar pocs maldecaps; es va quedar al centre en la qüestió social, però un centre que a Catalunya tendia a l’esquerra, molt més que no pas a la resta de l’Estat; i, finalment, pel que fa a l’anomenada qüestió catalana, UDC va ser d’un nacionalisme integral, que només era superat en radicalitat per l’independentisme d’Estat Català.

Al capdavall, UDC va voler prendre part activament en el procés polític del seu temps, en una trajectòria de lleialtat, compromís i servei que ha estat coherent sempre amb els seus principis fundacionals i que considera, encara avui, que la fórmula confederal pot i ha de ser vàlida per a resoldre l’anomenat “problema català”.